Arnau Bataller: “No ens esperàvem l’èxit de Polseres Vermelles”

16.08.2012

Arnau Bataller


Arnau Bataller (Alzira, 1977) és compositor de bandes sonores per a  llargmetratges i sèries. Els seus estudis a la University of Southern California de Los Angeles li han permès desenvolupar la virtut de llegir imatges i assignar textures sonores. Una àmplia experiència professional l’avala. Ha compost la banda sonora de pel·lícules com La herencia Valdemar, Herois o Lo mejor de Eva. Pel que fa a la televisió, ha escrit la banda sonora de Polseres Vermelles (TV3), Unió Musical da Capo (Canal 9), Barcelona Ciutat Neutral (TV3) o Ermessenda (TV3), amb la qual ha estat guardonat amb el premi de la International Film Music Critics Association (IFMCA). Les seues peces han sigut interpretades als Estats Units, Alemanya, Itàlia o Colòmbia. Ha creat obres per a orquestra, música de cambra i banda simfònica. Publica les seues obres de concert amb les editorials Boileau, Piles i Ab Música.

Trenar les imatges amb la música. Bonic ofici i bonica afició…

Sí, poder convertir la teva afició des que era menut en el teu treball després d’anys d’estudi i esforç és molt satisfactori. Inclús de vegades m’he de recordar a mi mateix que ja porto treballant moltes hores sense parar perquè quan fas el que t’agrada la noció del temps és diferent.

Una pel·lícula sense banda sonora, és coixa?

No té perquè ser coixa ja que hi ha pel·lícules que, per la manera en què estan rodades o per la temàtica, no tenen perquè tenir música. Sí que és veritat que estem molt acostumats a veure imatges acompanyades de música. No hem d’oblidar que al cinema la música és anterior al so de la veu humana i que, des del principi, música i imatge han estat unides.

Com naix una banda sonora? Quin procés segueixes per compondre la música d’un film o una sèrie per a la televisió?

Primer faig un visionat de la imatge ja que és importantíssim partir d’aquesta a l’hora de compondre si volem tenir una música ben integrada. Després normalment em centro en concretar l’univers sonor, ja siga decidint l’harmonia, el color orquestral, la densitat de la música, la seva implicació dramàtica, etc… A partir d’aquí començo a crear esbossos del que podrien ser els temes musicals de la pel·lícula i els sincronitzo amb la imatge per veure com funcionen. Els ensenyo al director i, si li agraden, començo ja a “vestir” la imatge.

Treballes cos a cos amb el director?

Depèn, he tingut casos on la relació de treball ha sigut molt directa i propera, on el director s’ha involucrat molt, i per altra banda he tingut casos on el director m’ha donat carta blanca i fins el final del procés de treball no ens hem reunit per escoltar la música. Cada director és un món!

Són durs els principis d’un músic que es vol dedicar a això?

Són durs els principis, les meitats i els finals! La vida d’un compositor no és gens fàcil. A més d’aconseguir la feina, que no és fàcil, després et veus limitat per calendaris molt curts, pressupostos escassos o inclús creativament. S’ha d’estar ben preparat per quan arriben les oportunitats i, a més, tenir alguna cosa a dir musicalment a més de molta perseverància i paciènica.

Durant la teua trajectòria, viatjar a Bratislava per crear ha estat una constant…

Sí, l’Orquestra Simfònica de Bratislava és l’orquestra amb la que més he treballat fins ara. Per a mi era la que tenia la millor relació qualitat-preu de les orquestres del centre/est d’Europa. Però ara que he treballat amb el Liceu he de dir que, si les produccions s’ho poden permetre, intentaré enregistrar més sovint a casa. Per desgràcia quasi sempre és més un tema econòmic que altra cosa. Per desgràcia les productores no solen dedicar-li l’atenció que la música es mereix a l’hora de fer els pressupostos de producció.

Parlem de Polseres vermelles. L’èxit de la sèrie és indiscutible. Com va començar tot?

Tot va començar amb Destination Ireland, un curt dirigit per Carlos Alfayate on l’Albert Espinosa sortia de protagonista, ara fa quatre anys. Després va continuar amb Herois on vaig treballar amb Pau Freixas. Ens vam entendre molt bé, així que van seguir confiant amb mi per a Polseres Vermelles. La veritat és que crec que ningú ens esperàvem l’èxit que ha tingut, i menys el que està tinguent a Antena3. Sempre esperes que el que fas li agradarà al públic però l’impacte tan gran que ha tingut tant a Catalunya com a Espanya és quasi increïble.

No és l’única música per a televisió que ha transcedit. A terres valencianes algunes bandes de música han fet seu el pasdoble que vas compondre per a la sèrie Unió Musical da Capo.

Sí, el pasdoble que vaig compondre per a aquesta sèrie ha transcendit la pantalla i ha sigut interpretat en diversos concerts de bandes de música. La sèrie Unió Musical Da Capo per fi li donava visibilitat a milers de valencians que tenen la música com a activitat cultural principal i crec que el món musical valencià va gaudir força de la sèrie.

Al País Valencià, les bandes de música són tota una institució. Les societats musicals t’han ajudat a estimar la música?

Jo vaig començar els meus estudis musicals a la Societat Musica d’Alzira i allí vaig passar part de la meva infància i adolescència estudiant solfeig, violí, conjunt vocal. Com tocava un instrument de corda a l’orquestra no tenia la vida social que tenen altres músics de la banda. Hem de pensar que la banda es converteix de vegades quasi en una segona família ja que passes molt de temps amb assajos i concerts. Les bandes de música compleixen una funció artística i social molt important. Sí que és veritat que degut al seu caràcter amateur i la seva tradició, si vols fer segons quin tipus de música no ho podràs trobar al món de la banda i, en aquest sentit, de vegades limiten una mica.

L’Associació Internacional de Crítics de Bandes Sonores ha reconegut el teu treball a Ermessenda. És tan sols el darrer d’un gran nombre de premis i nominacions al llarg i ample de la teua carrera. Què signifiquen per a tu?

Els premis són el reconeixemnet públic a un esforç i treball, però res més. No ets millor per guanyar-los ni pitjor perquè no te’n donen. La qualitat de la música no sempre està relacionada amb els premis. El premi de la IFMCA sí que m’ha fet il·lusió. Primer,  perquè els altres nominats eren de sèries de molt de prestigi com ara Sherlock Holmes, A game of Thrones, Dowtown Abey…i, a més, és un premi entregat per crítics de diversos països i això li dóna més valor per a mi.

En què estàs treballant ara mateix?

Fa poc que he acabat les mescles finals de La Hermandad, l’opera prima de Júlio Martí i d’aquí poc començaré a treballar a la segona temporada de Polseres Vermelles.