Amalia Domingo i la Barcelona espiritista

13.03.2017

Patricia Gabancho publica Amalia i els esperits (Arpa editors), un assaig que ressegueix les traces d’Amalia Domingo Soler, una espiritista molt coneguda al segle XIX, que va néixer a Sevilla el 1835 però va viure la major part de la seva vida a Barcelona. Es va iniciar en la doctrina de l’espiritisme i n’arribà a ser una figura important. Va ecsriure a les revistes Estudios psicológicos, Criterio… Entre altres coses també va fundar la revista La luz del porvenir. Amalia i els esperits no és un tractat sobre espiritisme, sinó la crònica d’un món en ebullició, un món nou que emergeix i que va donant pas a la societat moderna.

Amalia Domingo

 

D’on li va venir l’interès per la figura misteriosa d’Amalia Domingo?

M’agraden les dissidències, no sóc gens clerical i sempre m’ha interessat la societat catalana. Tots els corrents esotèrics passen per Catalunya. En temps moderns aquesta inquietud i dissidència l’encarna l’obrerisme, aquest primer anarquisme. L’anarquisme inicial volia construir un món nou, aquí apareix l’espiritisme com a nova espiritualitat (el vegetarianisme, naturisme…) i m’interessava estudiar-lo. Amàlia és un personatge que té gràcia, és molt misteriós, és molt potent. A més, l’època és fantàstica perquè ho agafa tot. El llibre té com cinc o sis nivells diferents; un d’ells és el d’aquest corrent espiritual que va passant pels marges de la societat i de quina manera el poder de l’acadèmia li va tancant les portes perquè la gent no pensi en aquests termes.

 Vostè envia les memòries d’Amalia a Montserrat Alaban, amiga seva i psicòloga clínica, perquè l’ajudi a aprofundir en la personalitat d’Amalia. Amb què es troben?

La Montserrat Alaban dona un pes molt important a la mare, entre elles dues tenen una relació patològica. Ens basem només en el que explica Amalia, perquè no tenim testimonis que ens donin una visió d’aquesta relació des de fora. La mare sempre està dient: “pobre filla meva que has vingut a patir, que ets una desgraciada, que no pots valdre’t per tu mateixa…”, cosa que era falsa perquè Amalia feia vida normal i a més a més vivia acollida a casa d’una família que la protegia i no li faltava de res. Amalia s’ho creu i acaba manipulant la gent que té al voltant perquè sempre li sembla que té necessitat de suport, de gent que estigui per ella, quan de fet era una dona molt intel·ligent i podia valdre’s perfectament per ella mateixa. És clar que aquest diagnòstic no és científic, perquè a un psiquiatre que no pot parlar amb la pacient li costa molt de fer un diagnòstic, És una aproximació a partir de les memòries d’Amalia.

Com arriba Amalia a Barcelona?

Amalia havia començat a escriure en revistes espiritistes de Madrid de la mà de Torras Solanot, que li obre la porta a la revista Criterio i a altres. Veuen que és una noia que ho fa molt bé i pensen que el que necessiten és algú que faci aquesta feina a Barcelona. Llavors la van a buscar i se l’enduen. La instal·len a casa seva i li diuen que es dediqui a escriure. Li van donant ordres constantment, l’Amalia va dient “yo no puedo, yo no puedo, no sirvo para eso”, i ells li diuen que sí que pot i, en efecte sí que podia. Ella mateixa deia que no tenia formació, però escriu molt bé. És una dona molt capaç. Quan contesta per escrit diu que està inspirada pels esperits i té gràcia escrivint. Sí que és una mica cursi, com era l’estil de l’època; amb moltes admiracions i metàfores… però quan fa articles doctrinaris –de contestar-li al capellà “el Padre Manterola”– escriu molt bé i manega molt bé els arguments i en sap. I La luz del porvenir, que és la revista que funda a Gràcia, és de fet, si no la primera, la segona revista més important del moment. En sabia i era pencaire.

Va escriure una frase que és tota una declaració de principis: “Si cuando muere un poderoso en la tierra, en lugar de levantar un soberbio mausoleo […] la empleara la familia del difunto en hacer una casa para obreros, grande, ancha ventilada…”

Amalia estava en contra de les pompes i a favor de donar als pobres. Per tant, els mausoleus que es feien en aquell moment als cementiris (grans panteons fets per arquitectes i escultors) li semblaven una despesa inútil. En lloc d’això es podien fer hospitals, per exemple.

Això no devia agradar gaire a l’Església…

Amàlia és una espiritista convençuda, l’espiritisme es basa en la laïcitat, està en contra dels dogmes de l’Església. Això al segle XIX és moltíssim, és un enfrontament que avui ens costa d’entendre perquè estem en un altre context social i intel·lectual, però en aquell moment, a Espanya, era enfrontar-se a un dels grans poders de l’estat: l’estat i l’església anaven junts. Llavors és quan ella proposa alliberar la gent de la tutela de l’Església en els moments claus de la vida: el bateig, el matrimoni i la defunció. Ella diu que tot això ho poden organitzar ells mateixos sense l’Església. Clar, això és revolucionari. Amalia és una persona molt peculiar, no era tan revolucionària com ho era el moviment espiritista en general, però sí que ho era en el sentit que ella és molt molt anticlerical.

Amalia va viure a Barcelona un moment semblant al nostre: no només s’hi ensumava l’entusiasme de fer una ciutat nova, sinó també la primera consolidació del catalanisme. Amalia, però, no en fa cap referència. Com s’explica aquesta absència d’interès per part d’Amalia?

Només fa referència a la llengua catalana en un moment on descriu que a casa del metge on l’acullen es parla una altra llengua. Jo crec que això fa sospitar del caràcter testimonial de les seves memòries; ella no està explicant la seva vida, està explicant la vida de la propagandista de l’espiritisme. Està construint un personatge. No sé fins a quin punt li interessaven les altres coses, o simplement no se’n adonava perquè estava tancada a Gràcia. De fet no estava tancada, ella participa en mítings, es vincula molt als moviments lliurepensadors que són els anticlericals, al feminisme, a través d’Ángeles López de Ayala i Claramunt: funden una societat protectora de la dona. Té una època molt activa. Malgrat això ella no fa cap esment ni del congrés espiritista. Ara, jo crec que és perquè a ella li interessava molt construir el seu personatge de “jo estic a casa, pobreta meva, estic feta un nyap perquè no hi veig, escrivint”.

A Catalunya i, a Barcelona especialment, a quina classe social va quallar l’espiritisme i per què?

L’espiritisme és bàsicament dels obrers il·lustrats, una mica qualificats, anarquistes. Fa el mateix paper que a la classe mitjana fa la maçoneria: un moviment anticlerical, laic, fraternal i en busca de la pau universal. És com paral·lel a la maçoneria. Llavors hi ha una sèrie de gent del catalanisme (el catalanisme està naixent en la classe mitjana) que va d’un món a l’altre. Baixa de la classe mitjana a l’espiritisme obrer, i passa per una sèrie de noms que són bastant coneguts, que són alhora burgesos i espiritistes. Amb el temps l’espiritisme es posa de moda en tota la societat. Als anys 30, els anys de la república, no hi havia reunió de l’alta societat que no hi hagués una mèdium fent alguna tonteria espiritista, estava de moda. Aleshores hi havia personatges com el president Companys que feia sessions d’espiritisme a casa seva perquè la seva dona era mèdium. Però és que ho feia tothom en aquell moment. Bàsicament, l’espiritisme enganxa amb la voluntat dels obrers de construir un món nou.

Com és que l’esperitisme és tan popular entre les dones anarquistes?

Els homes són els primers que es fan anarquistes d’obediència i llavors impedeixen que les dones s’acostin als capellans –perquè eren símbol d’opressió–. Les dones que venien d’educació religiosa necessitaven un sentit de transcendència, i com que l’espiritisme no és religiós però respecta la figura de Jesús i a més, dóna un sentit espiritual a la vida, van omplir aquest buit. Per tant, és un altre dels motius perquè l’espiritisme triomfa entre els obrers.

