Carles Duarte: “Som extraterrestres”

El poeta Carles Duarte ha obtingut el premi de la Crítica per Alba del vespre (Editorial 3 i 4). L’expressió Alba del vespre fa referència al moment en què el sol s’ha post i encara no es veuen les estrelles. És el crepuscle, és el moment culminant del dia.  Jordi Llavina l’ha entrevistat al programa L’última troballa, de la Xarxa Ràdio.

  

JORDI LLAVINA: Carles, veníem d’una recopilació molt important, S’acosta el mar, un volum d’obra completa fins a aquell moment, que recollia 21 llibres. Per a un poeta, el fet de fixar una obra que ve des de començaments dels vuitanta i que ja rutllava, representa un abans i un després? 

CARLES DUARTE: Sí perquè hi ha un procés no tan sols de recopilació sinó de revisió crítica o autocrític, amb el suport de David Jiménez, de tot el que havia estat la meva producció poètica fins aleshores. De fet, és un itinerari que permet a l’autor fer un estat de situació del que ha estat el procés de tots aquests anys, des del 1984 fins al 2009/2010.

JL. Per què s’escriu poesia? Per què l’escrius tu? Perquè d’entre totes les activitats que realitzes, és la que, probablement, ha tingut més continuïtat al llarg dels anys.

CD. Ui! Jo vaig començar a escriure l’any 1973. Ho vaig començar a fer arran del cop d’estat de Xile. Me’n recordo perfectament perquè els meus primers poemes són del setembre d’aquell any, en què vaig passar de ser lector de Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés… però també de Pablo Neruda, que l’any 71 havia estat Premi Nobel, a escriure els meus primers poemes. Inicialment vaig començar a escriure en castellà, perquè no havia tingut cap aprenentatge de llengua catalana a l’ensenyament. Més endavant, vaig prendre la decisió per comoditat, per adequació entre qui sóc i la meva llengua, amb què m’expresso habitualment. Tot i que havia publicat alguns poemes en castellà a revistes de barri, el meu primer llibre ja va ser publicat en català l’any 84, per decisió de Josep Maria Llompart Vida d’endins a  de l’editorial Moll . Per què escriure poesia? Perquè l’any 73 hi havia la necessitat de fer un crit, d’expressar un sentiment i un dolor. Viure sempre és una experiència d’esquinçaments, de somnis, d’anhels, i això hi ha persones que necessitem expressar-ho a través de la paraula, perquè ho entenem millor, perquè ho vivim més intensament, perquè així ens sembla que la vida i nosaltres encaixem millor, d’una manera més profunda, més íntima, més real. Per a mi la vida sense escriptura és del tot incomprensible. Hi hauria una desolació molt gran si no tingués la possibilitat d’explicar el que em sembla essencial, no com un simple testimoni del que em succeeix, ni de bon tros, sinó com aquest procés de pair viure, d’entendre el que és viure i de compartir-ho amb els que et volen llegir.

JL. L’any 84 és l’any que Joan Vinyoli va publicar el seu últim llibre i és també l’any que tu publiques el teu primer llibre, Vida endins.

CD. Sí.

JL. Es pot considerar la teva poesia com a humanística? T’hi sents reconegut, en aquesta etiqueta?

CD. Sí, sí. Sí perquè hi ha una vocació d’incorporació a la meva obra literària, a la meva veu poètica, dels fonaments, les columnes culturals d’un món que és el que afirma i proclama l’humanisme.

JL. Grècia, tota la qüestió bíblica, la cultura jueva, per exemple?

CD. Sí, el món bíblic, els manuscrits de Qumran, Flavi Josep, el món greco-llatí, Plotí,  les metamorfosis d’Ovidi…

JL. Llull?

CD. Sí, també. I els presocràtics també, que, per a mi, resulten especialment apassionants perquè el món de la literatura i el món de la creació, el concebo relligat amb el món del coneixement i ftambé amb el de la ciència, com succeïa antigament . M’identifico en una visió que es proposa trencar els límits, no quedar empresonat per les fronteres, pels murs entre el coneixement i del sentiment.

