Últims dies per participar al Born de teatre

El Premi Born de Teatre és el més ben dotat i prestigiós de l'estat espanyol. I enguany l'ha guanyat Carles Mallol, un jove integrant de la dramatúrgia catalana, amb l'obra Mata el teu alumne. Hem conversat amb ell sobre aquesta nova peça i sobre l'estat actual del teatre.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

La Sala Flyhard acull des del 3 de juny l’última producció de la temporada: Mata el teu alumne, de Carles Mallol. L’obra, guanyadora del premi Born de teatre 2014, és un thriller psicològic amb tocs de novel·la negra amb un joc teatral “que atrapa a l’espectador des del minut u”. La convocatòria del Born de teatre acaba el pròxim dilluns 15 de juny.

Carles Mallol va guanyar el premi Born de Teatre 2013. El Cercle Artístic ha aconseguit convertir aquest guardó amb un dels més premis més ben dotats i prestigiosos de l’estat espanyol. Hi poden concórrer dramaturgs en català, castellà, basc o gallec. Avui es falla el premi Born 2014, però mentre no es falla el premi recuperem aquesta entrevista a Carles Mallol, un jove integrant de la dramatúrgia catalana, autor de l’obra Mata el teu alumne. Hem conversat amb ell sobre aquesta nova peça i sobre l’estat actual del teatre.

Has guanyat un premi important, si ens atenem al palmarès d’aquest premi, on hi figuren dranaturgs com Lluïsa Cunillé, Juan Mayorga o Sergi Belbel, que podrien ser pares teus o germans com el Josep M. Miró. Què representa per a tu aquest premi?

Veure la llista de noms que em precedeixen en el palmarès del Premi Born em fa aixecar de la cadira i aplaudir, i alhora em fa caure de cul a terra, perquè realment és impressionant. Em sento un privilegiat. Poder compartir premi amb mestres com ells, de qui de més jove m’ho empassava (gairebé) tot (tot és impossible) em sembla increïble. Estic content i feliç de pensar que el teatre, sigui fent-lo, escrivint-lo, dirigint-lo, veient-lo, sempre et sorprèn.

T’ho pensaves que podies guanyar aquest premi?

Evidentment des del moment que et presentes al Premi, esperes guanyar-lo, però t’he de dir que quan em van trucar gairebé ni me’n recordava que m’hi havia presentat. Ho veia com un fet tan impossible que la meva ment ho havia gairebé esborrat… Alhora, veure aquesta llista d’autors, deixa clar que el Born és un premi que té el prestigi que es mereix. La gent que hi ha al darrere viu el teatre amb una passió absoluta. Viu el teatre amb majúscules i això es nota en la llista d’autors premiats. En definitiva, la sensació de tenir el Born és molt gran i fa que encara tingui més ganes de lluitar per aconseguir que el text que ha guanyat es munti.

Tens alguna proposta de muntatge, algun director interessat en aquesta obra?

La intenció és clarament muntar-la, però encara no tinc sala ni producció. Procés en marxa.

Mata el teu alumne és, segons la nota del jurat, una comèdia negra de temàtica parapsicològica, però la nota no deixa entreveure gaire res més de l’argument.

Quan vaig sentir això de “parapsicològica” em vaig espantar. Vaig dir: ai que s’han equivocat i no és la meva… Però parlant amb ells ho vaig entendre.He escrit una comèdia molt negra, i tan bèstia com m’agrada que siguin els meus textos. I juga molt amb la realitat dels personatges. Tant des de la forma com des del contingut, Mata el teu alumne fa que els personatges viatgin per diverses realitats, per diversos moments vitals que, en alguns casos, estan al límit del quotidià.

Què has volgut fer o dir amb aquesta peça?

La veritat és que em costa començar un text plantejant-me que diré alguna cosa. Començo a escriure perquè vull explicar alguna història i, quan hi ets, les coses, el text, les diu soles, perquè tu condueixes els personatges, els fets, etc… en una direcció concreta, però bastant inconscientment. Em vaig trobar que estava explicant una història on els personatges necessitaven trobar culpables, entendre qui són els responsables dels actes que els envolten. A l’anècdota és una dona que necessita trobar qui ha provocat que al seu marit, un professor, se li hagi girat el cap i hagi decidit matar un alumne a cops de raqueta. Si ho extrapolem, es la història que vivim cada dia nosaltres. Qui és el culpable que el país no vagi bé? Qui és el culpable, alhora, que siguis més o menys feliç? D’altra banda, teatralment, tenia ganes de treballar a fons amb els personatges, donar-los un cos intens. Amb un joc teatral que obliga els actors a desdoblar-se, vaig lluitar per definir els seus personatges tan bé com vaig saber.

