Carles Fontserè, l’entrevista restaurada

14.09.2016

La celebració del centenari de Carles Fontserè està generant debat sobre aquesta figura controvertida, incòmoda i incorrecta. L’any 2001, aprofitant l’amistat de Fontserè amb la meva família (el meu avi matern Francesc Tusquets i el primer Fontserè van compartir de joves l’afiliació al carlisme), vaig entrevistar el cartellista. L’entrevista em va servir com a treball universitari dins una assignatura d’història de l’art català impartida per Josep Bracons, que em va animar a publicar-la. Ho vaig fer a la Revista de Catalunya, nova etapa núm. 173 (maig 2002), p. 27-45. M’ha semblat oportú recuperar aquell text restituint-hi alguns fragments que aleshores la redacció de la Revista de Catalunya va preferir ometre.

Carles Fontserè a Porqueres l'any 2003 | © Pere Virgili

Carles Fontserè a Porqueres l’any 2003 | © Pere Virgili

Cartellista, escenògraf, fotògraf, pintor, escriptor, agitador cultural… Carles Fontserè pot presumir, als seus 86 anys, d’haver desenvolupat una carrera artística polifacètica al llarg d’una vida marcada per les atzaroses circumstàncies que ha viscut el seu país. Des del carlisme de la seva adolescència fins al descobriment de l’ideari anarquista, el compromís amb la revolució, el llarg exili i, finalment, el retorn a Catalunya, és indubtable que Fontserè ha hagut de viure molt i que, el que ha viscut, ho ha fet intensament. Ha viscut i ha vist, i viure i veure —aquests dos verbs amb els quals l’artista titulava una exposició de fotografies sobre Nova York— ha permès a Fontserè escriure ja dos llargs volums de les seves memòries, on es revela posseïdor d’una prosa àgil i amb una gens negligible força evocadora, sense oblidar una notable tasca de documentació. El 22 de juny del 2000, la secció «La Contra» de La Vanguardia publicava una entrevista a Fontserè on aquest, sempre provocador i inconformista, declarava: «soy un rojo republicano, independentista catalán y humanista libertario». L’entrevistador el qualificava amb un adjectiu: «incorrecto».

Enric Jardí va parlar de Fontserè com d’«un dels autors més prolífics i de major qualitat de la propaganda gràfica del període revolucionari i de la guerra fratricida». Daniel Giralt-Miracle, per la seva banda, considera Fontserè «un autèntic protagonista del cartell de la guerra civil tant per les seves brillants creacions com pel paper de promotor, organitzador i animador de l’SDP [Sindicat de Dibuixants Professionals]». El cartell de Fontserè es caracteritza, segons el mateix estudiós, per un «estil simplificat, ple de contrastos cromàtics i formes retallades, que atorgà al cartell una eficàcia i una força fins aleshores desconeguda».

Amb aquesta entrevista mirem d’aproximar-nos a la figura de Carles Fontserè. Ens interessa l’artista però ens interessa també l’home i les circumstàncies que ha viscut. Ens interessa el cartellista, l’escriptor i el pensador àcrata. La multiplicitat de facetes que ha desenvolupat Fontserè en fan un personatge ideal per a l’estudiós que pretengui fer un treball integrador de les humanitats. La història de l’art, de la literatura, del pensament i del país han de treballar juntes per comprendre una personalitat rica i matisada com la seva. Només des de la interdisciplinarietat és possible un intent d’aproximació a l’obra de persones que, com Carles Fontserè, no han limitat la seva acció als estrets marges d’una disciplina o d’un ofici sinó que han tingut la capacitat d’adaptació i de reciclatge permanent que els ha permès de sobreviure a circumstàncies adverses i excel·lir en totes les seves realitzacions. En un món on el desenvolupament tecnològic i el creixement demogràfic semblen abocar-nos a l’especialització més reductora, una figura com la de Fontserè ens recorda que la realitat és complexa i que tot intent d’encasellar la gent, de posar-la dins de calaixos o d’etiquetes monosèmiques, és un camí errat.

Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, Llibertat!, que va fer l’any 1936 per a la CNT-FAI | Foto: Pere Virgili.

Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, Llibertat!, que va fer l’any 1936 per a la CNT-FAI | Foto: Pere Virgili.

Per realitzar aquesta aproximació a Fontserè hem preferit que fos l’artista mateix qui s’expressés. No oferim, doncs, cap estat de la qüestió sobre la seva obra ni cap interpretació personal. Deixem, simplement, que l’artista exposi obertament les seves idees sobre l’art, la política, la religió, Catalunya… No li preguntem per la seva vida perquè ja l’està explicant amb prou amplitud a les seves memòries. Li preguntem, sobretot, per les seves idees, perquè partim de la convicció que, per conèixer l’obra d’un artista, cal tenir present la seva particular teoria de l’art. Altrament, els crítics i els historiadors s’exposen a fer interpretacions potser brillants però allunyades dels veritables propòsits de l’artista.

Carles Fontserè està establert des de l’any 1973 a Porqueres, en un tossal a tocar de l’estany de Banyoles. Hi viu amb la seva dona, Terry Broch, nascuda als Estats Units però de pare català. Carles i Terry es van conèixer a Nova York l’any 1949 i es van casar, l’any següent, a París. L’enllaç va tenir lloc a la mairie de Saint Germain-des-Près, que Fontserè evoca com l’embrió dels primers hippies. Cinquanta anys després se’ls pot trobar al seu refugi de muntanya, on viuen, treballen i reben.

