Ana Blandiana: “Tot el que s’esdevé fora de la pàgina no existeix”

Cafè Central/Eumo Editorial acaba de publicar en la col·lecció Jardins de Samarcanda la traducció al català del darrer llibre de poemes de l’escriptora romanesa, Ana Blandiana, La meva pàtria A4 (Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia 2015).

Cafè Central/Eumo Editorial acaba de publicar en la col·lecció Jardins de Samarcanda la traducció al català del darrer llibre de poemes de l’escriptora romanesa, Ana Blandiana, La meva pàtria A4 (Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia 2015). Corina Oproae, la traductora del llibre, ha parlat amb l’autora.

Ana Blandiana

Corina Oproae: Vostè va néixer a Timișoara, Romania amb el nom de Otilia Valeria Coman. Ens pot explicar com el pseudònim Ana Blandiana inicia d’alguna manera una obra literària avui en dia imprescindible?

Ana Blandiana: Efectivament. El meu nom és Otilia Valeria Coman, nom que des del matrimoni, a l’edat de 18 anys, ha esdevingut Otilia Valeria Rusan. Blandiana és el nom del poble de la meva mare, i Ana  rima amb Blandiana. Es tracta d’un pseudònim literari obligat, pel fet que el meu pare era pres polític i no podia publicar amb el meu nom real.

C.O: La meva pàtria A4 (2013) és la seva primera obra traduïda al català (i segur que no l’última). El 1969 publicava a Romania el seu primer llibre de poemes: Primera persona del plural. Gairebé quatre dècades de literatura, de vida s’han esdevingut entre aquests dos llibres. A banda de relats, una novel·la, diversos llibres d’assaig, hi ha 12 llibres més de poesia. Què els diria als lectors catalans que desitgen gaudir del seu últim llibre, sense tenir però els referents i l’ancoratge que proporcionen els seus llibres anteriors? 

A.B: La seva pregunta conté la majoria de dades que hauria de donar jo mateixa. Potser es podria afegir que amb el català, ja són 25 les llengües a les quals ha estat traduït algun dels meus llibres i que el volum La meva pàtria A4, publicat en romanès el 2013, s’ha traduït aquest darrer any a l’anglès, castellà, italià, polonès i ara al català. L’èxit d’un llibre més aviat metafísic, que no conté res de xocant o de sensacional, em sembla impressionant i alhora significatiu, i no ho dic pensant en el meu destí literari, sinó en l’estat d’ànim dels que llegeixen. Això demostra que la gent comença a estar cansada del consum i sent la necessitat d’una retrobada amb l’espiritualitat. ”La bellesa salvarà el món” deia Dostoievski, i la poesia és una forma de bellesa.

C.O: És una de les personalitats més internacionals de la cultura romanesa. Escriptora reconegudíssima, però també, d’alguna manera, la consciència assumida d’un poble. Ha escrit sempre literatura d’alt voltatge i ha viscut sempre al mateix nivell d’intensitat. Figura per excel·lència de la dissidència durant el règim dictatorial de Ceaușescu, fundadora i directora del l’Aliança Cívica, moviment que va fomentar la restauració de les llibertats cíviques a la Romania de després de la revolució del 89, creadora al nord de Romania d’un museu comparable en importància amb el museu d’Auschwitz, el Memorial de les Víctimes del Comunisme i de la Resistència. I molt més. Fets importants que requereixen molt de temps i molta energia. Com ja s’ha dit, encarna vostè l’arquetip d’escriptor que assumeix en la seva obra i la seva vida el destí col·lectiu. Una trajectòria heroica i, dit així, fins i tot natural. Però no deu haver estat un camí gens fàcil.

A.B: La veritat és que el meu destí cívic i el meu destí literari caben amb dificultat tot junts dins la mateixa vida i es disputen cadascuna de les meves hores. La contradicció consisteix sobretot en què, mentre el destí cívic s’expressa en públic, sempre sota els focus, la continuació del destí literari demana tranquil·litat i solitud. L’esforç d’encabir les dues espases dins la mateixa beina és un compromís continu, de vegades dramàtic. Des que tinc consciència de mi mateixa he somniat estar sola i escriure, però d’ençà que estic envoltada de multituds i tinc el sentiment d’estar tancada dins d’una batedora que gira cada cop més ràpid i amenaça amb aturar-se amb un esclat.

C.O: Totes les seves experiències vitals les ha transformat en literatura. És correcta aquesta pressuposició? Vostè, com ja hem esmentat, ha escrit diversos llibres de poesia, d’assaig i de narrativa. Quin és en el seu cas el camí de la sublimació de l’experiència vital en text?                              

A.B: El sentiment més profund de transformació de l’experiència existencial en literatura el vaig tenir el 1988-89, quan els meus llibres estaven prohibits, no tenia telèfon ni correspondència i davant de casa hi havia de manera permanent un cotxe amb algú dintre. I jo escrivia la novel·la El calaix amb aplaudiments i tot el que vivia era la mateixa matèria primera que feia néixer el llibre, de tal forma que no tan sols no em penedia del que m’estava succeint, sinó que gairebé m’alegrava la riquesa de la matèria que se’m posava a disposició. A través de l’escriptura, el patiment esdevenia útil i prenia sentit. En Alemanya, la novel·la havia de ser publicada després del 90 amb l’eslògan publicitari: “Un llibre que em va salvar la vida”, perquè, realment, tot aquest mecanisme de la transformació de la vida en obra m’ha ajudat a suportar-ho tot amb molta més facilitat, sense embogir, sense tan sols pensar que estava en perill.

C.O: Considera que amb la seva obra literària ha aconseguit d’alguna forma canviar el món?

