Alfons Durán-Pich: “El capitalisme està amortitzat; han canviat les regles”

Joan Salicrú i Queralt Flotats entrevisten el sociòleg i analista econòmic Alfons Durán-Pich en el número de maig de la revista “Valors” dedicat a la sostenibilitat. L’autor de Se’n va la recessió, la crisi es queda (Angle Editorial) afirma en aquesta entrevista emesa a Valors a l’Alça que la recessió es pot estar acabant, efectivament, però que la crisi, en canvi, és de tipus sistèmic i que, per tant, estem en un canvi de paradigma: res no tornarà a ser com abans de la crisi.

El seu llibre anuncia que se’n va la recessió però que la crisi es queda. Quin tipus de crisi és la que es queda?

Aquí hi ha una mica d’estafa, perquè la recessió és un terme de naturalesa tècnica, que a més és molt qüestionable des de l’àmbit de la teoria econòmica. Es diu que hi ha recessió quan, durant dos trimestres consecutius, el creixement del Producte Interior Brut (PIB) cau respecte al mateix període de l’any anterior. Això no té res a veure amb la crisi. La recessió és quantitativa i la crisi és qualitativa. I la crisi no és estrictament ni financera ni econòmica; la crisi té un catalitzador que va ser financer, en el seu moment, a finals de 2007, a Estats Units, i després a Europa el 2008, però de fet darrere d’aquesta crisi financera i econòmica hi ha una crisi de naturalesa política, de model d’estat, del medi ambient, dels valors… Una crisi sistèmica, en definitiva, una crisi del model de societat que hem tingut fins ara. Aquesta és la realitat. I si això es vol resoldre des d’una òptica purament econòmica, ens equivoquem; han canviat les regles de joc.

Per tant, segons vostè, per què s’ha negat aquesta dimensió més global de la crisi?
Perquè al llarg de la història, aquests canvis de paradigma es produeixen no cada deu o quinze anys sinó de tant en tant, i el poder polític intenta encobrir l’impacte que pot suposar. La societat actual només treballa sobre el model capitalista, l’únic que tenim, perquè l’alternativa que teníem, el comunisme, que va caure el 1989, es va ensorrar. Aleshores, el capitalisme va quedar sol; i sense competències surten tots els defectes. Ha quedat com un monopoli i un sistema de finals del segle XIX, principis del XX, el model de Manchester, que és d’explotació. La crisi es quedarà. Hem de canviar el xip, perquè la societat ha canviat substancialment. El capitalisme està amortitzat, si seguim usant-lo és perquè ara com ara no tenim alternativa.

Si torna la bonança econòmica, podem tornar a córrer en els errors en què hem caigut fins ara?
Primer hauríem d’intentar aclarir-nos sobre què volem dir quan parlem de bonança; si amb bonança volem dir el model de societat dels anys 90 i inicis dels 2000, ens estem equivocant. Allò era una mena de ficció. Era una mena de realisme meravellós que no corresponia a la realitat. La societat en el seu conjunt creia que havia enriquit, però ho havia fet a través de deute. Havia anat més enllà del que podia en la seva capacitat de consum. No tornarem a allò. I no és dolent que no hi tornem sinó a la realitat del dia a dia, que és un altre model de societat que hem de construir. Jo no crec que la crisi hagi estat negativa en tots els aspectes; s’ha acabat la ficció i ara comença la realitat.

Sabem cap a on hem d’anar? Tenim un model clar de futur o avui la incertesa és el perill?
Jo faig un diagnòstic de situació perquè crec que el que s’està fent actualment és erroni. El que no faig és una terapèutica concreta perquè no la tinc. Del que estic convençut és que anem a un altre horitzó, on la gent s’ha d’acostumar a viure d’una altra manera, molt més senzilla, gaudint d’allò que té, que és el temps; l’hiperconsum no porta enlloc. Hem d’anar construint un nou tipus de societat. El que teníem no era un model ideal.

Per tant, estem desorientats.
Sí, això és la gestió de l’ambigüitat, cal anar provant i equivocant-nos i veure cap a on anem. També hem de reconèixer que el sistema establert al món el que vol és vendre’ns la moto que hem de recuperar allò, però això és una trampa, una trampa perversa. La gent ha de reaccionar i ha d’intentar comprendre que aquella societat que teníem no és una societat ideal. Ara, quin camí? No ho sabem? Tenim l’oportunitat i el risc d’endinsar-nos per un espai que no coneixem. Tots els missatges que anem millor o pitjor són a curt termini i posen de manifest que el sistema polític i econòmic no sap on va.

Davant aquest canvi de paradigma qui ha de reaccionar?
De moment qui reacciona és la societat, però no ho fa de forma estructurada. Venim d’una societat en què els partits i els poders econòmics ho tenen tot molt ben governat i ara és la societat civil la que s’està expressant i buscant noves vies, buscant un nou model. Pensem que el capitalisme també ha variat: fins al 1973 la crisi del petroli va dominar al món capitalista la producció de béns, però després d’aquí la cosa va anar derivant i es va “financeritzar”; avui en dia el capitalisme funciona comprant i venent papers, no produint coses, i això és molt negatiu. I una minoria de la població és qui en treu els beneficis, les “classes extractives”.

En el llibre vostè diu que per molt que canviï el sistema seguirà existint l’economia submergida. Tenim una responsabilitat que no reconeixem, els ciutadans, respecte fenòmens com aquest?
Jo crec que amb això s’ha de ser prudent. L’economia submergida –quan respon a la impossibilitat de fer-ho d’una altra manera, no parlo d’accions criminals- és la resposta del petit empresari, el petit artesà, autònom… que veu grans dificultats de tirar endavant les seves iniciatives econòmiques perquè l’administració pública no ho afavoreix gens, per molt que es parli constantment d’escoles d’emprenedors… és pura retòrica. És molt complicat tirar endavant a casa nostra iniciatives econòmiques. Que hi hagi una petita economia submergida –que no és legal però si legítima– a mi em sembla bé, perquè sinó no podríem sortir al carrer; hi hauria gent que es moriria de gana. Gràcies a això, molta gent se’n surt. Per tant, posem les coses al seu lloc.

Vostè també apunta en el llibre que sobren funcionaris, una cosa que alguns polítics diuen amb la boca petita però que ningú s’atreveix a regular. Caldria més valentia?
Aquest és un tema que va lligat a les votacions en unes eleccions; la massa de funcionaris és molt elevada i per tant tenen un efecte gran sobre les propostes polítiques d’alguns partits. Que segurament hi ha funcionaris eficients? I tant! Els mestres i els metges. Ara, sobren funcionaris, i tant que sí. El problema no és si n’hi ha molts o pocs de funcionaris sinó la seva eficiència.