Carles Rebassa, dins la tempesta

11.01.2017

Carles Rebassa va guanyar amb Eren ells (Angle Editorial) el premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler 2016, un dels premis de novel·la més ben dotats de les lletres catalanes. Aquests dies s’esgota el termini de presentació d’originals per a l’edició d’enguany, atenció bases aquí. Albert Ventura ha tingut la possibilitat de conversar amb Carles Rebassa tot passejant per Tarragona. 

Carles Rebassa

Albert Ventura: Eren ells. Què ens en pots dir? És una novel·la que, com s’ha anat dient i escrivint, recull les vicissituds d’uns adolescents que estan marcats per un context de marginalitat implacable…

Carles Rebassa: Doncs bé, sí, són personatges que són marginats perquè encara no estan acabats de fer, però sí que tenen tot un bagatge, una història que els ha fet ser com són. I es troben en una situació d’identificació amb el grup, o una situació social, o una situació de marginació dins dels cànons, de la popularitat, etc., etc., que el que fan és cercar-se a si mateixos i cercar les relacions dels uns amb els altres i no arriben mai a trobar aquesta compleció de persona que cerca.

AV: Què diries que és més definitori, justament aquesta recerca de la identitat o bé la marginalitat? Potser totes dues coses alhora?

CR: Jo crec que totes dues coses van juntes, perquè precisament la identitat és una cosa que és individual, que és secreta, que és privada. Tu ets tu, i tu ets la teva identitat. El problema és quan entram a dins d’aquest ventall d’oferta d’identitats que tenim i tu has de definir públicament com és la teva. A més a més, perquè la teva identitat sigui acceptada socialment ha de seguir uns cànons determinats, ha d’estar d’acord amb altres identitats i tu t’has de poder definir amb un conjunt o amb un altre. És com si tinguéssim una multiplicació de sistemes binaris. Això fa que si tu no fas part d’una identitat determinada, aleshores passes a ser un marginat. O passes a ser el raret, o el particular, o ja en contextos més extrems, un enemic o algú que fa por, perquè tot el que és diferent fa por a la comunitat. Per tant, jo crec que la noció aquesta d’identitat pública i de marginalitat van lligades, i precisament aquests personatges són marginals perquè no entren dins d’aquest concepte d’identitat que cerquen, el concepte d’identitat en el qual se suposa que haurien de ser.

AV: Per tant, en aquest sentit podríem dir que la novel·la beu totalment de la societat contemporània.

CR: Sí, sí, a més a més, jo he mirat de no situar-la, llevat d’algunes referències molt concretes, de no situar-la en un temps determinat, perquè podria perfectament ser una acció de fa vint anys, o una acció d’ara mateix. El que passa és que, també, una diferència de vint anys en una societat tan viciada com la nostra… tampoc no hi ha gaire diferència.

AV: Estaríem parlant de patriarcat, estaríem parlant també de crisi econòmica, potser també de drogoaddiccions que poden servir com una eina d’evasió, justament per aquesta diferenciació que viuen aquests personatges, no és només la construcció d’ells mateixos…

CR: Sí, sí, no… I a més, hi ha un element, que no és principal, però sí que és de fons, i és l’especulació urbanística, que mentre va passant tot hi ha personatges que viuen a la part vella i degradada i hi ha personatges que viuen a la part nova, però alhora aquesta part vella es va destruint a poc a poc i la part nova es va eixamplant. Això crea, doncs, una diferència de classe. Jo crec que la lluita de classe i la diferència de classes és un tema que és molt present en aquest llibre.

AV: Eren ells, que edita Angle Editorial, acaba de sortir. Això és fruit del Premi Pin i Soler. Què en penses, tu, dels premis en general; tenen una utilitat? És projecció, una oportunitat… Com ho veus, tot plegat?

CR: Un premi literari és una plataforma comercial i, en certa manera, política, per difondre una mostra literària, en aquest cas. El que passa és que majoritàriament els premis es decanten més cap aquesta qüestió de plataforma comercial i no deixen de ser una mena de teatre o una mena de pantomima per potenciar una edició determinada que ja has deixat per endavant i, en aquest cas, es dóna una gratificació a l’autor, etc. I com que vivim, també, dintre d’aquesta mena de societat de l’espectacle-voyeurisme, en què la cultura tampoc no hi compta gaire, el fet, doncs, que tinguis un premi sembla que ja… Després hi ha premis que tenen una independència i una solvència ètica i estètica. Quan dic ètica, vull dir política, quan dic estètica, vull dir cultural. I jo crec que el Premi Pin i Soler tant per l’organització del premi com per l’editorial que l’edita, jo crec que sí que té aquesta solvència perquè de fet el que cerca és promoure, després dintre d’un context cultural en què un es pot sentir més còmode o més incòmode, més identificat o menys, el que fa és intentar promoure un text i una manera d’entendre la literatura com a eina d’integració, de transformació, d’intensificació social. Per tant, en aquest sentit crec que és una plataforma, però que està pensada d’una manera ètica, culturalment ètica.

AV: Per tant, podríem dir que més o menys estem dintre de l’excepció. Perquè, per desgràcia, podríem dir que dintre del sistema literari català, a tots els Països Catalans, hi ha molts premis. Potser de vegades es diu que hi ha una «sobredimensió» de premis que acaben penjant d’uns mateixos segells… molt determinats, si ho vols, però d’una mateixa matriu. Aquest cas: que tinguem un segell mitjà i independent és un tret distintiu. Per tant, és això el que diferenciaria més aquest premi dels altres, no?