Vostè parla de Dolors Monserdà, una feminista burgesa, la primera teòrica del moviment, que obria camins però que es trobava a les antípodes de Flora Tristan…

El feminisme, en aquell moment, fundacional, també és un moviment transversal, com el catalanisme. Llavors cada classe social l’agafava segons els seus interessos. La Dolors Monserdà és una dona burgesa que no vol trencar res i el que vol és que les dones s’eduquin: en la mesura que com millor s’eduquin millor podran educar els fills. Ella és novel·lista i abans de publicar una novel·la li demana permís al capellà, a veure si ho considera prudent. És una dona molt submisa en aquest sentit, però té la idea que la dona té més capital personal del que se li estava atribuint; és a dir que podia escriure, podia expressar-se, podia actuar en societat, etc. La Flora Tristan i d’altres diuen que per alliberar la dona han d’alliberar la classe. Aleshores volen fer lluites de classe i alliberar els obrers. I de fet, els anarquistes viuen el feminisme com a eina d’alliberament social. En canvi, les burgeses, no. Però això és lògic perquè quan una idea penetra en la societat cadascú l’agafa segons el que tenen dintre. Amalia està al mig: sí que vol alliberar els obrers de la pobresa a través de l’educació de la dona, perquè si la dona està educada no cal que vagi a la fàbrica, ni que es refugi en el convent.

 

 

 Al principi del llibre vostè explica que Amalia escriu les memòries duals. Al capítol ”Els esperits loquaços” explica el funcionament de les escriptures des del més enllà amb l’ajuda d’Eudald.

Eudald és mèdium i íntim amic d’Amalia, treballen moltes hores junts tot el dia i al final acaben vivint junts. És una mena de parella blanca que no acabes de desentrellar i ella no ho explica. Un mèdium és un transmissor: Amalia prenia notes del que rebia Eudald dels esperits. En principi, aquest és el sistema de fer llibres d’ultratomba. La segona part de les memòries d’Amalia també estan dictades a través d’una mèdium. Si tu no creus en què realment hi ha un esperit que va dictant paraula per paraula, vol dir que el mèdium rep una mena d’inspiració, la meitat és de l’ambient, l’altra meitat ho porta ell a sobre. Aquí hi ha una barreja de pla astral i ambient, es conjuminen les dues coses. Els presents influeixen en el missatge. Això és teoria meva, no és la base de l’espiritisme. L’espiritisme diu que l’esperit ho dicta tot, però jo dic que no; que si realment hi ha dictat de l’esperit, hi ha una influència dels presents, i per tant, en els dos llibres que Amalia transcriu es nota el seu pensament.

Quina és l’evolució de l’espiritisme?

A Espanya no evoluciona bé perquè hi ha el tall brutal del franquisme, això ho liquida tot. En aquell moment hi ha una burgesia amb un projecte, que és la que està construint Barcelona, fa les segregacions. Hi ha una classe mitjana catalanista que vol trobar una nova relació amb Espanya, hi ha una classe obrera que vol construir un món nou, destruint violentament l’anterior. Per tant, cada classe social té un objectiu i està en moviment. Tot això hagués donat una construcció plausible si no hi hagués hagut el franquisme que ho arrasa tot. En el llibre també s’insinua que després del franquisme la reconstrucció es fa sota el signe del marxisme que tampoc suporta totes aquestes coses. És a dir: primer hi ha la llosa del franquisme i després la del marxisme, que també ho escombra tot –com diu el Gerard Horta–. Aleshores no, no és una evolució normal. L’espiritisme es perd definitivament, de la mateixa manera que desapareix bastant la maçoneria. En general, tot i que la societat té rebrots d’espiritualisme, el New Age, els hippies… Occident és una civilització excessivament materialista, però és un materialisme molt agressiu i ha derivat en un sistema molt poc tolerable, molt injust, molt bèstia, ens ho estem carregant tot. Els espiritistes estan a favor de la natura, d’una nova relació amb el planeta i tot això s’ha perdut. Ara les dissidències són totes unes altres: l’ecologia, el feminisme… Vull dir, que la gràcia d’aquella època és que és molt fundacional, va ser el moment de construir la societat moderna.

Etiquetes: