Anna Carreras: “Els enamorats, com els borratxos, sempre diuen la veritat”

2.03.2017

Ah, l’amor. El tabú de la contemporaneïtat. És valent aquell que no s’entrega a l’enamorament absolut. Covard és qui sucumbeix a l’amor incondicional. Però el cert és que temem estar sols. Sobre amor i soledat, precisament, conversem amb Anna Carreras i Aubets, autora de Fes-me la permanent (El Cep i la Nansa, 2016). Un llibre eclèctic i transcendent que desmembra una relació intensament corrosiva i brutalment sincera. L’obra explica la història de Saiola, una escriptora que alterna la poesia amb la devastació de la seva ànima. En aquesta obra s’hi reconeixen la tragèdia, la resurrecció sentimental i un discurs socialment àcid que recorda, per exemple, els punyents udols de Frédéric Beigbeder. Fes-me la permanent serà presentat per l’escriptora el dia 2 de març a la llibreria La Temerària de Terrassa. L’acte comptarà amb la presència del comunicador Òscar Dalmau.

Anna Carreras

No pot semblar obsessiu i desmesurat, inicialment, l’amor que sent Saiola la protagonista de la història?

Saiola és l’enamorada més sincera de la seva època. Ara sembla que ens faci vergonya parlar (o escriure) d’amor. No ens costa gens fotre quatre crits o cagar-nos en tot, però hi ha la tendència preocupant d’amagar els sentiments positius. Sembla que si algú diu que està enamorat, temi que se’l titlli de cursi o, pitjor, de passat de moda. Per això Saiola sembla desmesurada, perquè parla, parla i parla al seu enamorat. Se li declara, el reclama, el busca. L’amor passió no té normes ni temps establerts, demana perdó quan cal, i genera una addicció amb ganes de viure dins l’altre amb permanència, de ser l’altre. Ella és conseqüent amb el que sent. Obsessiva no: Saiola és de veritat. I ara mateix no estem avesats a la veritat. Tot té una doble cara.

Sovint, és un sentiment destructiu. Tot i que és cert que la protagonista és prou forta i valenta per extreure’n quelcom positiu. El que està clar és que l’amor és injust, desequilibrat i cruel.

No penso que l’amor sigui un sentiment destructiu. Al contrari. Però sí que és cert que la intensitat de l’amor de Saiola creix justament per aquesta manca de correspondència. O, més ben dit, per aquest metrònom a què la sotmet l’enamorat. Aquest “ara sí, ara no” que a ella li fan créixer ales i li provoquen ganes de volar. L’amor no és injust! Ni desequilibrat ni cruel, home! L’amor és el motor que mou el món.

Dius que en aquest món no tothom pot ser poeta o musa. En el cas dels poetes, creus que els hi és indispensable l’amor i el desamor? Consideres l’angoixa, necessàriament, combustible literari?   

Els poetes enamorats escriuen mals poemes, versos d’una cursileria infernal que es miren el melic i fan vomitar. Els que són víctimes del desamor escriuen joies, poemes-riu o petits haikus que concentren l’essència de l’amor, aquesta bestiola que neix al cervell, al cor i al sexe. L’angoixa és combustible literari i intensitat vital. Des de la bassa d’oli no pots cridar el teu amor al món. Però no és la no correspondència el que angoixa a Saiola, sinó el fet de no poder veure el rostre de l’enamorat tan sovint com ella voldria. Per això, per exemple, li porta una llenca de parmesà embolicada amb un full del New York Times. Busca excuses per veure’l somriure. Amb això en fa prou.

Els enamorats, assegura el narrador, són gerundis. Els agrada el durant. Aquesta posició, un xic estoica, és infantil i despreocupada o en canvi un mantra a imitar?

Seria infantil i despreocupada, justament, si estiméssim buscant assolir un objectiu. Els nens sempre actuen per obtenir alguna cosa. Són egoistes. Per contra, l’amor gerundi de Saiola és el que gaudeix del durant, de la cara i la creu de l’enamorament, semblantment fructíferes a l’hora d’escriure d’amor i sobretot, a l’hora de viure amb els ets i uts implícits en la condició humana. No som davant d’un amor de color de rosa. Som davant d’un amor pur i, com a tal, intensíssim. Viure intensament sense esperar res a canvi: gran ensenyança oriental.

Estilísticament, el llibre és una meravella: s’interposen capítols, columnes, cites, versos lliures i definicions lexicogràfiques.

L’estil del llibre respon a la voluntat de fondre ètica i estètica, com es feia a l’avantguarda i després va recuperar la postmodernitat. Si el món d’avui és fragmentat i convuls, l’art, com a manifestació cultural de cada època, també ho ha de ser. Des del groc de la coberta amb ressons warholians –el groc és el color que encén la parla de Saiola–, fins a l’estratificació de capítols, columnes i cites, Fes-me la permanent és filla del seu temps, els anys en què els senyors portaven barret i les senyores es feien la permanent.

Creus que ens sobra literatura, en el sentit de floritura dialèctica? Ens falta descriure i dir les coses tal com són, sense voltes? També dius que ens cal ser més agraïts. “Gràcies” una paraula que costa molt pronunciar.

Sí. És com el fet de proclamar que estem enamorats. Ara no està en voga dir gràcies, ni demanar disculpes, ni reconèixer que ens hem equivocat. Som al segle de les individualitats, de les pors, de les neurosis. Tothom va per lliure i l’empatia està fent la fi del cagaelàstics. Cal abandonar la retòrica barata, la floritura sobrera. Cal anar de cara, amb els ulls desperts i el cor a la mà. Els enamorats, com els borratxos, sempre diuen la veritat.

Anna Carreras

Una de les parts més dures del llibre revela un fet descoratjador: “amor és acceptar l’altre sense tu”…

Més que descoratjador és estimar des de la llibertat. Acceptar l’altre sense tu, admetre que l’enamorament no sempre és correspost de la mateixa manera. Acceptar que tothom estima diferent i que l’amor pur és aquell que vol el bé de l’altre, encara que aquest bé no t’inclogui a tu, enamorat. La idea d’enamorar-se de la llibertat de l’altre. Possiblement perquè la mateixa llibertat que enamora és la que fa que pugui decidir no triar-te. A la protagonista de Fes-me la permanent se li desfà una il·lusió: diu Saiola que “Decapitar una il·lusió és com garfinyar el blau d’un vestit nou o com que t’atropellin quan surts de rehabilitació: no t’ho esperes”.

Al llibre, l’enamorament es veu truncat per la por i la solitud, que són les malalties del segle XXI… 

En efecte, però no només l’amor! El segle XXI és el segle de la neurosi, de les discapacitats emocionals, de la por i de la solitud. No és que aquests estats de la condició humana trunquin l’amor, però sí que l’entrebanquen. Ara ja no és tan senzill com abans: el “un s’enamora de l’altre i l’altre de l’un” ja no funciona amb la precisió d’un llenguatge suís. Ara tot es col·lapsa. Les pors, sobretot, paralitzen. La solitud es confon amb la llibertat, i la por és un regal enverinat amb què volen fer-nos partícips de la soma col·lectiva. El resultat: tot d’individus que ja no es reconeixen al mirall perquè estan fets de fragments desconeguts i tares de nova generació.

En definitiva, temem el fet d’estar sols. Per això hem construït aquesta mena d’artefacte que ens manté falsament connectats a una xarxa interpersonal. Ja ho declamava Bauman: Facebook està basat en la por de quedar-se sol. El miratge que serveix d’anestèsia. L’amor és la solució a aquest fet tan terrible com actual?

Fes-me la permanent no és només un llibre d’amor i desamor. És també el retrat i la critica d’un món format per individus confusos i perduts dins d’un món construït per ells mateixos però que cada vegada els hi resulta més aliè i hostil. Saiola tira pel dret: està enamorada i necessita dir-ho en les pàgines d’un diari. Ella estima i necessita viure en conseqüència. I com més estima, més viu i com més viu, més escriu. La tragèdia existencialista és no donar la cara. Saiola no pot admirar (estimar) el seu enamorat sense veure’l: es necessita més presència i menys amagatalls.

Menys whatsapp i més cartes epistolars escrites a mà i amb ploma. És el llibre un crit a la nostàlgia i la melancolia d’un passat millor?

Fes-me la permanent trasllada al lector a una mena de segle XIX, a l’època fascinant de les novel·les per entregues, als capítols curts que els lectors de la premsa esperaven cada setmana per anar bastint la trama d’una història d’amor que els feia evadir-se de la realitat mundana més insípida. S’escrivien cartes (d’amor i de les altres) i no hi havia la pressa obsessiva de rebre una resposta immediatament. Saiola, en efecte, és una nostàlgica. O potser, senzillament, ha nascut al segle equivocat i fa servir uns patrons d’actuació d’una altra època. El xoc amb el món que l’envolta és, de fet, el motiu que la fa escriure. El llibre defensa que l’única anormalitat és la incapacitat d’estimar.