La llar del matrimoni Fontserè-Broch, Can Tista, està formada per dos masets o masoveries separades per una seixantena de passes. La masoveria de més amunt és l’estudi; l’altra, la residència. L’estudi està format per tot un seguit de sales, sense portes entre unes i altres, separades només per alguns graons. A l’estudi, Fontserè hi té la seva biblioteca, l’arxiu de fotografies, cartells, pintures, hemeroteca, material divers… Quan hi anem la meva germana Eulàlia i jo mateix, la tarda del divendres 5 de gener del 2001, Fontserè ens ensenya orgullós algunes de les seves coses: unes fotografies de Dalí amb una joveneta Terry Broch, diverses edicions de la Bíblia en català, francès i anglès —«per ser un descregut, Déu n’hi do les Bíblies que tinc», ens diu, irònic, Fontserè—, una acurada edició facsímil de l’Atlas català de 1375, uns llibres acabats d’arribar dels Estats Units… A l’última de les sales del maset-estudi, l’artista ens explica el que en aquests moments li ocupa més temps: el procés de redacció de les seves memòries. Abans d’escriure cada capítol, Fontserè recull totes les dades que recorda en uns quaderns on cada pàgina imparell correspon a un mes de l’any. De dalt a baix de la pàgina, Fontserè hi anota, a la columna de l’esquerra, tot el que sap que va fer del dia 1 al 30 o 31 d’aquell mes. A la columna de la dreta hi fa constar els fets històrics que tenien lloc aquells mateixos dies. A les pàgines parells, l’escriptor hi enganxa còpies de tots els documents que fan referència a fets corresponents al mes de la pàgina adjacent: fotografies, cartes, papers oficials… Tots els fulls són plens de notes bibliogràfiques: autor i números de pàgina. En un fitxer a part, Fontserè hi té les fitxes de tots els llibres citats en els quaderns classificades per ordre alfabètic d’autors. De totes les dades anotades en els dietaris, les que finalment són recollides a les memòries les marca en els quaderns en color fosforescent.

Quan Carles Fontserè, després d’aquest laboriós treball previ de documentació i de recopilació de dades, redacta un capítol, ho fa primer a mà. A continuació, ell mateix el pica amb una màquina d’escriure mecànica. El mecanoscrit passa llavors a les mans de Terry, que en fa una primera revisió. El darrer pas és passar-lo a ordinador. «Tinc un ordinador que es diu Montse», ens diu Fonserè. La seva dona ho explica: una amiga de Banyoles s’ocupa d’informatitzar el text.

Carles Fontserè | Foto: Manel Lladó.

Carles Fontserè | Foto: Manel Lladó.

Carles Fontserè ha dedicat molts anys a l’elaboració de les memòries, i encara n’hi haurà de dedicar molts més. Està disposat a fer-ho perquè vol evitar els defectes en què solen caure els llibres de memòries: la confusió de dades, les imprecisions, les alteracions entre imaginació, lectures i memòria…

Després de la visita a l’estudi anem a la residència. Seiem tots quatre —Carles, Terry, Eulàlia i jo mateix— en una rústica taula al costat de la cuina. Terry prepara infusions de te i marialluïsa per a tots i ens les ofereix en unes cassoletes rústiques de fang; es diuen «ulls de bou», ens explica Terry. De fet, tot en aquella casa és ple de detalls d’aquesta mena que ens mostren que ens trobem en una masoveria catalana de muntanya.

Quan ja som tots asseguts amb el te, la marialluïsa i un deliciós cake amb fruits secs, col·loco la gravadora sobre la taula i iniciem la conversa.

Carles Fontserè: La publicitat als anys 30 era —almenys així jo ho pensava— un servei que es feia al consumidor: s’orientava sobre quines coses es podien comprar, què era millor… Però això ha anat evolucionant i el capitalisme nord-americà ho ha convertit no en un servei al públic sinó en una forma d’enganyar-lo. He renunciat a fer publicitat perquè considero que és antisocial. El món d’ara, basat en el que en diuen la comunicació i la informació, és —de fet— desinformació. Renuncio a la publicitat com a mitjà d’opressió a la gent. Hi ha un simulacre de gran informació però el que hi ha és desinformació, i la prova és que hi ha una censura tremenda, rigorosíssima, que està emmascarada perquè no hi ha un organisme que es digui «Censura».

Ignasi Moreta: Personalment m’interessa sobretot la multidisciplinarietat que caracteritza la seva obra. Aquest polifacetisme, ¿és fruit simplement de la necessària adaptació a unes circumstàncies canviants o són un tret caracteritzador d’una personalitat que necessita variar constantment de registres, de llenguatges, de disciplines i d’eines de treball? És a dir: ¿vostè ha fet de tot perquè ha volgut o perquè hagut de fer de tot?

Carles Fontserè: La resposta és molt complexa perquè és molt difícil veure fins a quin punt hi ha la meva voluntat o hi ha les circumstàncies. No hi ha dubte que si jo no hagués tingut aquest desig de fer coses diverses, quan les circumstàncies m’han posat a fer certes coses hauria frenat. Si les circumstàncies m’han portat a fer una cosa i m’hi he llançat és que el meu caràcter ho ha permès. Jo crec que mig i mig és la voluntat i mig i mig són les circumstàncies.

Ignasi Moreta: A l’inici del primer volum de les seves memòries vostè al·ludeix als artistes que «renunciant a la convencional torre d’ivori de l’art per l’art, varen apressar-se a participar, al costat del poble, en la lluita contra els militars revoltats» (p. 5). Vostè reivindica, doncs, l’artista compromès, tot rebutjant la idea romàntica i modernista de «l’art per l’art». En la situació actual, en el nostre país que —en teoria almenys— es troba en una democràcia i amb un estat del benestar, ¿cal encara l’artista compromès?

Carles Fontserè: Sí, el que passa és que no ho diuen. Ara els grans artistes —jo no he estat mai un gran artista ni m’hi considero—, posem per cas en Tàpies, se les donen que estan per sobre de la política. Des del meu punt de vista no és veritat: estan al servei d’una determinada política: estan al servei de la finança que domina el món, a qui interessa que la gent es pensi que pensa i no pensi. Des del meu punt de vista l’art conceptual i l’art abstracte és precisament això: abstracte. Per exemple: durant el franquisme, si un dels artistes de la revolució hagués fet un cartell com els que fèiem, hauríem anat a la presó. En canvi, en Tàpies podia fer un gran cartell i el franquisme no solament no el posava a la presó sinó que aquesta obra participava a les biennals de Sud-amèrica, s’exposava a Nova York l’any 1953 quan es va signar el pacte amb els Estats Units… És a dir, els artistes que diuen que la seva obra no és política en realitat estan al servei d’una política determinada. Aquest és el meu punt de vista. Avui bàsicament els artistes estan al servei d’aquest mundialisme confós que ningú no sap ben bé què és. Les persones, la societat, és política: una societat qualsevol té una forma política de conviure, i tota manifestació d’aquesta societat està involucrada dins l’aspecte polític. A l’època medieval, quan el cristianisme era indiscutible, els pintors sense proposar-s’ho estaven al servei del cristianisme. Avui, els pintors abstractes estan al servei del sistema polític que domina al món. No s’hi rebel·len.