Qui són aquests personatges? Parla’ns una mica de la fauna humana que surt en aquesta obra i què els passa?

L’obra demana tres actors que interpreten 5 personatges, ja que dos d’ells doblen personatge. Això proposa un joc teatral que va lligat amb la història que explica Mata el teu alumne. Els personatges volen ser allò que no són, que crec que és una de les grans línies del text. El punt de partida de la història: un novel·lista ha escrit una novel·la on un professor mata un alumne a cops de raqueta. Un docent, a la vida real, ha llegit la novel·la, i ha decidit fer el mateix, acabar amb la vida d’un dels seus alumnes per… descarregar tensió? El text comença quan la dona del professor va a veure el novel·lista per demanar-li explicacions. Per culpa seva, la vida li ha canviat de dalt a baix…

Apostes per tant per un teatre moral. Planteges un conflicte i acares els personatges amb les conseqüències dels seus propis actes. En aquests últims mesos hi ha hagut un cert debat sobre la nova dramatúrgia catalana. Crítics com Eduard Molner han qüestionat algunes figures d’aquesta nova fornada amb l’argument que redueixen el valor del seus textos a l’èxit de taquilla.  

El debat que va provocar l’article d’en Molner va ser intens, sobretot a les xarxes socials i també en moltes converses amb companys dramaturgs. De fet, ja fa temps que aquesta mirada sobre la dramatúrgia catalana actual està en marxa. Tinc la sensació que el diàleg entre corrents, entre tendències mai no és dolent. Que el teatre provoqui discussions és bo, en el fons vol dir que és viu.

Joaquim Armengol, en un article a Núvol, titulat ‘Una taula rodona, si us plau’, lamentava que els dramaturgs catalans haguessin sucumbit a la comercialitat i reclamava un teatre més compormès artísticament.

Tinc la sensació que estem creant un problema on no n’hi ha. El teatre pot ser comercial, pot ser intel·lectual, pot ser provocador, pot ser plaent, pot ser el que ens doni la gana, fins i tot ho pot ser tot alhora. El teatre ha de ser. Mentre sigui, estarem tranquils. Es fa molt de teatre, a molts espais, amb moltes condicions diferents. I això és fantàstic. Hi ha espectacles que són més comercials, que poden tenir una explotació més llarga i d’altres que no ho són tant però també la tenen. Quin problema hi ha? Hem de censurar algú? No. Hem de fer teatre i fins i tot un autor que ha estrenat un espectacle comercial al Capitol en pot estar escrivint un que encaixarà amb la línia de la Sala Petita. Quin problema hi ha?, insisteixo. Cap. Ens hem de preocupar que el públic vulgui anar-hi i que pugui triar i que pugui veure una obra amb més pretensions de base i una altra que no. Però he de repetir-ho: allò comercial pot tenir moltes pretensions. I a l’inrevés també. Si comencem a posar barreres, límits i a  fer grups, per un costat o per l’altre, no avançarem.

Generacionalment tens edat per formar part de la nova dramatúrgia catalana. Te’n sents part? Què creus que aporten els nous dramaturgs respecte a la generació anterior?

Totalment, me’n sento part totalment. I amb això no vull dir que tots els membres d’aquesta generació fem el mateix teatre. Al contrari, crec que la gràcia de la nostra generació és que hi ha moltes maneres diferents d’entendre el teatre i contra això no ens hi hem de posar burros. Com més ric i variat sigui, millor. Dic que me’n sento part perquè treballem junts amb molts d’aquestes autors des de fa anys, des que ens vam conèixer a la Beckett, per dir-ho d’alguna manera. Amb alguns ens vam retrobar a l’Institut del Teatre, després a sèries de televisió, sovint a bars… si això no és una generació… Gent que pensa, que crea, i que viu la vida en el mateix moment i amb la mateixa feina… Respecte la generació anterior, crec que hi ha més ganes d’explicar històries concretes ara, però en cap cas ho visc com una mirada enrere amb rebuig. Al contrari, jo escric perquè em vaig apassionar pel teatre gràcies a autors de la generació anterior. I crec que encara tenen moltes coses a dir. Que les diguin, sisplau.

Darrerament hi ha hagut moviments en l’escena catalana força convulsos. El Jordi Casanovas ha abandonat la companyia FlyHard, Julio Manrique no ha estat renovat al capdavant del Romea. Pep Tosar denuncia una traïció al Maldà. Temps convulsos? Què està passant?

Crec que no podem posar els tres fets en el mateix sac. Cada un d’ells té a veure amb una situació personal o empresarial diferent. Ha donat la casualitat que s’han ajuntat temporalment tres fets que sacsegen el panorama teatral, però no crec que això tingui a veure amb una situació de context. Tampoc hem de fer-ne una lectura catastrofista, crec jo.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació