Anna Gual, Targaryen dels versos

6.10.2016

Jo no hauria d’escriure aquestes ratlles. Sóc periodista i em xuto poesia sovint —la necessito, cadascú té els seus motius— però no sóc crític literari, ni podria exercir com a tal amb l’Anna Gual, en sóc fan (de fanàtic) i groupie. Un dia, en una sessió de signatures, vaig demanar-li que em signés no un llibre, que també, sinó un poema, i ella va fer: “Ostres, no havia dedicat mai un poema, però som-hi”, i s’hi va posar com s’hi posa ella, que quan escriu a mà ho fa amb l’esquerra i s’hi abraona, sorruda, com si volgués protegir les paraules fins a l’últim moment: “Per tots els forats, les coves i els mapes que ens descriuen”.

Anna Gual

Anna Gual

Jo no hauria d’escriure aquestes ratlles però m’ho van demanar i no m’hi vaig saber negar. I llavors començo Molsa (AdiA Edicions, 2016) i m’hi trobo una advertència: “No ho hem d’il·luminar tot. / No cal. / Tampoc hauria de ser dit, aquest llibre. / Només viscut”. I, aclaparat, passo pàgina i llegeixo: “Percep la textura del peix / i ara vés / i narra-la”. I penso vet aquí el fracàs a què m’aboco, intentar copsar i descriure la textura del peix, l’orgull de la molsa, i acabar balbotejant. Però què hi farem, l’Anna s’ho val. Si cal, fracassaré somrient.

A banda de moltes altres coses que desconec i d’un currículum que inclou una llicenciatura en Comunicació Audiovisual, un màster en gestió de projectes culturals i el fet de ser l’actual responsable de Comunicació a l’Institut del Cava, l’Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) és un somriure radiant que s’encomana.

Ho diu ella mateixa en la seva bio del Twitter, “somric sovint”; i és evident quan la tractes en persona. Somriu sovint i, alhora, com a poeta (la poesia de la qual ha estat traduïda al croat, l’italià, l’anglès, el castellà i el francès), és capaç d’engaltar-nos versos com ara: “Fins quan durarà / aquest somriure? / Disseca’l, / per si de cas”. O com ara: “I si hi ha dolor no és perquè es vulgui, / sinó perquè és intrínsec a l’aventura”. O com: “Suïcidar-se / és menys suïcidar-se / que viure”. Que no em direu que no són versos amb una llum estranya, i amb grapa.

Tanta grapa que algun emprenedor n’hauria de fer samarretes i vendre-les per internet —anant a mitges amb l’autora, s’entén. Jo compraria la dels tres últims versos de “Teoria del caos” —aquest vaig demanar-li que em dediqués—, inclòs a Implosions (LaBreu Edicions, 2008), el primer poemari que va publicar, amb vint-i-dos anys (22!): “No em calen ni perforacions ni tatuatges, / el meu cos / és un mapa”.

La poesia de l’Anna Gual és així d’espaterrant. I Molsa i El tubercle, ambdós premiats i publicats aquest 2016, en són els exemples més recents. El David Lynch de Mulholland Drive xiuxiuejant-li idees macabres, i belles, a la Mercè Rodoreda de Viatges i flors, que si aquesta trobada fos possible en destil·laria versos perfectes, i això només per citar dos dels referents que em vénen al cap, no sé si m’explico, lirisme i foscor, imatges incòmodes i magnètiques, com aquesta, de Molsa: “El cotxe del revés / només va ser un miratge. / L’animal sense corns / que llepava la sang del vidre, / també”.

Gual és aquesta estranyesa, i també pressió i precisió. La pressió fundacional, anunciada ja en el poema “Hipertensió” d’Implosions: “La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc. / Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?”, i que ara —anys i poemaris després— troba continuïtat amb exhortacions com: “Fes que els sacrificis / valguin la pena. / Què fas, / que no escrius?”. Sempre amb la llibreta a la butxaca, la mirada esbatanada, desenfundat el boli.

I precisió. A l’hora d’escollir els mots i de tallar els versos. Gual gasta un vers lliure però precís i un domini absolut dels blancs, dels silencis, que té controladíssims —si és que un drac es pot controlar, sovint me l’imagino com una “Mare de Dracs”, cada poema una d’aquestes criatures terribles, fascinants i impossibles però que existeixen (almenys a Joc de trons) i escupen foc i volen, majestuosos.

Més referents: Antònia Vicens, Francesc Garriga, mestres en això de separar l’or de la palla, d’esculpir amb paraules. Versos rotunds, “fogonades, esclats de poesia en plenitud”, que diu Gemma Gorga a l’epíleg de Molsa. Versos rotunds que, junts, fan els poemes que fan els poemaris que sumen ja cinc títols —Implosions (2008), L’ésser solar (2013), Símbol 47 (2015), Molsa (2016) i El Tubercle (2016)— d’una obra incontestable i hipnòtica com la mirada d’un drac, tornem als dracs, que l’Anna Gual té 30 anys però escriu com si portés 30 anys domesticant-ne. Controlant-ne el foc. Targaryen dels versos.

Jordi Benavente: Resulta escandalós el control que mostres, en la línia d’un Garriga o d’una Vicens.

Anna Gual: És un honor que hi pensis i que facis aquesta correlació, però penso que és desproporcionada en tant que si m’hi comparo és evident que acabaré perdent. Em sento afalagada per la teva passió de lector però és massa bèstia que em comparis amb noms imprescindibles com els de Francesc Garriga o Antònia Vicens. Si escric poesia, si escullo aquest gènere, és perquè és on em sento més a gust. I sé que ells també s’hi senten. Quan els llegeixes ho notes, ho comproves. Les seves paraules t’ho confessen. És en aquest interès poètic on ens trobem. Com ells, vull propagar la passió per escriure poesia, com si fos un virus, com la molsa precisament, que és un organisme que batalla i que se supera. M’agrada pensar en la seva obra com un tot coherent que els ha acompanyat al llarg de les seves vides. Escriure un sol llibre, sempre el mateix, i que passin les dècades i seguir escrivint perquè no pots ni saps fer un acte de creació millor. Noms com en Francesc o l’Antònia, o el Màrius Sampere, la Chantal Maillard, el Lluís Calvo o la Gemma Gorga, per a mi són fars que m’inspiren i que em marquen el camí a seguir, sobretot el de la insistència, el de no defallir.

Sobre això de no defallir has escrit: “Fer és una lluita tenaç / contra un mateix”. Escriure, com l’antítesi del silenci còmode que seria no escriure i anar pel món sense llibretes?

Escriure com la lluita per trobar les paraules justes que descriguin el caos del viure. Fer com la voluntat de l’acció que avança. El que ens és fàcil és l’estaticitat, el silenci còmode, com bé dius, que impregna el cervell de l’home quiet. Escriure per a mi és sinònim d’avançar. De caminar. De construir. De cavar. D’anar cap a totes direccions. Escriure com un moviment; com el moviment primari. I no només amb paraules. Les paraules són el que veiem a primer cop d’ull. Però la tasca de l’escriptor —i del lector inquiet— és també apropar la lupa al paper i veure que dins del poema hi passa de tot. Que hi ha un univers amagat ple d’éssers que demanen, que increpen. En el meu cas, emprenc cada inici de poemari amb la voluntat de saludar aquests éssers, i sobretot de conèixer-ne de nous i d’abraçar-los tots i avançar amb ells cap al desconegut. Encara que hi hagi error pel camí. Sobretot perquè aquest error sovint justifica el camí. Per aquest motiu la meva obsessió es troba en les contradiccions de l’ésser que fa i que desfà per tornar a ell mateix. I escrivint, em trobo amb mi mateixa. Per això sempre cal fer i sempre cal escriure, encara que sigui només amb la ment.

anna-gual

Escriure. Sempre. Malgrat el risc que comporta. “He de vigilar més el que dic, / que potser s’entén / i potser fa forat / i si fa forat / vol dir / que també s’hi entra”.

Els riscos de què parlo són els riscos d’anar amb la veritat cap a l’exterior i també cap a un mateix, en qualsevol moment de l’acte creatiu, agafada de la mà del dubte. La veritat subjectiva; evidentment, la veritat que duem a dins. Per a mi escriure poesia és sinònim de treure’m la màscara. La que tots, en major o menor mesura, portem damunt. L’acte de l’escriptura real, el veritable, és l’acte més despullat que conec.

Per l’exposició que suposa.

Perquè em retrobo amb les meves entranyes i amb la salvatgia de l’animal que duc a dins. Em sorprenc a mi mateixa del que escric. Això em passava fa deu anys i em segueix passant també ara. I és en aquesta sorpresa, en aquest despullament, que apareix el risc. Perquè plantejo els poemaris des de l’ésser vulnerable que dubta i la societat contemporània recrimina aquest dubte, el mata. Vivim en un entorn on es prima l’afirmació, l’asseveració, el dir tot i sabent que no se sap. Justament per a mi el que més m’estimula de l’escriptura és el risc de qüestionar, de descobrir des del dubte i la pregunta.

I tot va començar amb un blog que tenies, que gairebé era una ampolla llançada al mar, i que algú va trobar per casualitat. 

Sí, és ben cert! Vaig començar amb el blog ‘No caic, em tiro’ cap al 2003, amb disset anys, empesa per un amic que estava ben immers en el món dels blogs, un món que just començava. Em fascinava aquell suport digital. Sempre he estat molt tech jo! Al blog hi escrivia tot el que em passava pel cap. L’usava com si fos una llibreta d’anotacions. També hi publicava cites, hi penjava collages… Jo tenia molt clar que ho feia per a mi i per als quatre —literalment quatre— bloggers que també escrivien a la xarxa blogs literaris creatius. Així que No caic, em tiro era realment d’ús i gaudi privat. El vaig programar tot blanc, sense la possibilitat de publicar-hi comentaris, ni d’incloure-hi links ni comptadors de visites. La casualitat va fer que un vespre, a Barcelona, es trobessin un dels quatre lectors de ‘No caic, em tiro’, que jo coneixia personalment, amb l’editora de LaBreu Edicions, l’Ester Andorrà, que resulta que em seguia en format digital sense jo saber-ho. Després d’aquella conversa, l’Ester va aconseguir el meu contacte i em va demanar un llibre.

De pel·lícula.

Sí però, la veritat, jo no escrivia el blog amb la intenció de crear un poemari, així que va ser complicat respondre la petició. A més a més, no tenia clar que amb vint anys hagués de publicar un llibre, ho trobava massa precoç. Sobretot perquè hi havia versos forts, que no deixaven indiferent al lector, i no volia caure en l’error de penedir-me’n. Vaig estar varis mesos combatent amb les meves pors per saber què havia de fer fins que vaig entendre que tocava fer-ho. Així va néixer Implosions (LaBreu Edicions, 2008). I a partir d’aquí tota la resta. Inicis plens de màgia, aquests. Màgia que es va escampant al llarg dels anys.

DSC_0210

I encara dius que: “La meva feina és intentar”. Com si l’objectiu fos només intentar-ho, tenir idees, per boges que puguin semblar, i dur-les a terme, o almenys intentar-ho. Per això he sentit que t’encaixa tant en Herzog.

Si en poesia em són imprescindibles els noms que abans t’esmentava, en l’art de la vida Werner Herzog té un paper molt destacat, perquè ocupa un dels espais més especials del meu imaginari. Admiro la seva força, la seva fe cega, el seu fanatisme per aconseguir coses aparentment impossibles però que en realitat no ho són. Els poemes dins Molsa i El tubercle volen ser aquesta crida per fer factible el que no ho sembla. També reconec que cinematogràficament és un referent ineludible. El seu cinema, tant si és ficció com documental, és un imant pels meus ulls. Recordo el moment de descobrir-lo quan estudiava Comunicació Audiovisual i l’impacte que em va provocar. És poesia valenta, poesia pura. Aguirre, la cólera de Dios; El enigma de Kaspar Hauser o Fitzcarraldo, per exemple i com bé menciones, són llibres per a la vista. Autèntics manuscrits per entendre l’ànima. Cada vegada que veig una peça seva em reafirmo en la seva visió del món, sense filtres, directe a la vena, i vull ser-hi inclosa, perquè hi ha una connexió familiar, tot i no conèixer-lo en persona, evidentment. Passa de tant en tant. Sentir-te captivat per un creador/a i acollir-lo a la teva llar, pensar que és un germà, fer-li cas i que t’ajudi des de la distància.

I de sobte, a la pàgina 66 de Molsa, un paràgraf de prosa poètica, petit canvi de registre.

Sí, el poema “Dedicatòria evident” porta un petit fragment de prosa poètica, que en el fons és una manera d’intentar experimentar amb formes i registres que encara no havia tocat. Sento, d’alguna manera, que ja sé treballar els poemes a partir d’una estructura que em funciona i amb la que em sento còmoda, però també sento que he d’avançar cap a noves direccions. Una d’aquestes és la prosa poètica. En un primer esborrany, Molsa incloïa unes proses poètiques que al final vaig descartar perquè trobava que no encaixaven amb el conjunt. Tanmateix, eren proses poètiques molt potents. Per aquest motiu vaig començar un llibre, en paral·lel a la trilogia Arrel Trinitat, que és un volum de prosa poètica. El vaig treballant a poc a poc. És un projecte que està allà i que em fa feliç perquè és diferent al que he fet fins ara.

Molsa, El Tubercle; i el tercer títol…

Molsa és la primera part de la trilogia Arrel Trinitat, un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les parts que configuren l’univers, que ens configuren. Vaig iniciar l’aventura de la Molsa amb la intenció que tingués una segona i una tercera part. Molsa, el primer llibre, és un tractat que parla sobre les meravelles diminutes que viuen amagades en l’invisible. Des de la natura que s’arrapa a les roques, busco descriure tot allò que ens neix a dins, que lluita gairebé sense poder apreciar-ho. El tubercle, en canvi, es direcciona més cap a les profunditats de l’ànima. Aquesta segona part fa arrels, i hi camina. La trilogia es tanca amb Altres semidéus, el llibre més ambiciós dels tres. Encara no te’l puc explicar, perquè em portarà temps escriure’l i encara estic descobrint-lo. Però no hi ha pressa. Cada poemari té el seu propi tempo, i aquest veig que es dilatarà en el temps perquè demana molt de mi. Altres semidéus és el poemari de la trilogia que més m’increpa, i darrerament m’acompanya a tot arreu, dins del cap.

Molsa (AdiA Edicions, 2016), Premi Bernat Vidal i Tomàs.
El tubercle (3i4 Edicions, 2016), Premi Senyoriu d’Ausiàs March.

Aquest dissabte 8 d’octubre a les 20h Anna Gual presenta ‘El tubercle’ a Beniarjó.