Ignasi Moreta: ¿L’art per l’art no existeix, doncs?

Carles Fontserè: L’art per l’art no existeix. Ells asseguren que sí, els crítics també… Jo no ho crec. L’art està sempre al servei d’una determinada política, d’un determinat concepte de domini del món. Uns ho reconeixem i altres no ho reconeixen.

Ignasi Moreta: ¿De la història de l’art quina és l’etapa que més l’atrau?

Carles Fontserè: Més que com artista t’ho puc dir com a persona. Jo recordo que, quan era petit, m’agradaven les verges de Murillo; per això jo guardo una verge de Murillo al meu cor. Després, quan he estat a París, m’han interessat els impressionistes. Quan veig una pintura impressionista m’agrada perquè em recorda i forma part d’aquell moment. Va lligat a les vivències personals: no tinc un període clau sinó que aprecio estils diferents, fins i tot contradictoris, que evoquen una determinada situació personal.

Ignasi Moreta: Vostè a les seves memòries parla…

Carles Fontserè: No em diguis tant de vostè: «A les teves memòries». Digues, digues…

Ignasi Moreta: Bé, doncs, a les teves memòries parles en diverses ocasions d’escriptors de casa nostra: Balmes, Verdaguer, Maragall, Folch i Torres… ¿Quins són els autors catalans de capçalera per tu?

Carles Fontserè: La resposta és la mateixa. Folch i Torres va influir quan era nen d’una manera total sobre la meva manera de veure la societat, Catalunya… Però jo no puc llegir ara Folch i Torres. Però és un autor que jo respecto molt perquè en un moment donat va tenir una gran influència en la meva formació.

Ignasi Moreta: ¿De poesia, en llegeixes sovint?

Carles Fontserè: No. No sé llegir poesia. En canvi m’interessa molt la poètica, la poesia de les coses.

Ignasi Moreta: De jove tu formaves part del Requetè. És evident que la influència paterna devia jugar un fort paper en la teva ideologia juvenil però, prescindint d’aquesta influència, ¿què hi veies als quinze-setze anys en les files dels carlins?

Carles Fontserè: Els carlins eren representatius de la terra. Jo encara respecto molt el carlisme anterior al franquisme. Encara hi ha coses del carlisme que la mateixa Generalitat d’avui no ha aconseguit.

Ignasi Moreta: ¿Per exemple?

Carles Fontserè: Per exemple la independència de les regions o el fet que el rei d’Espanya a Catalunya ha de regnar com a comte de Barcelona. Avui, el rei d’Espanya regna independentment del consentiment dels seus súbdits. Pel carlisme, un rei no podia ser rei de Catalunya si no jurava les llibertats de Catalunya. A més, un rei només ho era a Catalunya com a comte de Barcelona. El rei ha de jurar les llibertats. Aquí el rei va jurar la Constitució actual però ja era rei abans. El rei va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento perquè va ser nomenat per Franco. Fa una nova Constitució i la jura. Des del punt de vista jurídic el sistema espanyol actual no s’aguanta! S’aguanta perquè hi ha un ejército, una policia, una Guàrdia Civil… Carles Marx, que va ser corresponsal d’un diari anglès a Espanya, deia que el carlisme no era un moviment simplement reaccionari sinó que corresponia a una cosa del país, del poble. En canvi, el rei actual és rei perquè el Franco el va nomenar, i el Franco el va nomenar perquè va guanyar una guerra que va provocar centenars de milers de morts. El règim democràtic d’avui s’estableix sobre aquests centenars de milers de morts. El que passa és que els morts, quan n’hi ha un solament, és molt dramàtic: el pare, la mare, els fills, la nòvia, els amics… I quan n’hi ha cent mil és una xifra històrica! Cent mil morts no compten! Ara: un mort, que tothom coneix, etc., ui!, és un crim inadmissible!

Ignasi Moreta: «Soy un rojo republicano, independentista catalán y humanista libertario», vas dir a un periodista de La Vanguardia. Disseccionem la frase: rojo.

Carles Fontserè: L’any 1937 el govern de la República em mobilitza com a soldat. L’any 1939 Franco guanya la guerra i publica un part de guerra on diu que l’exèrcit roig ha estat derrotat. Però no va dir que el dissolia. Jo teòricament —des del punt de vista del dret— sóc encara un soldat del ejército rojo; no s’ha dissolt mai. A mi em van mobilitzar de dreta llei, però ningú no m’ha desmobilitzat. En mobilitzar-me em van donar un fusell i la meva feina era matar el màxim de franquistes que pogués. No en vaig matar cap perquè per cada soldat que està al front disparant hi ha cent soldats al darrere, com va publicar una vegada el New York Times; jo he fet la guerra essent dels altres cent. Però el fet és que a mi se’m va donar un fusell amb el qual jo havia de matar el màxim de franquistes. Doncs, per mi, tots aquests que avui dia hi ha a la política encara són dels que estan a l’altra banda. Per tant, segons les lleis de la República, encara tindria el dret de disparar contra aquesta gent, i com més en matés millor!

Ignasi Moreta: ¿Els d’ara són, doncs, franquistes perquè no hi va haver ruptura sinó transició?