A.B: Aquesta és una pregunta trampa! Si contesto NO, significa que tot ha estat debades i contestar que SÍ, seria una enormitat. La veritat és que no espero haver aconseguit canviar el món, però estic convençuda que he aconseguit canviar persones. L’única condició és que siguin lectors.

C.O: El lector català coneix en part la poesia de Marin Sorescu. Podria constituir aquest coneixement una clau interpretativa per a la poesia d’Ana Blandiana? Encara que vostè està per sobre d’encasellaments que faciliten la feina del crític literari, creu que existeix un substrat comú donat que tots dos, Sorescu i vostè, comparteixen pertinença a la generació del “neomodernisme” romanès, grup de poetes que van debutar a mitjan dels 60.

A.B: No, no crec que el lector català, o el de qualsevol altra nacionalitat, inclosa la romanesa, podria fer una connexió entre Marin Sorescu i jo mateixa. El ”neomodernisme” no és una definició estètica sinó una circumstància de temps. Formàvem part de la mateixa generació, la cèlebre generació dels ’60 i la semblança dels seus membres residia en allò que es negaven a fer i no en el que realment feien. Pel que fa al substrat comú, aquest és l’època i la dictadura que vàrem viure i que vàrem aconseguir resistir, això sí, emprant mitjans estètics molt diferents.

C.O: Tornant a La meva pàtria A4. Ens diu aquest títol que l’única pàtria possible pel escriptor és el silenci del paper en blanc? O ens diu també alguna cosa de l’escriptor que malda per fer encabir el lloc d’on ve dins del full en blanc, per escriure el seu origen, la seva essència, que és allà i espera que el poeta passi en net els seus rastres?

A.B: Així és, el primer sentit d’aquest sintagma és, per dir-ho d’alguna manera, espaial, geogràfic: la meva pàtria no és tot el país, tot el seu mapa, sinó la meva estança només, menys encara fins i tot, una part d’ella on hi ha l’escriptori on escric i encara menys, tan sols el full en blanc que tinc davant. Aquest és l’únic lloc que sé amb certesa que em pertany, és el lloc on puc fixar el meu punt de suport d’on poder moure el món, com deia Arquímedes.

C.O: Quin és per a vostè el deure del poeta?

A.B: Escriure el que creu, el que sent, el que percep, el que li xiuxiuejà Déu a l’orella.

C.O: En una entrevista afirmava precisament que sempre que escriu poesia té el sentiment que algú li xiuxiueja a l’orella els poemes. És una imatge preciosa i un sentiment recurrent en diversos poetes. Li ha estat xiuxiuejada La meva pàtria A4?

A.B: Sí, he escrit el llibre absurdament ràpid, en menys de dos mesos d’estiu, al poble, sota les branques d’un cirerer amarg. Quan llegia un poema acabat, em sobtava, ja no el recordava, com si no l’hagués escrit jo unes hores abans. Com sempre, els poemes me’ls he fet meus no mentre els escrivia, sinó mentre els llegia, els recitava, els aprenia de memòria. Dir que en sóc l’autora, em sembla gairebé un abús.

C.O: Vostè és totalment conscient del fet que la seva poesia és essencial, imprescindible. En el poema Biografia diu: “Ja no tinc dret a aturar-me. / Cada poema no dit, cada paraula no trobada / Posa en perill l’univers / Que penja dels meus llavis”. Sempre ha sentit aquesta vocació òrfica del poeta?

A.B: Feia versos abans de saber escriure o llegir i ningú no em preguntava, com a altres nens, el que volia ser de gran, perquè sabien que seria escriptora. Això no treu que després de cada llibre hagi tingut el sentiment que havia estat l’últim, que no seria mai més capaç d’escriure. I no em semblava tan sols que era la fi d’un destí, sinó el del món mateix.

C.O: Són els poemes de La meva pàtria A 4 religiosos en el sentit literal de la paraula?

A.B: Sí, des del meu punt de vista ho són, i en gran mesura, però no estic segura que des del punt de vista dogmàtic no siguin herètics.

C.O: Quan vaig llegir La meva pàtria A4 per primera vegada em va colpir alguna cosa d’una manera definitiva. La gran poesia i alguna cosa més. I només després de fer aquesta lectura privilegiada i total que és la traducció, vaig saber què era. Em va fer percebre la moralitat (no parlo de cap intenció moralitzant, evidentment) amb molta intensitat. S’ho havia proposat com a objectiu poètic?

A.B: La creença que la poesia i la moral pertanyen a dos mons diferents és un lloc comú. Com deia no recordo quin gran periodista americà, una bona notícia no és notícia, i les pantalles, els diaris estan inundats només de catàstrofes. Mentre el bé és una noció anònima, fins i tot una mica sospitosa, la poesia és considerada un producte dels paradisos artificials, una zona de resplendor luciferina, i no, com ho és en els exemples més elevats, la llavor de llum d’un món al qual intenta salvar, no sense altruisme i auto sacrifici.

C.O: És La meva pàtria A4 el centre sobre el que escriu Mircea Eliade? És l’espai sagrat que habita Ana Blandiana? 

A.B: Sí, segur que sí. Tot el que s’esdevé fora de la pàgina escrita no té existència ontològica, no existeix. De fet això és el que també pensaven els antics sumeris.

C.O: S’acomiadaria dels lectors catalans amb una definició de la poesia?

A.B: A l’institut tenia un professor de física que començava la lliçó sobre l’electricitat dient que no sabia la definició de l’electricitat i que si la sabés, seria premi Nobel. Jo tampoc sé la definició de la poesia, però si pretengués saber-la, no seria premi Nobel, sinó que no seria poeta. Qui és capaç de definir una aurèola sense arriscar-se a rebaixar-la a la utilitat d’un barret?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació