Alejandro Palomas: “M’avorreix profundament la retòrica i el soroll literari”

Després de l’èxit entre els lectors i la crítica amb Una mare i Un fill, el traductor i escriptor Alejandro Palomas torna amb Un gos: una novel·la on recupera els personatges d’Una mare per endinsar-se en el món de les relacions familiars: relacions d’afectes i de tensió, relacions d’incomprensió i d’intimitats. La vellesa dels pares, la por a la seva pèrdua, el record d’aquells que ja no hi són i l’acceptació de la mort són alguns dels temes d’aquest darrer llibre.

En la novel·la t’interrogues sobre el valor del secret i el seu paper dins de l’àmbit familiar.

Quan parlem de secrets, moltes vegades, parlem de coses que en un moment donat potser van ser vertaderament un secret, però que en passar entre generacions queden encobertes per altres històries, tot i que romanen en l’ADN familiar. I aquest ADN és allò que ens identifica, allò que ens fa com som; es tracta, però, d’un ADN que no coneixem completament; de fet, mai arribem a saber fins al fons perquè som així i perquè ens relacionem amb la família tal com ho fem. La clau de tot això és que tots nosaltres som el producte de moltes relacions i de moltes coses no dites.

Normalment, la gran diferència entre el secret i allò no dit és que el secret és sempre voluntari i allò no dit pot ser involuntari o atzarós.

Efectivament. I, alhora, el secret i allò no dit són dues cares d’una mateixa moneda. Per una banda, hi ha allò no dit, allò que involuntàriament no es diu i que desconeixem de la nostra història familiar; i per l’altra, trobem el secret, allò que voluntàriament en la nostra quotidianitat decidim amagar. El que és absurd és el joc d’amagar, de conservar secrets dins de la nostra família, perquè tard o d’hora tothom acaba assabentant-se de tot.

Se sol dir que la família és un micromón on es reflecteix la societat en la seva totalitat. Parlar de la família et permet retratar la societat i el món que t’envolta?

És evident, però el que succeeix és que la societat és un ens tan abstracte, és un submagma tan brutal, que cal dirigir la mirada cap a realitats més concretes, més reduïdes per poder retratar esferes més grans. S’ha d’anar d’allò concret al que és universal, tot i que no és gens fàcil: hi ha molts lectors que no els agrada veure’s reflectits en un mirall, que rebutgen la idea d’un text que, des d’una situació molt concreta, els reflecteixi com si fos un mirall. De la mateixa manera que hi ha molta gent que connecta, que li agrada retrobar-se emmirallat en el text, n’hi ha molts altres que reneguen d’un possible reflex o que no s’identifiquen amb allò que tu vols mostrar. De totes maneres, el que ha de tenir clar tot escriptor és que no es pot agradar a tothom i tampoc es pot escriure per tothom.

¿No penses en un lector-model quan escrius?

Mai hi penso, no penso en res més que no sigui el llibre, no penso en res que estigui més enllà de les pàgines del llibre. Quan escric m’endinso en la història, sóc incapaç d’escriure pensant en allò que pot succeir a fora i en les reaccions.

A Un gos recuperes els protagonistes d’Una mare. Per què? Havia quedat alguna cosa pendent després d’escriure-la?

Tot havia quedat pendent; de cop i volta, just després d’escriure Una mare, m’adono que m’he quedat completament enganxat al personatge d’Emília, la protagonista, i de tots els altres. Em vaig quedar tant enganxat que en el moment d’acabar el llibre i d’acomiadar-me’n no vaig ser capaç, no vaig ser capaç de passar per aquell dol i, per això, immediatament vaig decidir seguir, donar-los més vida.

Tot i que amb una trama i amb uns personatges completament diferents, amb Un fill traçaves en el títol una enganyosa continuïtat.

M’agrada jugar a plantejar interrelacions, m’agrada ampliar el zoom per veure totes les possibilitats que ofereixen els textos i les seves interrelacions, i veure quins ullets puc fer en els diferents llibres: quan vagi escriure Un fill, per un costat, volia despistar els lectors, perquè no volia que veiessin amb claredat la línia narrativa de continuació d’ Una mare i, per un altre costat, volia obligar el lector a estar atent, volia que no es desenganxés, que es mantingués alerta sobre la possible relació entre els dos llibres. No hi ha millor manera per despistar que posar un títol que en aparença dialoga amb l’anterior novel·la, però que en realitat conté una història completament diferent.

Quants lectors van pensar que Un fill és la història de Fer, el fill d’Emília?

Sens dubte, bastants… Però no m’importa, al contrari, m’agrada; primer de tot, perquè significa que els lectors em tenen present, tenen present els meus llibres. I el que m’agrada més és que en aquesta confusió entre la possibilitat de llegir Un fill com a continuació d’Una mare, o de prendre-ho, com veritablement és, com un llibre independent, apareix Un gos, novel·la que, en canvi, recupera explícitament els personatges d’Una mare.

El títol pot sobtar i hom es pot preguntar com és possible que un gos en sigui el protagonista, però, durant la lectura, es veu que no és així, sinó que té la funció d’enllaç entre els personatges.

Evidentment, el gos no és el protagonista i la història va més enllà de la seva presència, però es justifica per qüestions d’estructura i de tema. En primer lloc, necessitava un ésser viu que tingués una capacitat de convocatòria tal per aconseguir que els cinc personatges ho deixessin tot en nom d’una urgència. Necessitava crear una urgència inqüestionable, una urgència que irremeiablement convoqués tota la família. I l’única forma que tenia per aconseguir-ho, dins aquest animalari familiar que tinc, era introduint la figura d’un gos. En segon lloc, jo en tinc un i sé perfectament que si li passa alguna cosa, tothom corre, tothom ve i es preocupa.

El gos és símbol d’unió no només dels personatges, sinó de tota la família, d’aquells que ja no hi són. És metàfora d’aquells que hi són i d’aquells que han marxat.

El tema de les absències és un tema que sempre m’ha interessat molt; ja a Una mare vaig voler escriure sobre aquelles persones que han marxat però que continuen presents i observar com tots nosaltres sumem absències al llarg de la nostra vida, absències amb les quals convivim i que convertim en contínues presències. Les incorporem a la nostra vida, rescatant el millor rostre i el millor record de tots aquells que ja no hi són.

En aquest sentit, negues l’absència o, millor dir, l’absència és només física.

Efectivament. Quan vaig decidir escriure Un gos el que estava fent era negar l’absència dels personatges d’Una mare: escriure Un gos era una manera de negar la seva desaparició, una manera de no incorporar-los entre les meves absències.

La figura del gos reuneix tots els personatges que, un cop més, com ja passava a Una mare, es troben per dialogar al voltant d’una taula, escenari primordial dins de la trama.

El fet reunir-los al voltant d’una taula té una explicació molt clara: a l’hora d’escriure, em resulta còmode que els personatges estiguin quiets. Jo escric com si tingués una càmera i com un director del cinema dogma: jo mateix porto la càmera. Quan escric, sóc jo qui es mou, necessito que ells estiguin quiets, acotats en un espai, per tenir-los controlats, però no només els personatges en escena, sinó també aquells que no apareixen però que juguen un paper important a la narració. Necessito saber com reacciona cadascun d’ells a les converses o als esdeveniments, encara que no siguin per força els protagonistes de l’escena. Podem dir que, quan escric, per un costat tinc la càmera a través de la qual enregistro l’escena i per l’altra costat observo tot allò que està fora del camp de visió.

La construcció narrativa de la trama en un únic espai és bastant teatral.

Jo tinc una concepció circular i, alhora, il·lògica, del temps que dificulta el trasllat al teatre de les meves novel·les, perquè no hi ha només constants flashbacks, sinó també la incorporació d’elements i anècdotes relatives a la vida dels personatges, però que no formen part de la trama lineal.

Al retrat de la família s’hi suma un retrat del barri, que descrius com un espai familiar que s’integra i participa de la vida d’Emília i dels seus fills.

La família necessita nodrir-se de persones externes; la família d’Emília és molt reduïda i necessita nous colors, els necessiten ells i els necessito jo per poder il·luminar amb més força les tonalitats dels protagonistes. Pensa que tots nosaltres no podríem veure’ns a nosaltres mateixos si no fos pels miralls que tenim a fora, és a dir, per la gent que ens envolta i en la qual ens reflectim.

Hi ha un retrat del barri, però sense especificar les localitzacions, sense especificar on es desenvolupa l’acció.

A Un gos, només menciono en una ocasió, molt a l’inici, que la novel·la es desenvolupa a Barcelona. Mai m’ha interessat especificar la localització de la trama, poc importa que la història tingui lloc a una ciutat o a una altra; a més a més, precisament gràcies a la manca d’especificació puc universalitzar la història que explico. I per aconseguir aquesta universalització, intento buscar espais i indrets que puguin ser familiars, espais en els quals qualsevol lector es pot retrobar i pot identificar com a propis.

Una cosa interessant d’Un gos és la introducció d’elements actuals de la cultura popular com poden ser una sèrie de televisió o les xarxes socials.

El fet d’introduir elements tan actuals, tan específics dels nostres dies i, precisament per això, tan peribles, provoca que els llibres envelleixin malament, que els llibres no suportin el pas del temps i per això mai ho faig. Ara que ho subratlles, m’adono que a Un gos ho he fet i no de forma conscient. També és veritat que importa poc si el lector coneix la sèrie del veterinari australià perquè en el llibre és només un recurs per explicar l’obsessió d’Emília per trobar un nòvio pel seu fill. Pel que fa les noves tecnologies, a la novel·la en faig referència per riure’m, sobretot, de la relació estranya d’incomprensió que hi té Emília. I, segurament, si Emília torna a ser protagonista d’una novel·la, les xarxes socials apareixeran perquè són una realitat, i no són una realitat puntual, sinó que conformen un procés del qual no ens podem deslligar. Com a creador o creatiu, el llenguatge de les xarxes obre unes possibilitats importants, però és un llenguatge difícil de combinar amb el llenguatge literari perquè nosaltres els percebem a tots dos com llenguatges diferents. El món literari es tanca davant d’aquesta possible incorporació, en general li costa acceptar noves incorporacions i jo no ho entenc del tot perquè a mi m’encanta la idea de crear introduint elements nous. No crec que hi hagi elements més exquisits que altres, crec que tot depèn de com s’utilitzi.

Hi ha cap element o cap tema que no introduiries mai a la teva literatura?

Et diré una cosa que jo no sé fer literàriament: les escenes de sexe. I com que no les sé fer, no apareixen mai als meus llibres. No sé com escriure-les i tampoc sé com traduir-les; quan he de traduir aquestes escenes em torno boig, per a mi és un infern haver d’enfrontar-m’hi perquè el rang de nivells de llenguatge pel sexe és immens i quasi sempre t’equivoques en l’elecció del lèxic. A part de no saber elaborar escenes sexuals, tampoc m’interessen en tant que no m’aporten res, a mi m’aporta fer-ho. Però explicar-ho, tots saben que es fa el llit; cal descriure-ho?

Parlant de descripcions, Un gos, com les teves altres novel·les, és molt poc descriptiva.

Les meves novel·les no són gens descriptives. M’avorreix molt la descripció, en part per la meva feina com a traductor.

T’ha influenciat, doncs, el teu vessant de traductor en el moment de crear?

Més del que jo crec. M’adono que literàriament no faig moltes coses perquè ja les he fet en la traducció; traduint he après que no m’interessen les escenes sexuals, les descripcions, els diàlegs forçats… Gràcies a la traducció he après què no m’interessa i m’avorreix profundament l’ornament, la retòrica i el soroll literari.

