Arnau Tordera: “La partitura de ‘Rosó’ és un monument al cant”

La milor cançó del disc de La Marató d’enguany és sense dubte ‘Rosó’, en la versió que n’ha fet el grup Obeses. Es tracta d’una actualització d’una peça de la tradició popular catalana que es remunta als anys 20 i que se’ns presenta restaurada amb tota la seva modernitat. N’hem parlat amb Arnau Tordera, cantant d’Obeses. 

 

Bernat Puigtobella: Fins ara, Rosó era una cançó ferida de mort perquè se la considerava cursi, poc moderna, una antigalla sentimental. Vosaltres hi heu sabut veure la dimensió camp, i des del camp l’heu rescatat de l’ostracisme. Com us heu plantejat aquesta restauració? 

Arnau Tordera: Doncs en primer lloc com un exercici de neteja de la densa pàtina de mediocritat amb la que alguns havien recobert una obra d’aquesta altíssima categoria. És cert que bona part de la contemporaneïtat recordava, fins ara, aquesta peça com un reducte de l’antigor i això es deu exclusivament al fet que tot el que ens arribava sobre Rosó estava connectat a la deixadesa artística. Hi ha un exemple realment revelador a propòsit d’això: resulta que un dia un intèrpret va gravar la peça tot deixant anar una frase que no conté la partitura original “una cançó pels teus rulls” (i no “una cançó pels teus ulls”). Doncs bé, la qüestió és que si us entreteniu a escoltar unes quantes de les lamentables versions que s’han fet, sentireu que la majoria d’elles diuen “rulls” en comptes “d’ulls”. I no és que siguin lamentables per la deficiència de la seva interpretació -tot i que en molts casos sí-, sinó pel fet que, com a grans mediocres que han demostrat ser, no van molestar-se en buscar la magnífica partitura original del mestre Ribas que conté la lletra de Poal-Aragall.

B.P: I com vau detectar aquest lamentable malentès?

A.T: Tot va començar amb una tasca de recerca sobre la peça, com s’hauria de fer sempre que algun artista aliè té la voluntat de revisitar una obra ja creada prèviament. Resulta que la peça no es diu “Rosó”, ni tan sols “Pel teu amor”. El nom original és “Cançó d’en Blai” i formava part d’un sainet líric de dos actes compost l’any 1922 anomenat, en aquest cas sí, “Pel teu amor”. Això contextualitzava la peça en el moment més efervescent de la Barcelona dels anys 20: el Paral·lel, el carrer amb més teatres del món, varietats, música, drogues, sexe, prostitució, etc, el fascinant món de l’espectacle. Hi ha moltes coses avorrides al món, però gairebé cap d’aquestes va succeir als anys 20 i Rosó no n’és una excepció.

B.P: I com va recuperar aquest sainet líric?

A.T: El següent pas va ser aconseguir la partitura original alliberada de la pàtina de “mal-fer” on s’havia enquistat i es va revelar una obra fantàsticament elaborada i de gran bellesa. El gest artístic va consistir en imaginar aquesta peça rodejada de la seva naturalesa, del seu estat germinal, i tensionar-la fins als límits propis de la contemporaneïtat. No és una versió pop-rock de Rosó, és moltíssim més, és una transfiguració de l’essència d’un himne nascut en el nucli del món de l’espectacle dels anys 20 reformulat amb la riquesa estètica i les noves formes de la societat de l’espectacle del segle XXI. Un espectacle, vaja.

B.P: I una operació gens fàcil.

A.T: La qüestió és que per aconseguir-ho cal ser un geni i cal estar disposat a oferir aquest do a la història. I en aquest cas era necessari fer-ho.

B.P: És possible que l’única manera de recuperar aquest tema rosa en un format modern era des d’una extremada monumentalitat vocal

A.T: El problema és que el pas del temps ha anat diluint la qualitat original d’aquesta peça. Si es fa una escolta a la versió dels seixanta d’Emili Vendrell fill (vull imaginar que la del pare encara era més brillant) la peça es presenta com un veritable exercici de lluïment vocal i en aquest sentit s’extreu que aquesta característica és implícita a l’obra original. No és que per providència divina jo hagi desitjat exaltar el gran instrument que és la veu sobre una partitura determinada, no, sinó que la partitura mateixa és un monument al cant i jo simplement he volgut exemplificar-ho en la millor versió que s’ha cantat des que Emili Vendrell va regalar-nos-la.

B.P: Vosaltres en feu una amplificació en clau queer… Heu casat una sana influència (Queen) amb una cançó popular de tota la vida per fer-ne una versió que té el potencial de convertir-se en un himne gai, no trobes?

A.T: Sobre l’univers queer i el potencial per esdevenir un himne gai sóc de l’opinió que si hi ha relació -tot i que crec que no forçosament ha de ser així- és per la proximitat que han tingut aquests col·lectius amb la sensibilitat escènica i l’espectacle del glamour, que en efecte són inherents a la peça. En definitiva, considero que la nostra versió -com ho era l’original- ja és un himne; un himne gai, un himne hetero, un himne pels avis i un himne pels joves, és un himne a l’amor i per tant un himne que ho engloba tot.

B.P: ‘Rosó’ és un tema que molts associem a l’envelat. Deu ser difícil cantar-la distanciant-se. Hi creus o no hi creus i si te’n distancies te n’enfots.

A.T: Lamento discrepar sobre tot el que conté aquesta pregunta. En primer lloc perquè com he explicat abans “Rosó” és una peça de teatre musical i està concebuda per ser interpretada escènicament. Per tant la seva naturalesa no és la de l’envelat. És cert que la seva “vida” actual només residia en aquest terreny però ni per aquesta peculiaritat me’n “enfotria”. Musicalment i lírica em sembla una peça colossal. Sóc del parer que és molt més digne “enfotre-me’n” de certes propostes musicals que avui tenen una notable repercussió mediàtica i que mereixen escarni públic per la seva deficiència artística.

B.P: Em fa la sensació que vosaltres heu trobat el punt just de retrobament amb aquest tema. Us el creieu i alhora sou capaços de fer-ne una versió paròdica sense carregar-vos la cançó.

A.T: En referència a l’adjectivació “paròdica” sobre la nostra versió haig de dir que si ha fascinat -que ho ha fet, molt, en extrem- ha estat precisament perquè en cap cas el plantejament ha estat la burla. La versió ha estat gestada des del respecte i l’admiració cap a l’obra original i ha estat concretament per aquest motiu que ha assolit l’èxit que només poden assolir les coses veritables.

B.P: ‘Rosó’ és un clàssic, doncs.

A.T: Com em va dir un savi: el clàssic sempre és modern. La moda és efímera.