JL. Deies això d’ampliar fronteres. La teva veu és molt distingible, jo crec que si fas llegir un text teu a algú que et llegeix habitualment, sense desvelar el teu nom, de seguida pot identificar de quin poeta es tracta. També per algunes particularitats que anem revelant en aquesta entrevista. N’hi ha una de molt clara: tu ets un poeta que, enlloc de mirar-te el melic, mires a l’entorn, mires amunt, a les estrelles, als astres, fruit de la teva passió astronòmica. Observes cada dia el cel?

CD. Sí, sempre que no hi hagi núvols que n’entrebanquin la visió.

JL. S’entén, s’entén…

-Sí, i tant, perquè al capdavall som extraterrestres. L’ésser humà és un animal que té una composició d’aigua procedent de cometes que van caure sobre el nostre planeta. Quan es va formar la Terra les temperatures eren tan altes que es va eixugar tota l’aigua que hi havia. Per tant, tota l’aigua que hi ha a la Terra, ve de fora. Som fills de la mort de les estrelles. Perquè un ésser humà existeixi han d’haver mort estrelles.  Els elements compostos de què estem fets nosaltres, només es produeixen en el procés de néixer i de morir estrelles en què els elements principals que formen l’univers, l’hidrogen i l’heli, es multipliquen i esdevenen els elements compostos de què estem fets nosaltres. Formem part de la Terra i sense la Terra no podem viure. Ens hem aclimatat a la Terra però, en realitat, nosaltres sentim una immensa nostàlgia de l’univers perquè és  d’on venim. L’ésser humà és fill de l’univers, no només de la Terra. Per tant, en el meu cas hi ha aquesta perspectiva, hi ha aquesta mirada, hi ha aquesta necessitat, que té a veure amb la comprensió de qui som però al mateix temps, amb el plaer infinit, el gaudi, d’aquesta meravella que són les galàxies, les nebuloses, els planetes que tenim al nostre entorn, la lluna…

JL. Així que Carles Duarte és un extraterrestre? [riures]

CD. Tots ho som! [riures]

JL. El títol del llibre, Alba del vespre, enclou un moment del dia molt especial. Quin és aquest moment?

CD. És el moment en què el Sol s’ha post i encara no es veuen les estrelles. És el crepuscle, és el moment culminant del dia. També, per als pescadors, perquèm segons quines feines hagin de fer, és el moment de sortir a pescar. I és un moment que anuncia la nit però que ho fa, al mateix temps, anunciant l’albada. D’aquí aquest joc en què l’alba i el vespre, que teòricament es contradiuen, es complementen en anunciar el que succeirà en l’immediat però també la llum que retornarà en forma d’alba quan la nit s’extingeixi.

JL. I arrenques amb un poema molt potent, que es diu Fugir de ser, que comença dient “Fugir de ser, ser de nou, ser més”. Sembla gairebé un programa estètic. Hi ha tantes coses en aquest poema…

CD. Sí, és un poema que intenta explicar, no una pinzellada, no un punt concret, no una reflexió puntual, sinó que intenta explicar com sóc i el que sento en relació amb la meva pròpia vida i la vida dels altres. Per tant, sí que té aquesta naturalesa de programa, de projecte de vida i de manera de dir la literatura i és per això que ha anat a l’inici del llibre, perquè és un poema que té un missatge que va una mica més enllà dels altres.

JL. Aquesta teva poesia que supera el jo, no interessa l’anècdota que passa al poeta, sinó que és tota una altra cosa, també és una  poesia de celebració de la vida?

CD. En un moment dic dins el llibre que hi ha un jo menor, individual, i un jo major, col·lectiu, en què la teva vida troba un sentit. Jo crec que la construcció d’una obra literària ha de transcendir l’experiència personal, ha de néixer en l’experiència personal, però és bo que pugui ser percebuda pels altres també com una part de la seva pròpia biografia. Les cançons que ens han commogut, els quadres que ens han emocionat, els llibres en què realment hem trobat un ressò de nosaltres mateixos, formen part de la nostra biografia, els hi integrem…

JL. “Un motet de Bach”, com dius al llibre?

CD. Un motet de Bach, efectivament. Jo treballo sempre en la tensió entre la meva vida personal i una mirada que vol transcendir-la perquè em sento molt solidari amb els altres i ho dic ben honestament, des del punt de vista intel·lectual i emotiu. Em sembla que la nostra vida mai no és completa si no és des de la consciència del vincle profund que la nostra té amb la dels altres, començant per la llengua, en el fet que una obra literària és la plasmació d’una llengua compartida. La llengua és un instrument, és una eina que l’ésser humà ha utilitzat per construir-se. Nosaltres som fills del llenguatge perquè és a partir del llenguatge que hem construït l’abstracció, que hem estat capaços de dir més enllà del concret i que som capaços d’expressar sentiments, de transmetre coneixements, generació rere generació. Per tant, el llenguatge com a tal és un territori compartit, és una invocació a mirar més enllà de tu mateix. Per a mi, la meva literatura té aquesta dimensió i la meva obra la reivindica.

JL. Els teus versos reivindiquen valors de vegades oblidats, com el de la tendresa o el de la bellesa.

CD. Quan m’han traduït en francès -m’hi han traduït en diverses ocasions-, els autors, de vegades, s’han sentit incòmodes amb la paraula tendresa perquè no estan gaire habituats al fet que la paraula “tendresa” pugui formar part d’un llibre poètic. En canvi, per a mi, és del tot indispensable. La tendresa i la bellesa són eixos a l’entorn dels quals la nostra vida troba el seu sentit i es reconcilia amb ella mateixa i es dignifica. És a dir, jo crec que viure reclama de nosaltres un exercici de dignitat. I aquesta dignitat no es guanya aïllant-te, pensant només en tu mateix, sinó assaborint la vida amb altres i això s’aconsegueix des de la tendresa i se celebra compartint la bellesa.

JL. Formalment, la poesia no deixa de ser, també, una  recerca de la bellesa. Penso en un parell de versos, en els quals salta la meravella poètica, quan compares el color del mar amb el d’un gra de raïm. És a dir dos elements tan diferents, pel que fa a volum, pel que fa a tot… llevat de… és com la comparació bíblica “el mar, color de vi”, no? És en aquesta relació, en aquesta analogia, que salta l’espurna?

CD. Sí, la metàfora que ens sorprèn i que, al mateix temps, ens arrossega a comprendre més enllà del que l’aparença mostra. En parlar de poesia jo crec més en la imatge que en la rima, en el que la imatge és capaç d’evocar-nos que en l’estricta servitud de la forma. La forma, evidentment, és essencial. Tots sabem que un poema té una partitura i que aquesta partitura s’ha d’adir amb el que el poema vol explicar i, per tant, hi ha una melodia, de vegades tràgica, de vegades de formes més harmonioses, però, en qualsevol cas, aquesta melodia ha de ser-hi i, per tant, la forma és essencial. Però  la meva poesia es nodreix, dins d’aquesta consciència de partitura, dins d’aquesta vocació de musicalitat, molt de la imatge perquè estira, és capaç dur-te més enllà de tu mateix .

JL. Abans he fet servir la paraula “espurna”, i m’ha vingut, també, com una espurna, una referència teva. Diria que és del primer poema, en què parles de “l’espurna que som en l’infinit”. Recorda aquell vers de Carner “la guspira anònima de llum”. Una de les característiques de la teva poesia, no ja exclusivament d’ Alba del vespre, sinó dels teus llibres anteriors és com concilies la petitesa que som amb la grandesa que ens imaginem i que podem arribar a ser, perquè som animals amb memòria i amb coneixement i amb capacitat de crear.

CD. És que l’un sense l’altre no existeix. Sense l’ésser humà l’univers no existeix. Sense cada engruna, cada espurna de nosaltres la vida no és. La vida és immensa i comença des de nosaltres. I des dels molts nosaltres que cadascú pot arribar a ser, perquè fins i tot en la pròpia experiència d’existir al llarg dels anys som una successió de nosaltres, una aparença que va transformant-se . A mi m’interessa la complexitat, però no la complexitat arbitrària, sinó la percepció intel·ligent de la complexitat. L’esforç de comprendre realment qui som, aquesta espurna que en nodreix una altra que al seu torn nodreix una altra… i que tota ella configura un mapa, un paisatge.