Arnau Tordera: “De la suma del món de la música clàssica i la moderna només poden resultar-ne meravelles”

15.07.2012

Obeses.

Queda un mes i pocs dies perquè comencin les Festes de la Minerva a Santa Coloma de Queralt, i estem enllestint els últims preparatius. Obeses ens acompanyaran en la nit del concert i hem volgut conversar amb l’Arnau Tordera—cantant i guitarrista del grup—. Estudiant de Composició a l’ESMUC, hem aprofitat per parlar amb ell sobre la creació musical i l’actual salut de la música en català.

Obeses és un nom original per un grup de música. En què consistiria l’obesisme?

Si vols que et digui la veritat, és un nom que vàrem adoptar gairebé accidentalment. I a través d’aquest accident vàrem construir una teoria que donava la raó del perquè d’aquest nom. Era una època en què jo estava investigant la possibilitat que lletra i música estiguessin en contradicció. Vaig fer una peça d’una bellesa important que vaig titular “Perquè hi ha obeses?” Buscava una lletra que no fos gens concordant amb la música que l’acompanyava. Un cop vàrem gestar aquesta peça, ens adonarem d’aquest mot, Obeses, que en certs aspectes podia definir-nos. Sobretot en el què comporta l’empatia amb les persones que comparteixen la malaltia—que naturalment no desitgen—i es veuen atrapades en aquest mal. Fent una analogia amb el món musical modern, era una situació existencial que consideràvem propera.

Heu presentat el primer disc a molts concerts. Quin públic hi assisteix?

Ha estat una sorpresa, per a nosaltres, veure que el públic que ens ha vingut a veure era absolutament divers. Principalment, és gent que té un bagatge musical important, habituada a escoltar música amb criteri i que gaudeix d’una escolta crítica. Dins d’aquesta premissa inicial, la gent que ens ve a veure és molt diversa pel què fa a edats i tipologies de persones. Sempre hi ha, però, una connexió: aquesta estima per la música en general.

Com acostuma a reaccionar, en els vostres concerts, una persona que no us ha sentit mai?

Sóc un individu escènic que sempre està molt a l’aguait de la reacció del públic. Al cap i a la fi, estan allà per escoltar-te. Sempre hi paro molta atenció. I he de dir que, fins avui, la resposta de la gent ha estat immillorable, ens coneguin o no. Hi ha concerts específics on toquem nosaltres, i n’hi ha d’altres on estem allà circumstancialment. Però sempre hi ha sorpreses col·lectives.

El conjunt musical 'Obeses'.

Podem dir que Obeses renuncia, en principi, a agradar a un públic de masses?

No és que hi renunciem, sinó que és una conseqüència dels principis amb els quals iniciàrem el grup: fer una música que parteixi d’una direcció absolutament diferent a la que desitja la massa.

En alguna entrevista he llegit com ressaltaves la importància de la música clàssica a l’hora de compondre cançons.

No sempre he estat enllaçat en l’àmbit acadèmic. Vaig començar amb la guitarra clàssica—un instrument d’aquest àmbit—, però sense interpretar exclusivament peces de tradició europea. En la llunyania, sempre he tingut una estima per la música clàssica i m’hi he anat aproximant i aprenent-ne coses. Encara em queda moltíssim per aprendre. Està clar que tot l’aprenentatge que han deixat aquests grans creadors és importantíssim en tots els sentits de la creació. Personalment, estic molt capficat en l’aspecte formal de les peces de música moderna, establint paral·lelismes amb les formes clàssiques. Em fa rodar molt el cap l’aspecte formal de les peces. En la música moderna t’has de cenyir a uns temps determinats. ¿Com extrapolar les formes que han estat reeixides en la música clàssica en la música moderna? És una cosa que estic investigant ara mateix.

A part de ser el cantant i guitarrista dels Obeses, també fas articles de crítica musical al Nació Digital. Quina opinió et mereix, a grans trets, aquesta nova onada de música en català?

En primer lloc, celebro que la música estigui agafant tant protagonisme en l’àmbit cultural. Ho celebro perquè vàrem passar una època en què no tenia la notorietat que mereixia. També és veritat que els capdavanters d’aquesta nova onada tenen unes propostes musicals molt millorables, sobretot en la vessant musical. Tampoc es pot exigir que, de bones a primeres, col·lectivament tinguem un sentit crític elevadíssim, i entenc que tot requereix un procés. Esperem que això no quedi aquí i aquest ressorgiment de la música acabi derivant en la creació de peces musicals de més exigència de les que es presenten actualment.

I veuries certa continuïtat en aquest moviment?

Com a moviment estètic crec que ja ha arribat a la seva fi. Tampoc tenia massa a ensenyar. És una particularitat que, de cop, floreix. Molts s’hi emmirallen, però és molt efímer. La seva vàlua estètica no és gaire profunda. Tanmateix, també considero que com a particularitat social i col·lectiva pot ajudar que la música es mantingui en un interès general més elevat del què s’havia assolit..

Obeses fuig de la imatge de proximitat que força grups actuals han explotat. Renuncieu a presentar-vos com gent normal, common people. Aquesta imatge més distant és premeditada o sorgeix de forma natural, espontàniament?

Mai ens vam plantejar fugir d’una imatge o adoptar-ne una altra. Ens hi hem anat trobant. Al cap i a la fi, la nostra música no és austera, ni “de carrer”. Seria contradictori assimilar-nos a aquest tarannà.

Sovint has fet un elogi de l’autodidactisme, en contra de la crítica pretensiosa que només observa els criteris tècnics. Actualement estàs estudiant Composició a l’ESMUC. Creus que el món de la música—potser especialment la clàssica—és massa academicista?

Crec que hi ha una barrera entre els dos mons. Ho he pogut constatar en primera persona. Afortunadament, he pogut estar en els dos mons sentint-m’hi a gust. Hi ha una barrera entre ells que és absolutament incoherent. Al cap i a la fi, els fonaments de la música moderna tenen la seva arrel en la tradició històrica, i es fonamenten i funcionen gràcies a ella. Són mons que s’haurien de tornar a aproximar més perquè poden sortir-ne coses fantàstiques. De la suma només poden resultar-ne meravelles.

Personalment, quin procés segueixes a l’hora de compondre les cançons?

Tinc molt clara quina és l’actitud envers la creació. En les peces d’Obeses sempre segueixo el mateix camí. Abans d’iniciar qualsevol peça, començo a fer provatures musicals, sempre tinc un perquè. No començo del no-res. Sempre hi ha un perquè tant en la lletra com en la música. I hi ha, també, un motiu que es pugui desenvolupar líricament, i un motiu que es pugui desenvolupar musicalment. I busquem que tots dos vagin lligats a través de la contradicció, a través de la suma o, fins i tot, a través d’una correlació que derivi en un significat diferent. El procés de creació mai no és espontani.

Podries explicar-nos el procés de creació d’una cançó?

Si vols et puc explicar “Rere les finestres”. Se’m va ocórrer quan feia Filosofia a l’UAB. Cada dia anava de Tona a l’Autònoma per la C-17, i cada dia veia els treballadors de la C-17. És una cosa insultant! Els 365 dies de l’any hi ha obres i retencions!

Què passava rere les finestres?

Durant els primers anys, els treballadors eren uns personatges que em transmetien un cert odi. Ocasionaven que arribés tard, que m’hagués de llevar una hora abans… Però a mesura que els vaig anar veient constantment, vaig agafar-los certa simpatia; fins i tot n’hi havia alguns que ja reconeixia. Aquesta simpatia, al final, es va convertir en un sentiment d’estima important. Precisament per la dura situació que patien. Vaig trigar temps a ser conscient que aquella gent eren “herois de veritat”. A partir d’aquí—ja tenia el perquè—vaig decidir que faria una peça per aquesta gent. Uns herois que no sortiran a la primera pàgina dels diaris.

La lletra era fàcil de deduir—eren herois rere les finestres del meu cotxe—i només faltava trobar la part sonora. Vaig creure que l’estètica d’un himne coral era la més adient pel què volia explicar. Per això durant la peça es repeteix un cop constant que es trasllada directament a l’obra. Un cop constant, com la rutina d’aquella gent.

Potser recordes algun concert de forma especial…

Un dels directes de què guardo un millor record és el que vam fer recentment a Tàrrega. Tocàvem després d’una orquestra. Vam veure com quedava la plaça buida, però es va iniciar el concert i la resposta va ser extraordinària. Les circumstàncies eren peculiars. Aquesta orquestra tenia secció de vent—metall, vent—fusta, percussió… Era completíssima, i excepte els cantants, tots feien playback. Davant d’aquesta paradoxa musical, ens vam trobar un concert fantàstic

Arran de l’aparició en una entrevista a “Bon cop de rock”, apareixes en uns talls de l’APM com a exemple d’excentricitat. Als catalans ens perden potser les formes? Som proclius a rebutjar tot allò que s’escapi de l’estereotip?

És cert. De totes maneres, també hi ha molta gent que no ha adoptat aquesta manera de fer. També és cert que altres persones que l’han adoptat en un primer moment, s’han fet enrere quan han vist el perquè d’aquella actitud. Entenc que potser va xocar inicialment. He tingut la oportunitat de remirar-me l’entrevista molts cops i continuo mantenint el què vaig dir. De fet, el dimarts 3 de juliol vam tocar a la festa de l’APM. És una oportunitat de luxe per tal de mostrar a aquells qui ens van caricaturitzar que tampoc eren bestieses el què comentàvem.

Com encareu el futur d’Obeses? Esteu preparant nou material?

El primer disc sempre és dificilíssim. Pensa que el teníem acabat el gener de l’any passat i no va aparèixer fins al setembre. Tot aquest temps va ser d’una duresa existencial bestial. Havíem de mostrar allò d’alguna manera i realment va ser força feixuc. Des del moment que l’acabàrem ja vam començar a treballar amb peces noves. La voluntat és que el segon disc s’acabi a finals d’aquest any i pugui veure la llum—a tot estirar—a principis de l’any vinent.