Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

28.12.2016

Albert Roig (Tortosa, 1959) és poeta, assagista, dramaturg, traductor, professor de l’Institut del Teatre de Barcelona i, fins i tot ens podríem aventurar a dir que també és narrador, ja que la seva idea integral de la narrativa com a artefacte textual complex no difereix molt de les tècniques que feia servir Blai Bonet, per exemple, quan amalgamava diferents gèneres i possibilitats literàries. Des d’aquests paràmetres més oberts podem acostar-nos al seu nou llibre, Gos. Vida de Rainer Maria Rilke, publicat per Galàxia Gutenberg, que es pot llegir com un dietari, com un assaig, com un llibre de versions poètiques, com un poemari propi però també com una novel·la que escaneja Rilke i el despulla de manera inclement. El resultat és un títol àuric, pervers, que trasbalsa, commou i emociona. Des d’aquest convenciment, Jaume C. Pons Alorda conversa amb Albert Roig.

Albert Roig / Foto: Jep Colomer

Albert Roig / Foto: Jep Colomer

Tal com passava amb Cecília de Florejats: fruita d’erm (Montflorit, 2006), dins de l’obra d’Albert Roig l’estil és el motor. Sensual, barroc, extrem, visceral… L’autor de les Terres de l’Ebre sembla decidit a violentar els ordres de tota mena, des dels socials fins als cronològics. Ho fa qui sap per aconseguir una jerarquia més moral que no pas temporal, una estructura ramificada i gairebé en rizoides, una alta estètica al servei d’un plantejament radical. De tal manera que quan Albert Roig penetra la vida, les vides, de Rilke ho fa amb densitat, obsessivament, com un erudit però mai acadèmic. Per molt que ja coneixem de memòria l’existència, l’obra, l’art, les virtuts i les misèries de Rainer Maria Rilke, Roig sembla donar-li una altra volta plena de tensions per aconseguir una obra que sorprèn, que escandalitza i que atrapa. Les seves intencions eren ben clares. L’interrogo: “Et reivindiques com a poeta que fa servir la prosa o, dit d’una altra manera, fent aquesta prosa et mantens com a poeta o no hi penses i això t’és igual?” Roig respon: “No sóc el poeta que escriu prosa. Jo crec en el mot just i en l’oralitat, en el teatre. Vull que el lector obri Gos i ja no el deixe fins a l’última pàgina. A Gos vull ser el mestre de l’el·lipsi.”

I en efecte l’autor acaba convertit en el mestre de l’el·lipsi, i acaba convertit també en el Pròsper shakespearià que concilia els diferents esperits de l’illa amb la seva màgia. Però, tanmateix, Roig alhora és ànima, Ariel, i esclau, Calibà, dels seus propis monstres i de les seves obsessions reincidents. És aquesta atmosfera la que ja a havia explorat al seu anterior llibre de poesia, La tempesta, amb el que va aconseguir el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2011. A través de Gos els elements de The Tempest tornen a fer acte de presència, com un conjur que fusiona arts, curiositats, anècdotes, fets extraordinaris, mites, llegendes, grans personatges, rimes, versos, metàfores, descobriments, opinions, teories… Cada peça de l’engranatge al servei de la figura fascinant i incapaç d’esgotar-se de Rainer Maria Rilke. Però mai amb commiseració, ni tampoc acceptació. Perquè Roig no renunciar a la conya, a l’insult o a l’escarni quan s’apropa a alguns dels fets vitencs del mèdium que va brindar-nos les Elegies de Duino. Era aquest el seu objectiu? Li ho demano: “La teva intenció és anar més enllà dels gèneres i demostrar que hem de fugir de la fossilització o simplement escrius de forma alliberada sense tesis prèvies?” Roig respon, i en fer-ho no duu a terme altra cosa que no sigui una autèntica poètica del seu mètode: “Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos.”

Entre Rilke i Roig neix un diàleg, més aviat una transmutació: dues veus poètiques que arriben fins al delta últim del territori conegut com a poema, delta o immens pubis vegetal com va deixar dit Xavier Lloveras al conjunt antològic Vores de riu, coordinat pel mateix Roig al costat de Jep Colomé. Gos podria entendre’s com la confluència plena de sediments d’aquestes dues riuades que s’acaben unint. Fins a tal punt que sembla que tots dos, Rilke i Roig, s’entremesclen de forma irrevocable. Li ho comento: “Fas parlar Rilke amb el català de les Terres de l’Ebre. Això és una provocació o per a tu és el més natural del món? Amb accions com aquesta vols universalitzar aquesta llengua viva doncs?” Roig respon: “La paraula viva, les paraules alades, com vol Homer, són una provocació? No és vritat lo que dius: a Gos Rilke parla com Vinyoli, i de vegades, quan s’adreça a la princesa romàntica, com J. V. Foix. I jo parlo en tortosí. Sempre he escrit així: des del tortosí. Llevat de La tempesta, perquè a La tempesta Rilke ja és dins meu i Rilke no hauria parlat ni escrit mai en tortosí, un dialecte menystingut. Ell no va parlar ni va escriure mai l’alemany “sifilític” dels txecs de Praga. Ni el txec, és clar. M’he deixat posseir per Rilke, per un espectre, li he donat a beure la meua sang, la negra sang, durant set anys. Ara torno a ser lliure, torno a ser aire. Un full blanc. El 1968 J. V. Foix dedicava a Màrius Torres, Torres és el lector de Riba i de Rilke, una prosa on “milers d’àngels de totes jerarquies jeien, morts i apilats, amb les ales polsinades, colpits sense lluita per un singular D.D.T. novoteològic”. Sí, tenia raó Foix: calia exterminar els àngels i les roses. Ara bé: no podem negar-los, esborrar-los… Ara ham de conservar aquells cadàvers exquisits i ham d’apendre a conviure-hi i, si pot ser, a traure’ls dels tristos, fúnebres museus. En fi, jo pensava: la paraula “rosa” també és una paraula poètica, una paraula viva, no m’ha de fer tant de fàstic, no deixaré de ser jo mateix si escrit, un cop en ma vida, la paraula “rosa”.”

I si Rilke estava obsessionat per la rosa, com després també ho estarien Celan, Vidal, Valente i tants altres, personatges alguns d’ells d’un altre assaig d’Albert Roig, I pelava la taronja amb les dents: ars amandi (Edicions 62, 2004), aquí dins Gos també hi ha aquesta mateixa obsessió per la rosa, per la carn, per les genives i pels genitals. Rilke en estat pur de seductor i de gran actor que encaterina les dames riques, les princeses, les donzelles, les emperadrius. Rilke com a poeta, sí, però també com a lladre, estafador, fingidor pessoà i fill de puta indubtable, un canalla, un caníbal espiritual, un malànima. I això no és impediment perquè l’escriptura d’Albert Roig sigui lírica i genial en tot moment. Els seus comentaris, perversos i tendríssims a l’uníson, s’enganxen talment molsa atroç damunt cada mot. No és estrany que hi hagi pàgines senceres de moments-torbellins amb llistats frenètics de noms, d’obres o collages de fragments d’altres textos de l’època. Possiblement Roig ha aconseguit el llibre definitiu de Rilke, un manual que a partir d’ara serà més que inevitable per a qui vulgui acostar-s’hi. Fins al punt que el lector està quasi a la intempèrie, en una voràgine frenètica on no hi ha possibilitat per als temps morts: tot esdevé àlgid i intrèpid. Hi ha també crítiques encriptades a altres autors que han parlat de Rilke com Mauricio Wiesenthal, Adan Kovacsics o Vicenç Altaió. I Roig no perdona res, cosa que recorda dos dels seus títols més negres i immisericordes com són L’estiu de les paparres (Empúries, 1992) o El gos del poeta (Empúries, 1994). Sí, el gos venia d’abans, cosa que demostra que l’obra completa d’Albert Roig configura un sentit ple i coherent en la seva trajectòria.

Jo insisteixo amb el tema de la confluència de gèneres i amb l’estil com a carta d’identificació de Gos però també de la resta d’obra albertroigiana: “El teu llibre, els teus llibres, em fan pensar en els diaris d’en Blai Bonet, un altre poeta al·lucinat que connecta molt amb l’imaginari que planteges per a Rainer Maria Rilke dins del teu Gos. Era la teva intenció produir un text diferent i diferenciat amb el mestre mallorquí de fons o és per culpa de la meva influència lectora?” Roig respon: “Que en Gos veges lo boli BIC de Blai Bonet m’afalaga. Jo em considero un més dels seus deixebles. Però Gos és ple de reverberacions, ressons, cors. Hi faig l’homenatge a tots els meus mestres, el darrer. Josep Massot, per exemple, hi veu La mort de Virgili de Hermann Broch. És un altre gran afalac. Xavier Lloveras hi veu Calasso. A Gos no només hi conflueixen els rius dels grans autors sinó tots els gèneres literaris. Gos és i no és una biografia i és i no és un assaig i és i no és una ficció, divertidíssima i fonda alhora. I, ja ho he dit moltes vegades, Rilke és un personatge dramàtic, shakespearià. Quin gust deixar-lo parlar i parlar. Comença a parlar, a parlar-nos d’ell mateix i dels seus àngels i dels seus dimonis, i no sabem ben bé on acaba la vida i la llegenda, on acaba l’home i on comença Orfeu. I Gos també és i no és un poema, perquè ¿No serem tan rucs d’entaular-mos amb Rilke, amb Orfeu, i no parlar-hi de poesia? Una mica només, per no enutjar el lector de novel·les. Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses. Se n’han escrit i se n’escriuen ben pocs, des de la Rodoreda i en Blai Bonet… Jo crec que és per pur malentès. Vivim en un món programat per professors universitaris i enzòlegs, positivistes i rígids i soporífers, i per periodistes “propagadors de la imatgeria per a marmanyeres, porteres i rics i riques de fresc dels temps perduts i immobiliaris”, com deia, enfotent-se’n, J. V. Foix.”

Potser Roig agafa Rilke per fugir de les misèries de Rilke? Per engrandir-lo? O per poder celebrar una mirada del fet poètic? Li ho demano: “Parlar de Rilke és la teva excusa perfecta per parlar de la figura poètica de forma abstracta i que aquest model pugui ser una màscara adaptable a altres personalitats?” Roig respon: “Parlo d’Orfeu: Rilke i Mallarmé. Parlo, doncs, de la ironia absoluta, de la poesia post-utòpica, i de totes les màscares del Poeta. I en parlo des de la tendresa i des de la ironia. Per què no podem ensenyar la vida d’Orfeu, o de Rilke, amb una mirada tendra i irònica? I sota aquest títol: Gos?”

Fotografia de Henri Martinie, París 1925 / Galàxia Gutenberg

Fotografia de Henri Martinie, París 1925 / Galàxia Gutenberg

Jo demano: “Creus que tots els poetes fan El Poeta o això és una banalització heretada d’un Borges pantagruèlic?” Roig respon: “Borges? Borges és un Orfeu entranyable i molt menudet. Borges només és el lector de Keats. ¿És una banalització recordar que vivim en la nostàlgia del primer matí, de la primera dona i del primer home? Em sembla que no en parlem prou de les coses més essencials i més senzilles. És això el que va fer Rilke. La teua pregunta, imagino, naix de les darreres paraules de Gos i del que hi diu Blai Bonet: “Es poeta sovint només ho pareix. Esforça’t a parèixer-ho. Aquest afany, aquest esforç, mos fa poetes de bon de veres, mos fa esser més sincers i sencers, com volia en Carles Riba. Esser una forma o esser una força? Vet aquí s’únic envit que hi ha a l’Espai. De poeta se’n neix, però es poeta també se fa. De nit, es dimoni, s’Altre, me fa creure que jo som s’escollit i que només a mi se me mostra l’Aparició. Aquest és es dilema: Fer per sa Vida o viure? Precisament perquè no hi pas gust, escric”.”

Sigui com sigui, en els darrers anys, Roig ha anat treballant, de forma gairebé secreta, incansable, eremítica, amb aquest Gos que finalment ha vist la llum a Galàxia Gutenberg, cosa que no deixa de ser curiosa, ja que la gran majoria dels seus llibres han aparegut sota l’aixopluc dels diferents segells que ara integren Grup 62. Es tracta d’una qüestió interessant per tractar amb ell. Li ho demano: “Gos va quedar finalista del Premi sant Joan ja fa anys, s’hagués pensat que per currículum teu acabaries sortint a Edicions 62, com els teus llibres anteriors, però has acabat a Galàxia Gutenberg, en una edició preciosa per cert. Com ha anat la cosa?” Roig respon: “El premi sant Joan admet a concurs la no ficció. Bauçà va guanyar-lo amb L’estuari (que és el seu pitjor llibre, un llibre il·legible i penós. Tot el contrari de Carrer Marsala). El premi sant Joan va permetre, per una vegada, a un bon poeta guanyar els diners que guanya un novel·lista. Bauçà va continuar escrivint poesia, sempre. També l’ha guanyat el “poeta” Josep Piera, amb un dels seus dietaris de turista fàcil. Piera descriu amb un lirisme extasiat i retòric i una sensibilitat ingènua unes vacances a Marràqueix, unes vacances pagades imagino. I també Jaume Pla el va guanyar amb un dietari. No l’he llegit. Jo no permetria que els dietaris es presentessen a un premi literari tan pretesament prestigiós. Un poeta passa un mes a la Xina i n’escriu un tristíssim dietari. O a Venècia. Etcètera. De totes les novel·les que han guanyat el premi sant Joan només he llegit Rodalies de Toni Sala. Me la van recomanar i en vaig quedar meravellat. Però no m’han recomanat cap altre premi sant Joan. I bé, vaig pensar: I per què un poeta no pot tornar a cotitzar com un novel·lista? Haig de dir que Gos era un esborrany, un llibre inacabat. Feia quatre anys que l’escrivia i jo estava esgotat, necessitava que algú em donés un cop de mà… I no havia parlat amb els editors ni amb cap membre del jurat… Bé: un dia vaig llegir al diari que Gos hi havia quedat finalista. Però no em va trucar ningú. Cap membre del jurat, cap editor. Vaig quedar finalista, això és: em van fotre la porta al morros. Vaig trucar a l’editorial, però no vaig aconseguir que s’asseguessen cinc minuts a parlar amb mi. I això que a Grup 62 he publicat tots els meus llibres de poesia. No valc res. Vaig seguir escrivint el llibre, dos anys més, fins que Perejaume, compadit de mi, va trucar Joan Tarrida. Vaig enviar-li Gos. I, passats sis mesos, vaig rebre un SMS on Tarrida em deia: “Gos m’ha agradat molt”. Mai un editor m’havia dit que li havia agradat molt un llibre meu.”

Fa uns mesos al portal virtual Surtdecasa de les Terres de l’Ebre va publicar una entrevista a Roig marcada per alguns trets furibunds. Li ho demano: “A l’entrevista que et varen fer a Surtdecasa semblaves molt emprenyat. Ho estàs? Per què? De què?” La seva resposta em desarma i és el millor final que es podria donar a qualsevol conversa, un final que abraça la possibilitat de nous futurs: “Un home emprenyat és un home esperançat. De ben jove vaig escriure L’estiu de les paparres. Han passats anys i panys i segueix tot igualet com abans, amb els mateixos liròlegs i escriptorets enxufats a la Gran Mamella. Òmnium Cultural no ha volgut “netejar” els premis Sant Jordi, etcètera, i convertir-los en reconeixement i promoció de llibres publicats escollits per jurats amplis, seriosos i lliures, com han demenat Josep massot i altres escriptors. Ara ja sóc vell i sóc cec i puc dir que ja ho vaig veure tot i vaig endevinar tota la resta. Segueixo vivint al marge de les capelletes (tantes!), feliç. Sort dels morts. No em cal res més per ser escriptor. I en pau. Com diu Rilke: “Necessitem l’art (i tant!), o tots els recursos i les esperes de la infantesa, i la contribució constant de tantes coses, per suportar-nos, tots sols: una casa idònia, un jardí innocent i generós, els girs dels ocells a l’aire, el vent, la pluja, els records, i la calma del cel estelat fins a l’infinit: tot perquè un home pugui acordar-se amb el seu cor!”.”