Carles Fontserè: És clar. Hi va haver una Constitució amb un referèndum: això és el que feia Franco! Una constitució, per dir que és democràtica, s’ha de discutir article per article. La Constitució s’havia de votar en bloc: o si o no. Per tant, això del cambio ha estat una gran comèdia! És una altra qüestió si a la pràctica allò no fos el millor a fer. Però des d’un punt de vista legal, primera: el rei era un abjurador; segona: la Constitució la van fer set o vuit sense que es pogués discutir article per article. El règim actual és, doncs, legal —està reconegut internacionalment— però nascut de la il·legalitat. No poden tenir tanta pretensió. Quan el senyor Felipe González o un altre diu que «el pueblo me ha votado», etc., no fotem! Ha sortit perquè han fet unes lleis electorals que afavoreixen els partits grans. A més, als partits grans no és la base qui suggereix els noms sinó que és un petit grup qui mana. El Congrés és una comèdia perquè els partits imposen la disciplina de vot, que és la negació total de la democràcia. Parlar de democràcia és insultar la gent. No hi ha democràcia. Hi ha un cert sistema per fer funcionar el país. Truman va dir en certa ocasió, empipat: «Deixem de dir que els EUA som una democràcia. Som una república organitzada, i prou!»

Ignasi Moreta: «Republicano».

Carles Fontserè: Si el franquisme que va guanyar tothom està d’acord que era el dolent de la pel·lícula, doncs com a mínim s’havia d’haver trobat el bo i a partir d’aquí fer tota aquesta comèdia de la nova constitució, etc., però no a partir del franquisme.

Ignasi Moreta: «Independentista catalán».

Carles Fontserè: Cent per cent! Ara: hi ha una incomprensió molt gran del que és el separatisme. El separatisme no és estar en guerra contra Espanya. A les famílies, quan els fills s’alliberen, es casen i fan la seva família i el pare deixa de ser el pater amb dret de castigar, etc., no vol dir que aquell fill està en guerra amb els seus pares sinó que hi pot tenir una gran col·laboració. Per tant, el separatisme no vol dir estar en guerra contra Espanya i fer una frontera i aquí no passa ningú. Jo sóc un català cent per cent hispanista! No sóc un antiespanyol. Ara: políticament no admeto que uns senyors de Madrid em diguin el que hem de fer nosaltres. Sóc independentista cent per cent però disposat i amb ganes de col·laborar. El PPujol, amb dues p, és el principal enemic de Catalunya, està destrossant la catalanitat desacreditant la llengua…

Ignasi Moreta: «Humanista libertario».

Carles Fontserè: Llibertari en el sentit filosòfic de la paraula. Perquè, per exemple: el que es diu cristià tampoc no ho és en el sentit que quan li peguen en una galta en dóna l’altra. Els capellans, quan els cremes una església, no et diuen: «Ara crema’m l’altra.» Tanmateix, el cristianisme forma una moral, una forma de vida. Els qui, com jo mateix, no som creients en realitat, encara que només sigui per comparació —com que no som musulmans ni jueus…—, som cristians. La forma de vida, la tradició, la història…, són cristianes. El llibertarisme, doncs, és en un sentit més filosòfic que pràctic.

Ignasi Moreta: A les teves memòries et defineixes més com a anarquista que com a comunista.

Carles Fontserè: Jo sóc enemic del comunisme més pel que representa com a partit. El comunisme com a partit, com a gent supeditada a la disciplina de la III Internacional, de Moscou, i per sobre dels interessos de Catalunya, d’Espanya…

Ignasi Moreta: En saber que Rússia només acceptava un miler escàs de refugiats es-panyols després de la guerra civil, dius al segon volum de les memòries que «vaig sen-tir-me traït i vaig pensar que els comunistes eren mala gent» (p. 13). ¿Encara ho penses?

Carles Fontserè: Sí, continuo pensant-ho. Tot això de l’antifascismo per mi és una cobertura. Sóc antidogmàtic. Ells ho sacrifiquen tot pel partit. Jo considero que el comunisme és una mica com el catolicisme, on el bateig imprimeix caràcter. El comunisme imprimeix caràcter! El que ha estat comunista és molt difícil que sigui un home ampli, obert, tolerant…

Ignasi Moreta: En un lloc del primer volum de les teves memòries dius que donaves conferències sobre l’origen de la religió, tema que llavors era un dels teus preferits. ¿L’home és una creació de Déu o Déu és una creació de l’home?

Carles Fontserè: Déu és una creació de l’home, no hi ha dubte. Ara: en el tema de l’educació sovint es confon l’assignatura de religió amb la catequesi catòlica. Són dues coses! Jo considero que Catalunya no s’explica sense una història del catolicisme. Per tant, la civilització actual europea és la història del cristianisme. Per tant, jo sóc partidari que existeixi l’assignatura de religió. El primer home que va tenir consciència d’un més enllà va ser un gran home. La religió ha estat una gran aportació. Jesús, per sobre dels dogmes, parla d’un humanisme cent per cent. La religió és una cosa que m’interessa molt i que respecto molt, però no com a dogma.

Ignasi Moreta: ¿Per tu Jesús qui és?

Carles Fontserè: A mi m’interessa el Jesús històric i el Jesús mític. La idea que tenia de Jesús el mateix sant Pau és diferent al concepte que en tenia un frare medieval o un home del segle XX. D’aquí podríem entrar en el tema de la relació entre el judaisme i el cristianisme, entre els que s’ha fet una separació molt gran que en els primers 300 anys després de la mort de Jesús no hi era. A mi m’interessa molt saber en quin moment i per què jueus i cristians se separen. Aquests primers cristians que al col·legi ens ensenyaven que morien en el circ i tot allò, eren jueus! Ara quan diem cristians ens sembla com si fossin catalans o espanyols de l’època.

Ignasi Moreta: Sant Pau sí que va evangelitzar els no jueus.

Carles Fontserè: Sant Pau era jueu i ciutadà romà. Sant Pau és el veritable creador del cristianisme com a religió. Jesús com a dogma no en dóna: només allò de «respecta l’altre com vulguis que et respectin a tu». Actualment en el món occidental hi ha un intent molt concret de substituir l’holocaust personal de Jesús al Gólgota per l’holocaust de «tot un poble» —el poble escollit— a Auschwitz. De manera que Auschwitz esdevé una veritat transcendental político-teològica. Un acte de fe indiscutible. Tots coneixem el Neró d’aquest nou evangeli, però no coneixem ni podem preveure qui serà el nou Constantí. Un nord-americà, sens dubte. Tampoc sabem quan ni on se celebrarà el concili de Nicea que en defineixi l’ortodòxia i anatemitzi l’error.

