Blaï Mateu: “Ens agrada treballar el costat feble”

La Companyia franco-catalana Baro d’Evel torna al Mercat de les Flors amb l’espectacle Bèsties, presentat aquest novembre al festival Temporada Alta de Salt.  Després de Mazüt, que l’any passat es mostrava també el Mercat de les Flors, Baró d’Evel reprèn la carpa de circ i el treball amb animals – en aquesta ocasió, dos cavalls, un corb i quatre periquitos. Conversem amb Blaï Mateu, que ha concebut Bèsties conjuntament amb Camille Decourtye. 

Bèsties és el nou espectacle de la Companyia. És una continuació de La Sort du dedans? És un pas més?

Sí, és un pas més. Però també és un pas endavant respecte Mazüt. Sobretot teníem ganes de fer una cosa grupal i gran. No volíem que  fos un espectacle de tres o quatre actors, més típic del circ, sinó buscar els elements de grup i unitat, que són més aviat cosa de la dansa. I també volíem continuar col·laborant amb la gent que havia estat amb nosaltres fins llavors.

També heu ampliat repartiment i heu diversificat tasques, el grup creatiu Mal Pelo us ha ajudat en el treball coreogràfic, per exemple.

Mal Pelo ha col·laborat en el projecte de manera més global, no només en la part coreogràfica. Van ajudar en el tema de llum, so, coreografia, però també en la part tècnica i de moviment; tot això sobretot en la fase inicial. En canvi, a la part final del procés de creació ens ajudaven amb una mirada més global perquè tot acabés quadrant i encaixant bé.

El que continua igual, potser amplificat, és l’atmosfera, la música hi té molta importància…

Més que no pas atmosfera nosaltres potser ens hi referim més com a món oníric. Però mirem de no posar-hi noms. Sí que és important per nosaltres, però, treballar a partir de móns imaginats per crear universos inusuals.

Continueu treballant en l’interstici, en el dubte. Des de Ï fins a Mazüt, tot es mou en territori fronterer. El fet de no ser ni d’aquí ni d’allà, o la mateixa manera de ser del pallasso no és també aquest oscil·lar?

És més profund que no pas això. Treballar la fragilitat, l’espai del dubte, ve donat per una manera de veure el món. Ens agrada treballar el costat feble, no el fort, perquè allà el cos hi troba unes altres solucions. Sí que és veritat que el clown és una base i l’absurd i el riure hi estan relacionats amb la fragilitat, però també es pot aplicar a d’altres coses.

A Bèsties es té la sensació de no entendre gaire què passa fins que, mica en mica l’espectador s’emmotlla al ritme de l’espectacle. Se surt amb la sensació d’haver entès alguna cosa que no té paraules, una conclusió tàctil, més aviat.

Sí, aquest tipus de comprensió i de llenguatge és el que busquem. La paraula i el  text funcionen com llenguatges de més, però no són els únics ni els que governen l’espectacle. De conclusions,però, no en traiem gaires; ens plantegem sobretot preguntes. En canvi, sí que l’espectacle té uns ritmes i una estructura de plantejament, nus i conclusions.

Costa de separar-vos de la carpa, de la vida itinerant, quasi romàntica, que arrossega el circ. Perquè, a més, en acabat l’espectacle sortiu a parlar amb al gent, a prendre alguna cosa.

Hi ha una diferència clara, per nosaltres, entre els moments que actuem i la resta de vida que fem. Però sí que és veritat que la imatge que donem de la nostra intimitat és un posicionament. Aquí entrem més aviat a parlar d’una forma de viure: avui en dia, fer un projecte conformat per vint persones anant de ruta és la forma d’estar en el món que volem. Hi trobem sentit i hi creiem. En aspectes més pràctics, si parlem dels nens i nenes que té la companyia, hi ha solucions. Per exemple, pel tema de l’educació, ens acompanyen de gira una cangur i una professora. Funcionar així també reporta avantatges que ens interessen, els nens coneixen gent nova i nous llocs contínuament, i això també és un aprenentatge.

En els espectacles que treballeu amb animals, com són La sort du dedans i Bèsties, s’hi percep que teniu una relació diferent  a la convencional. La forma de treballar també deu tenir unes característiques concretes.

La Camille és qui porta la direcció del treball amb els animals, en podria parlar millor ella. Ara bé, és clar que és necessari, a l’hora de plantejar escenes, deixar una obertura en el treball, una llibertat per tal que l’animal es pugui expressar. A partir dels seus gestos anem construint.

La comunicació que tenim amb els cavalls és diferent de la que tenim amb els ocells. El corb, per exemple,  es comunica molt. Els periquitos, en canvi viuen en grup i tenen un microclima molt concret, no treballes tant individualment. I, a diferència de les sensacions escèniques que representen els cavalls (poder,fragilitat forta), els ocells aporten una poètica de l’aire i la verticalitat.

Continuant amb el tema dels animals: veient-vos no es pot evitar recordar alguns corrents de pensament contemporani que han procurat entendre l’animalitat. Hi ha una exploració molt clara del cavall a La sort du dedans, Mazüt i Bèsties que recorda a Gilles Deleuze, per exemple…

Sí que hi té a veure Deleuze. La Camille hi està més posada que jo, en això. Ara bé, no tenim un procés creatiu de llegir i després fer, sinó que fem i llegim a la vegada. Les lectures i tot allò que s’ha dit que ens és afí ens pot ajudar. Intentem concretar i aprendre de tot el que s’ha dit que ens interessa.

…i hi ha, inclús, una recerca en la vostra relació amb els animals d’alguna forma de fer humana que ha quedat amagada sota el pes de les formes més convencionals d’entendre el món?

Potser més aviat ens interessa ensenyar una altra forma de relacionar-se amb els animals que no siguin les més generals, com són menjar-nos-els i analitzar-los científicament. Nosaltres els hi donem un lloc al nostre costat. I, més enllà de tota la teoria i pensament afí –que hi és i el fem servir – aquest treball amb animals el fem més aviat perquè el sentim, i procurem realitzar-lo de manera senzilla. Avui en dia, aquesta relació de llibertat i respecte envers els animals costa de veure.