CR: Esclar, per desgràcia…

AV: Sí.

CR: Sí, és un tret distintiu. Perquè de fet, històricament, els premis literaris, així com ens han arribat a nosaltres, tenien dos orígens, per dir-ho d’alguna manera general: els premis de parròquia, que muntaven els rectors de poble, i els premis que tenien, que feien una aposta per la modernització, la transgressió literària, que muntaven les editorials, que en aquell moment creixien. I quan dic en aquell moment vull dir al final del franquisme, i durant el desert del neofranquisme fins avui. El que passa és que la indústria editorial catalana avui dia s’ha convertit en un capítol dels hòldings editorials espanyols, perquè tota la nostra tradició (o gairebé tota tradició editorial) ara són empreses forasteres que mouen els segells editorials a conveniència de vendre un llibre o un altre.

AV: És a dir, i direm el que no és correcte, estem parlant de segells que pengen directament de Planeta. És això, justament, el que sembla que estigui monopolitzant aquesta producció cultural als Països Catalans, si més no pel que fa a l’àmbit de les lletres.

CR: Sí, parlem del planeta Planeta.

AV: Per tant, si intentem positivitzar, creus que els premis, i aquest en concret, poden suposar una oportunitat o un salt endavant dintre del reconeixement públic? Ja no tant de la producció, potser, perquè sovint s’identifica èxit amb publicar, i a la inversa. Si publiques és perquè tens èxit, que no deixa de ser un cercle viciós.

CR: Si publiques és perquè tens èxit o perquè tens amics o perquè tens diners. Perquè el que passa avui dia, també, és que qui té diners publica sense problemes i qui no en té… «Qui té duros, fuma puros; qui no en té, fuma paper».

AV: Per Carles Rebassa, doncs, què suposa haver guanyat aquest Pin i Soler? Suposa un punt d’inflexió o no té per què ser-ho? És un pas més dintre del camí, si és que hi ha camí…?

CR: Òbviament és un pas dins del camí si és que hi ha camí. A més a més, és una plataforma per poder editar un text en unes condicions immillorables, amb una editorial que a mi m’agrada molt per les qüestions que he comentat i de la qual estic molt content, una repercussió pel que fa als mitjans i a la promoció que no hauria tingut d’una altra manera, una compensació econòmica que òbviament no hauria tingut de cap manera, digam, per un altre canal, i sempre aquestes coses són una satisfacció, a poder ser aquí, parlant, avui que hem sortit de l’estudi, i era per aquí, passejant per la ciutat.

AV: Sí, sempre és més agraït ser al carrer, fer un cara a cara fent un cafè. Em permetràs, però, les preguntes tòpiques i típiques, no?

CR: Sí, i tant… (riu)

AV: Què té en ment Carles Rebassa? No et preguntaré allò de «Com és que ara fas narrativa?», no, això no t’ho preguntaré, perquè al capdavall qui escriu, escriu, i de vegades surt el que surt perquè els canals són per diverses coses. La poesia té unes formes expressives diferents que la narrativa, i a més a més, són vasos comunicants. Però, recapitulant, ara mateix, què mou Carles Rebassa?

CR: Doncs jo ara tinc en ment publicar un llibre de poemes que tinc acabat, i acabar uns quants llibres que tinc començats, i de fet tota la vida he escrit tot el que he pogut, i ho continuo fent. El fet que ara tregui un llibre d’una manera, i ara en tregui d’una altra… això no canvia la teva manera d’anar treballant, o a mi no me la canvia.

AV: Perquè, retornant a Eren ells…, quant de temps ha suposat escriure-la? Perquè, quan fas una lectura d’aquest text, crec, t’adones que hi ha molta feina darrere d’aquestes pàgines. És un text molt ben escrit, molt ben travat, polit, i que per tant té un model lingüístic que trobo que és envejable i desitjable. Quant de temps ha treballat Carles Rebassa en això?

CR: Doncs quan vaig tenir consciència que havia començat a escriure aquest llibre, el qual encara no era òbviament aquest llibre, però ja era com un embrió que s’anava fent. Doncs bé, això era l’estiu de l’any 11. I diríem que l’he acabat definitivament aquest estiu quan l’he lliurat a l’editorial; doncs compta: cinc anys.

AV: Això dels ritmes és una cosa molt personal i, per tant, no entrarem a judicar o no judicar, tot i que una mica ja ho hem fet. Tot i que jo penso que pot ser desitjable deixar que un text reposi. Dit això: també és cert que es publica moltíssim. Creus que hi ha una sobresaturació del que en diríem «el mercat» o això també és una cosa que va com va?

CR: Home, si resulta que hi ha una xifra que diu que hi ha 80.000 títols impresos aquí a Catalunya cada any… jo crec que sí que hi ha una sobresaturació, el que passa és que també hem de veure en què consisteixen aquests títols. També hi ha una sobresaturació de Mercadones i d’Abacus i de McDonald’s i de pans i companyia i de gallina blanca… i de totes aquestes coses.

AV: Vaja, el que en diríem ranxo: producció, producció, producció. Més que intentar tenir una dieta lectora adequada, oi?

CR: Sí, jo crec que sí.

AV: Doncs bé, Carles Rebassa, avui hem parlat d’Eren ells. És tot un plaer que ens acompanyis per parlar d’això i de moltes altres coses. Gràcies per tot i esperem que fins ben aviat.

CR: Quan vulgueu, ja ho sabeu…