Ignasi Moreta: Tu vas presenciar durant l’avantguerra i durant la guerra civil una polarització entorn de l’Església. Els capellans o eren adulats o eren denigrats.

Carles Fontserè: Passa una cosa: a Catalunya, imitant Àustria on hi havia els democrata-cristians, hi va haver els fejocistes, el moviment de Joves Cristians de Catalunya, que estaven ja més d’acord amb el meu punt de vista. El que passa és que tampoc no es van donar prou a conèixer perquè les masses treballadores poguessin fer una distinció. Es van assimilar massa amb l’Església oficial. L’Església es veia com un bloc sense fer distinció. En part la gran culpa és dels mateixos catòlics, que no van tenir el coratge o la intel·ligència de donar-se a conèixer més i fer-se respectar pels que anaven a menjar capellans.

Ignasi Moreta: Tu vas presenciar la crema d’esglésies el mes de juliol de 1936. Expliques fins i tot que el 19 de juliol vas participar-hi, encara que només fos llançant un missal contra la imatge d’un Sant Crist. ¿Què us duia a identificar revolució amb anticlericalisme?

Carles Fontserè: És per això que et dic. No hi havia l’Església dels pobres, aquest moviment que va sortir al final del franquisme. Va ser un moviment representat per exemple per aquells jesuïtes que van matar…

Ignasi Moreta: Ignacio Ellacuría…

Carles Fontserè: Per exemple. Aquest moviment és molt minoritari. Vaig fer aquell gest d’identificar-me amb els que cremaven esglésies. Ara: jo no podia cremar esglésies perquè jo no fumava i no tenia mistos.

Ignasi Moreta: Vosaltres, en retornar definitivament a Barcelona, us heu establert a Porqueres, un conjunt de cases disperses que no arriben ni a poble, en una comarca allunyada de Barcelona. ¿Què us va dur a escollir precisament Porqueres?

Carles Fontserè: Vam decidir anar a un lloc on en cas de necessitat poguéssim anar a França a peu amb una motxilla. Venia per un motiu aquí a la muntanya: jo no volia trobar-me amb la societat barcelonina franquista. Pensa que era l’any 1959, tot i que el trasllat definitiu no el vam fer fins el 1973.

Ignasi Moreta: ¿Com és la jornada de Carles Fontserè un dia normal des que es lleva fins que se’n va a dormir?

Carles Fontserè: El que en podríem dir normal, llevar-me tard. A mi m’havien dit sempre que quan s’és vell no es té tanta son i ara resulta que tinc més son que quan era jove. De totes maneres anem a dormir molt tard. Normalment al matí vaig al bosc a estassar-lo, tallar pins, fer camins… Dinar tard, fer migdiada, i després anar a l’estudi: abans, a pintar, i ara, a escriure. De tant en tant faig algun cartell. Aquí a Banyoles els independentistes em van demanar un cartell i els el vaig fer. Si et demanen un cartell per fer-lo sense cobrar i dius que no sembla que refusis col·laborar. En canvi, si t’ofereixen fer un cartell molt ben pagat i dius que no, quedes com un senyor.

Ignasi Moreta: Ja que parles de cartells, tornem a l’àmbit de l’art. Et llegeixo una llista de conceptes i personatges relacionats amb l’art i me’n dius alguna cosa. Per començar: Josep Maria Subirachs.

Carles Fontserè: No m’interessa gens.

Ignasi Moreta: Antoni Tàpies.

Carles Fontserè: Menys.

Ignasi Moreta: L’avantguarda.

Carles Fontserè: Al servei de la moda.

Ignasi Moreta: L’abstracció.

Carles Fontserè: Al servei dels que manen.

Ignasi Moreta: Instal·lacions.

Carles Fontserè: El mateix. Això ja és estar una mica tocat de l’ala.

Terry Broch: Perdona que intervingui: això de les instal·lacions pensa que els últims anys a Nova York, quan vivíem al Soho, ja vam viure aquestes coses.

Carles Fontserè: Quan véns et trobes que aquí la joventut descobreix allò de què tu ja has fugit. És allò de sortir del foc i caure a les brases. Fugint de les formes de vida nord-americanes ens trobem ara aquí que Catalunya és un suburbi nord-americà, amb el gran defecte que el suburbi nord-americà és producte del país i les formes americanes d’aquí són d’imitació. Una cosa és evolucionar —encara que sigui malament—, perquè és una evolució pròpia, i una altra cosa és ser colonial. Tots els nostres nebots estan fent allò de què nosaltres vam fugir, allò que com a catalans dèiem: «No, això no pot passar al nostre país, el nostre país té unes tradicions, una cultura, i això no ho farà.» I vint-i-cinc o cinquanta anys més tard fan exactament el mateix, copiat del cinema que han vist, i fan uns casaments de nou amb el gran luxe i pompa i després ve el pastís aquell que ara tallen amb una espasa imitant els imbècils dels nord-americans, i veus famílies que se les donen de modernes que van allà a fer el burro a tallar el pastís amb gran música amb llums i cantar… A més a més hi vas i dissimules perquè no vaig jo a fer-los la guitza, i tothom es posa a cantar: «¡Que se besen, que se besen!» I estàs allà aguantant i et dius: «¿I aquest és el meu país?»

Ignasi Moreta: Continuem amb la llista: poesia visual.

Carles Fontserè: ¿De Brossa?

Ignasi Moreta: Per exemple.

Carles Fontserè: ¿Tu has estat amb en Brossa mai? ¿És que tu has sentit que aquest home hagi dit una paraula, una cosa que diguis: «Està bé, això!»? Era un zero a l’esquerra! Va posar una «a» al revés, i una «e», i… Veus, per exemple, jo tinc això, aquell d’allà i aquell d’allà (assenyala tres objectes penjats a la paret). Això són objectes trobats.

Ignasi Moreta: Objets trouvés.