Tot i que a vegades l’ornament és considerat com un mèrit i no com un demèrit.

Això passa perquè el soroll literari provoca en el lector por d’equivocar-se en el judici d’una obra: l’ornament és una trampa, sembla que emmascara alguna cosa quan només és superfície. Com a lector, quan trobo una pàgina excessivament adornada, deixo de banda el llibre; no tinc temps per adorns, ni en literatura ni en la meva vida personal.

Ets un lector molt exigent?

Crec que aquesta exigència és conseqüència del fet de ser escriptor; és a dir, ser escriptor et minva molt la capacitat de gaudiment durant la lectura perquè llegeixes i analitzes el text amb una mirada professional. De seguida captes allò que no funciona, de seguida captes quan un recurs hi sobra o no és adient. Reconec, però, que sóc un lector que dóna poques possibilitats, si trobo alguna cosa que falla, deixo el llibre, no continuo amb la lectura i, de fet, hi ha autors dels qual m’interessa només un determinat període de la seva obra, com és el cas de Janet Winterson. Durant molt de temps vaig pensar que era el meu referent, però ara veig que no és així, que el meu referent són només tres o quatre de les seves obres, perquè la resta de la seva producció no m’interessa. Si durant molt temps vaig intentar mantenir el foc lector amb Janet Winterson, ara ja no, ara veig que si no m’interessa alguna cosa no cal perdre el temps, ni amb ella ni amb qualsevol altre autor que no cridi la meva atenció lectora. Com et deia abans, no tinc temps, hi ha massa coses per llegir i, per això, no vull perdre’n en obres que són només ornament, obres on no hi ha res més que ornament que, al cap i a la fi, no és més que un filtre i no m’agrada posar un filtre entre les meves obres i els lectors: jo vull lectors entregats.

Busques que el lector gaudeixi?

Sí, vull que el lector gaudeixi plenament, que gaudeixi com un nen.

Per tant, ets un autor que busca la complaença del lector?

Al contrari, m’encanta incomodar el lector i m’encanta incomodar en general. Vull ser mirall incòmode, però vull ser un mirall davant del qual el lector no pot no entregar-se. Busco enfadar el lector per després fer-lo riure; vull que la novel·la sigui com una muntanya russa, que tingui un caràcter lúdic.

Utilitzes el caràcter lúdic i fins i tot paròdic per analitzar, a través de la figura d’Emília, la incomprensió entre generacions, sobretot la incomprensió de la generació més jove respecte a la generació més gran.

Em preocupa molt, no només en literatura, sinó en el meu àmbit personal, aquesta relació d’incomprensió entre generacions; una relació sobre la qual es parla poc i sobre la qual vull investigar literàriament. Vull observar allò que succeeix en aquest transvasament de rols entre pares i fills, que han de convertir-se en pares dels seus pares quan aquests últims es fan grans. Aquest transvasament de rols provoca moltes tensions, a la vegada que és d’una extrema riquesa literària, perquè els fills no volen convertir-se en pares i els pares no volen deixar de ser pares. És un procés lent i molt dolorós, sobretot perquè és el senyal de la mort cada cop més propera dels propis pares, una mort que els fills no poden acceptar i, per això, la seva negació a fer de pares és una forma de negació de la mort.

Es tracta de la no acceptació de l’envelliment dels pares i de la seva mort.

És la no acceptació d’un dol que s’apropa en un lent procés. Un procés en què els pares es comporten com si fossin nens, però no són nens; és un procés durant el qual veus els teus pares d’una manera diferent de com els havies vist abans, els redescobreixes sota una altra llum. Viure l’envelliment dels pares és molt complicat, sobretot quan apareix la dependència física, quan has de convertir-te en el seu sosteniment; a més a més, veure envellir els pares és veure el teu futur, és adonar-te que tard o d’hora tu també estaràs en aquella mateixa situació.