Carles Fontserè: Objets trouvés. Això no ho ha fet ningú que tingui la pretensió de dir-se Brossa. L’atzar ha fet, des del meu punt de vista, una cosa molt interessant: això (agafant el primer objecte) podria ser quasi un objecte preibèric, podria ser asteca… Això ha estat aixafat no per una cosa dura sinó per un pneumàtic contra l’asfalt. I per això ha quedat un aixafat curiós perquè això és una pala d’escombraries. Jo ho aprecio, això: però a mi que em vingui un tiu que es deixi la barba per fer això no m’interessa. Allò d’allà (assenyala el segon objecte penjat a la paret) és per cobrir una roda d’un cotxe dels anys seixanta, i té un cert misteri, m’interessa. Allò (assenyalant el tercer objecte) és un pot pintat de verd aixafat. Això té un interès artístic. Però no m’interessa que em vingui un tiu que se les doni de no sé què i faci això. Perquè és pura comèdia.

Ignasi Moreta: Teatre Nacional de Catalunya

Carles Fontserè: Forma part d’aquest sistema actual d’ampul·lositat de nou ric. Sembla que això és una estimació a la cultura i la cultura és una altra cosa. És allò de pan y toros. Jo no he posat els peus al MACBA, no hi he entrat ni penso entrar-hi. La meva «religió» no m’ho permet (somriu).

Ignasi Moreta: Durant l’Edat Mitjana l’art estava dominat pels gremis, un món endogàmic on l’aprenent havia d’obeir al mestre i seguir un estricte reglament. Més tard, cap al segle XVII, es van crear les acadèmies d’art, que van acabar creant una nova servitud perquè establien una jerarquia de temes i tot un sistema jeràrquic per arribar a ser membre de l’Acadèmia i gaudir del prestigi corresponent. Avui, en l’art ni els gremis ni les acadèmies juguen ja cap paper important. ¿Podríem dir, però, que el que abans feien els gremis i les acadèmies ho fa ara el mercat de l’art?

Carles Fontserè: Bé, jo crec que s’ha de distingir entre abans de la Segona Guerra Mundial i després. Abans hi ha un mercat d’amateurs, de gent que els agrada l’art. Després hi ha un mercat de financers.

Ignasi Moreta: I tot aquest món del mercat amb els seus protagonistes —galeristes, marxants, crítics, museus d’art contemporani, fundacions, professors universitaris…—, ¿creus que encotilla l’art tant com abans els gremis i les acadèmies?

Carles Fontserè: Sí, sí, és clar, però d’una altra forma i menys visible. Tot això ve de la victòria nord-americana. Jo sóc molt antinord-americà políticament però parlo de Nord-amèrica com a imperi, és a dir, de la seva política exterior. La seva política interior és diferent: als Estats Units els grups socials tenen una gran importància; una comunitat, per petita que sigui, té un gran valor i es fa respectar molt, cosa que aquí no passa. Una cosa és la política nord-americana a l’exterior, i una altra cosa és a l’interior. Jo crec que els Estats Units avui és el país on hi ha més llibertat d’expressió, però això no vol dir que aquesta llibertat l’acceptin fora de casa d’ells. Europa és avui una colònia nord-americana. La gent, en dir «colònia», pensa en la colònia tradicional francesa i anglesa, que eren colònies on l’autoritat es manifestava exteriorment: grans desfilades militars… El colonialisme nord-americà és invisible, no fa desfilades ni posa un governador nord-americà aquí, però en aquest país no passa res que els Estats Units no ho autoritzin. Fa uns anys, quan aquí el colonialisme nord-americà no havia entrat del tot encara, jo feia una diferència entre el comunisme i l’imperialisme nord-americà. El comunisme era una invasió diguem-ne exterior, com una invasió d’aire, revolucionària, visible: a base de vagues… La invasió nord-americana és per sota, sense cap visibilitat, però fortíssima! Ara la invasió comunista ha desaparegut: Rússia s’ha desfet i contra el que no es lluitava, que ha entrat per osmosi, és contra l’imperialisme nord-americà. I avui, compte amb l’imperialisme nord-americà! ¿Quina era la pregunta?

Ignasi Moreta: Si estàs d’acord en què el mercat avui encotilla tant els artistes com abans els gremis o les acadèmies.

Carles Fontserè: Tant o més! Per això he dit això dels nord-americans: és més invisible.

Ignasi Moreta: Si un artista vol ser lliure de tot això que ha de fer.

Carles Fontserè: Passar gana! (rialles) O tenir una situació econòmica que li permeti fer el que vulgui, però ningú no li’n farà cap cas. L’artista que sigui figuratiu té deu mil coses per establir comparacions. En canvi, l’abstracte no es pot comparar amb res perquè és una creació personal. Per tant: o dius que està bé o dius que està malament. Però si hi ha uns galeristes i uns crítics importants que diuen que està molt bé, doncs està molt bé! No es pot discutir res perquè no hi ha referències per dir si està bé o si està malament, si el que ho ha fet és un geni o és un burro.

Ignasi Moreta: I la teva lectura, grosso modo, quina és: ¿l’artista abstracte és un geni o és un burro?

Carles Fontserè: Bàsicament és un burro! (rialles) És un satisfet de si mateix; o un comediant. El que diu: «Jo faig això perquè sóc un geni», és que és un burro.

Ignasi Moreta: L’any 1995 vas publicar el primer volum de les teves memòries: Memòries d’un cartellista català (1931-1939). El 1999 vas publicar-ne el segon volum: Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial. Actualment estàs treballant en la tercera part. Dins el gènere memorialístic hi ha, segons Joan B. Culla, dos tipus de llibres: els dels grans protagonistes, que expliquen la gran història, i els dels qui han ocupat llocs en segona, tercera o quarta fila. Les memòries d’aquests darrers són, per Culla, molt més interessants perquè no pretenen justificar una actuació sinó donar compte del clima, de l’ambientació i dels detalls d’una època. Són memòries que tenen interès per a l’historiador perquè el seu valor no depèn de les quotes de poder de què ha gaudit el seu autor sinó de la seva capacitat d’observació i de ser testimoni d’una època. Tu amb les teves memòries ets capaç de transmetre el clima de l’època que has viscut. ¿És això el que t’ha dut a deixar per escrit les teves vivències? ¿Què has pretès en escriure les teves memòries?

Carles Fontserè: No tant retratar una època sinó el que em va entourer, envoltar, a mi. Per exemple: de la Segona Guerra Mundial, la batalla més decisiva va ser la de Stalingrad; jo no en parlo perquè, malgrat la seva importància, no va tenir repercussió a París. En canvi, la batalla de les Ardennes va tenir una gran influència a París, i aleshores en parlo. Els memorialistes han d’anar amb molt de compte perquè fan unes confusions tremendes. Ara mateix, per exemple, nosaltres estem vivint un moment històric —perquè tots els moments són històrics—. Llegim el diari i ens assabentem que els d’ETA han matat a aquell, que l’altre porta el lacito azul… Dintre de cinquanta anys si algú t’ho pregunta ho explicaràs però, en el fons, tot el que sabem, ho sabem perquè ho hem vist a la televisió, ho hem llegit al diari, ho hem sentit a la ràdio… Poder dir: «Jo hi era, jo vaig veure com van matar a fulano»… no ho has vist! Un parla, és testimoni, d’una cosa que s’ha cregut veure i que no ha viscut. La gent d’una certa ignorància t’explica coses que ha llegit, que ha sentit a la ràdio, i t’ho expliquen amb la seguretat amb què nosaltres parlaríem ara de l’assassinat d’Ernest Lluch, però cap de nosaltres quatre ho ha vist. Llavors, cinquanta anys després t’expliquen coses que es pensen que les han viscudes però no les han viscudes. Per tant, s’ha de prendre molta precaució en escriure unes memòries. Una guia per veure si el que diuen és veritat o no és veure com molts parlen en plural: «Ens van agafar, ens van portar…». ¿Com ens van? Et van! Parlen en plural, que és el que han llegit! Estan repetint el que han sentit.

Ignasi Moreta: ¿Quants volums creus que publicaràs?

Carles Fontserè: Primer deia de fer un tercer, però crec que encara en faré un quart. Podria ser que el tercer volum acabés el 1949 amb el viatge d’avió cap a Nova York des de Mèxic, on havia portat una revista parisenca de gran espectacle per en Cantinflas.

Ignasi Moreta: L’última pregunta: ¿des d’aquí Porqueres com veus Catalunya? ¿Com veus el món?

Carles Fontserè: Malament! Sóc pessimista. Sóc fidel a aquesta dedicatòria que l’any 1956 va fer-me l’historiador Vicens Vives: «Al bon amic Carles Fontserè, l’home que ha comprès que la superació de l’escepticisme arrela en la contemplació pessimista de la realitat històrica i en la visió optimista de l’ideal esdevenidor. Del present no cal ni parlar-ne: és el treball nostre de cada dia.» Jo he viscut la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra civil, l’èxode, la preguerra a França, he viscut allò que en deien la drôle de guerre, he viscut l’ocupació, he viscut l’alliberació, després he estat prop d’un any a Mèxic, després vint-i-tres anys a Nova York viatjant sovint a Europa i a Sud-amèrica… Una mica d’experiència la porto. Jo no puc llançar per la borda l’haver estat soldat durant la guerra, l’haver estat exiliat… Passa una cosa: el que justifica tota aquesta comèdia del cambio i tot això és que la gent que ara té entre quaranta i cinquanta anys la seva referència històrica és el franquisme i molts han fet la mili, i han passat del franquisme a això. Doncs és clar: parlen de llibertat, de democràcia… Jo del franquisme solament he conegut el postfranquisme, a partir de l’any 1973. Durant anys he llegit el New York Times cada dia. Les meves referències viscudes són els Estats Units als anys cinquanta i seixanta, Catalunya durant la República… Jo no comparo entre el franquisme i la democràcia. Tinc més pesos per comparar.

Ignasi Moreta: I amb tots aquests «pesos» que tens per comparar el balanç que fas de la Catalunya i el món actual és negatiu.

Carles Fontserè: Jo accepto que hi ha hagut un progrés normal. Abans, anar a la Costa Brava des de Barcelona era una excursió llarguíssima; avui, la Costa Brava és la Barceloneta de Barcelona. Hi ha hagut un progrés tremendo. Ara: fins a quin punt aquest progrés des del punt de vista humà —si agafes la mesura humana (com deien els grecs) com a sistema de mesura—, ja és més discutible que sigui un progrés. Depèn del sistema de mesura que agafes: si comptes amb peus com els nord-americans, o amb el sistema decimal com aquí, o amb un sistema mètric humanístic. En aquest sentit ara no hi ha dubte que es coneix el català per llegir i escriure molt millor que a l’època de la República. Però a l’època de la República en un casament ningú hauria dit: «¡Que se besen, que se besen!» A l’època de la República els taxistes es cagaven en Déu en català, i ara diran una castellanada. Hi ha una cosa que havíem dit amb en Jaume Miravitlles: si quan jo era jovenet els intel·lectuals es converteixen tots com en Vidal-Quadras i diuen: «Deixem de parlar i escriure en català», el català no hauria mort perquè era la llengua del poble, de la gent de pagès, de tots, de tota classe. Els aristòcrates parlaven castellà però el poble era català. Avui això no passa: avui poden telefonar des de Madrid dient: «Eso del catalán se ha terminado», i s’ha acabat, s’ha acabat!

Ignasi Moreta: ¿Vols dir que s’ha donat un pas endavant i dos enrere?

Carles Fontserè: Ho dic exagerant però vull dir que s’han donat dos passos endavant i un enrere o un pas endavant i dos enrere, no ho sé. Però no hi ha hagut un avanç general.

Arribats a aquest punt tanco la gravadora i donem l’entrevista per acabada. Hem arribat a Porqueres una mica més tard de les cinc de la tarda i ja són gairebé les nou. Cal tornar a Barcelona…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
  1. Gràcies, Ignasi. Ara podrem saber TOT el q et va dir l’inclassificable Fontserè. Felicito “Núvol” per la publicació de l’entrevista SENCERA.

  2. Senzillament, una entrevista impressionant. Com en Narcís, dono les gràcies per haver pogut llegir aquesta entrevista de l’Ignasi a en Fontserè, que mostra una cosa insòlita: un home lliure. I això té molt valor. Estic d’acord amb el mateix Fontserè quan diu que la majoria de gent parla del que no ha viscut i opina del que no ha pensat. Ho veiem cada dia, ho sentim cada dia. Crec imprescindible parlar de tot i des d’un mateix, amb totes les llums i ombres que som. Cal arriscar-se ser, altrament estem fent comèdia, representació.

    • De les ombres no en parla en cap moment i la veritat, la seva mentalitat “politica” es més aviat una pura contradicció, ambigua i per quedar bé.

  3. Ignasi, fantàstica entrevista. Gràcies per publicar-la. Després de tantes ximpleries, celebro retrobar Carles Fontserè a través de la teva entrevista.

  4. M’afegeixo a un calorós agraïment a Ignasi Moreta per tant exhaustiva i aclaridora entrevista a Carles Fontserè. Vaig tenir la sort de conèixer-los, tant a ell, com a la seva estimada companya la Terry. Dues persones lliures, honestes i cultes. I em vaig sentir ofesa quan el Núvol va publicar un article demolidor signat per Henry Ettinghausen (“dels que parlen sense haver viscut un tema”) que l’acusava de filonazi. Però si el Carles va viure la major part de la seva vida a l’exili! Fontserè era una persona incòmoda per a l’stablishment perquè deia coses que ningú gosava dir. I ho documentava amb material de l’època. Una ment lúcida i imprescindible que va qüestionar sistemàticament tots els estaments de poder de la societat. Un personatge que trobem a faltar en el panorama actual tant polític, com artístic, com social.

  5. Molt interessant l’entrevista. És veritat que no toca el tema del seu col·laboracionisme, però es que, més que una entrevista, es el registre d’un discursetto, que no està malament. No em sembla cap justificació (acabava de publicar el 2n volum de les seves memòries, on va dir el que va voler i encara no s’havia produït el terrabastall que ha vingut després), sinó el parlar d’un home lliure que no té res a perdre. El més fantàstic d’aquest cas es, precisament, que posa de manifest les contradiccions que tothom que pensa i actua com vol necessàriament incorre en una vida tan plena i llarga com la seva. Naturalment que es poden discutir i criticar cada un dels seus actes i de les seves opinions, però no és el meu paper. Més aviat agraeixo aquest devessall de la seva sinceritat. Molt més que les persones que et parlen seguint un guió i que als dos minuts ja no cal que diguin res perquè saps el que vindrà.

    • Trobo molt interessant l’entrevista de l’Ignasi Moreta, i felicito ‘Núvol’ per haver-la publicat: molt intel·ligents les preguntes, i també les respostes. Però quina llàstima que a l’entrevista no s’hagués tocat el decenni que Fontserè va viure a França, incloent-hi els cinc anys de l’ocupació nazi!
      Teresa Costa-Gramunt comenta que l’entrevista “mostra una cosa insòlita: un home lliure”. D’altres han elogiat Fontserè recentment per haver estat un llibertari. Però ser un home lliure, o llibertari, ¿vol dir que no se l’ha de criticar per haver estat, des de començament dels anys 1940 fins la fi dels 1990, un admirador explícit del projecte del Tercer Reich?

      • Un servidor que soc un malpensat de mena -al limit de la paranoia literària- penso que mira que bé, de cop i volta el sr Moreta publica l’entrevista i en menys de mitja hora- part de la meva paranoia és llegir Núvol cada mitja hora- ja té set comentaris recolzant la bonica entrevista amb el Fontserè. Si voleu treure greix al col·laboracionisme i admiració del sr Fontserè amb als nazis em sembla que no anem gens bé.
        Un servidor va militar a la OJE dels nou als deu anys i encara que sóc un desconegut ciutadà de Catalunya, em cau la cara de vergonya.

      • Moltes gràcies, Prof. Ettinghausen, per la seva amabilíssima valoració de l’entrevista. Certament, no li vaig preguntar pels anys a França, com tampoc per cap altra etapa concreta de la seva vida. Això ja ho estava explicant ell mateix a les memòries. Quan vaig fer l’entrevista jo tenia vint anys (en les preguntes hi ha rastres, ai!, de l’esnobisme de quan tens vint anys), i evidentment no sabia què era “La Gerbe”.

        De totes maneres, i sense cap voluntat de canonitzar Fontserè ni d’alimentar la polèmica, suggereixo que més que “simpatitzar” amb el nazisme la paraula adequada podria ser “contemporitzar”. Als anys quaranta va “contemporitzar”. I als anys noranta va jugar una mica a “épater”. Potser m’equivoco, però crec que la cosa no passa d’aquí. I cadascú és lliure, només faltaria!, de fer els judicis ètics que cregui oportuns sobre aquesta contemporització dels quaranta i aquest “épater” una mica frívol dels noranta.

        • Ja ho va dir Miguel de Unamuno que també va “contemporitzar” amb el feixisme espanyol fins el celebre acte del paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d’octubre de 1936 quan el general Millán Astray va cridar “Viva la Muerte, muera la Inteligencia”. Aquí Unamuno va acabar de “contemporitzar” amb els sublevats contra la República democràtica Espanyola i morir oblidat, amargat i perseguit.
          Tot aixo i molt més ho sabia perfectament Fontserè quan va “contemporitzar ” a França amb el nazisme còmplice del Caudillo que acabava de ensorrar Catalunya i Espanya per quaranta anys…i escaig.
          Unamuno- i fent referencia a la vostra interpretació políticament correcta dels fets, sr Moreta- també va dir cap els anys 20 del segle passat. ” A los catalanes les pierde la estética”
          I en Àpater una de les interpretacions és ‘ obrir-se de cames’. En això estic d’acord en quan a Fontserè.

          • Si no recordo malament, Unamuno digué( a J.Maragall): ” levantinos sois como niños, os pierde la estética”…
            Recordo, això sí, el famós pensament: “Nulla estetica sine etica”…