Albert Mestres: “En tots els gèneres jo sempre treballo amb veus”

Ens trobem amb Albert Mestres a casa seva. Les prestatgeries que envolten tota la sala viuen entre abundància d’obres en paper. Entre tots els llibres, hi destaquen uns que reuneixen el seu treball literari. Polifacètic seria la paraula que millor definiria a l’autor de poesia, assaig, novel·la i teatre, encara que ell es defineixi primerament com a poeta. Albert Mestres va néixer el 1960 a Barcelona i des de sempre ha viscut a aquesta ciutat.

Albert Mestres

Com es definiria l’Albert Mestres?

Sóc bastant difícil de definir perquè faig bastants coses: poesia, narrativa, escric i dirigeixo teatre. També he publicat assaig. En aquest sentit sóc difícil de definir i també penso que les coses que faig són poc ortodoxes en el sentit de què no estan en la línia general de la literatura que es fa ara. I molt amant de la literatura.

Vostè és autodidacta…

He estat autodidacta relativament. No he anat a cap escola de lletres i tampoc existien quan era jove però em vaig criar en una casa on l’art era habitual: el meu pare és compositor i la meva mare, ballarina. El meu pare, en Josep Mestres, va col·laborar moltes vegades amb en Joan Brossa i per tant a casa meva hi ha hagut sempre referents artístics i literaris. Sí que sóc autodidacta en el sentit de què no vaig anar a una universitat d’escriptura, cosa que no existeix tampoc ara.

Amb quins autors s’inspira o s’inspirà a l’hora d’escriure?

Els autors que en l’època em van marcar i van marcar el que penso que va ser després la meva manera d’escriure són: en poesia, per exemple, Gabriel Ferreter. Un poeta tan diferent de tot això com Vladimir Nabokov. També autors més antics, jo llegia molts clàssics com Baudelaire o Catul, per exemple. Un referent per mi, però en negatiu, era Joan Brossa, no perquè no m’agrades sinó perquè el tenia massa present i no em volia convertir en un segon Joan Brossa. En teatre, el que més m’inspirava era Beckett. En narrativa, un autor tan peculiar com Nabokov.

A més d’escriptor, es dedica a la traducció de grans obres de la literatura com el Marqués de Sade, Villiers de L’Isle-Adam o Pessoa.

A part de passió per la literatura també he tingut passió per les llengües. Des de ben petit jo estudiava anglés i italià a casa. Per tant, poder accedir a certes obres en la llengua original és una cosa que em va enriquir molt però també em vaig adonar de moltes llacunes que hi havia a la nostra cultura pel que fa a traduccions. Per sort, en un 80% de les obres que he traduït són obres que jo he decidit, per gust. Una vegada traduïdes, les he proposades a editorials que han acceptat i editat. Una minoria han estat encàrrecs. A més, professionalment he treballat també molts anys com a traductor no literari com, per exemple, traductor de catàlegs d’art.

Essent vostè un escriptor polifacètic, quin és el gènere amb el qual se sent més còmode treballant? I quin és el que li comporta més dificultats?

Jo em sento abans que res poeta. També és el gènere que em genera més problemes, ja que en poesia em sembla difícil dir coses noves. Per tant, la poesia és el gènere a què em dedico -no diguem amb més passió- però sí amb més ganes precisament per ser un repte.

Amb quina paraula definiria tots vostè la poesia, la narrativa i la dramàtica?

Veu. Per tots els gèneres. Jo treballo sempre amb veus.

Un dels gèneres en els que més prolífic ha estat és el del teatre. Quan va començar a interessar-se per aquest gènere?

Molt jove, tenia 14 o 15 anys i vaig començar a escriure unes obres absolutament demencials. Després vaig deixar d’escriure teatre perquè en aquella època el teatre que a mi m’agradava no es feia a partir del text i llavors vaig tenir una crisi entre els 18 i 19 anys i, de fet, no va ser fins que vaig descobrir Thomas Bernhard que no vaig tornar a escriure teatre una altra vegada.

Vostè ha dirigit també teatre. Quan va començar a dirigir obres de teatre?

No va començar d’una manera gaire vocacional. Sóc un autor bastant tardà si em compares amb altres autors com Sergi Pàmies, que era amic meu i va començar a publicar narrativa deu o quinze anys abans que jo. Sergi Belbel, que és un o dos anys més jove que jo, també va començar a dirigir teatre deu o quinze anys abans que jo també. Jo no vaig estrenar la primera obra que va marcar la meva carrera fins al 2001, perquè durant els 90 vaig publicar una obra que es diu Dramàtic, però que era com un bolet. Em vaig adonar que com a autor quedaria sempre fora del procés. I com això em semblava molt interessant vaig començar una empresa que em permetés fer els muntatges que a mi em semblés i, a partir d’aquí, vaig començar a entrar en el tema de la direcció.

Li agrada que els actors segueixin fil per randa el que està escrit o que improvisin?

Depèn de l’espectacle. En principi, quan dirigeixo sóc molt respectuós amb el text però també escolto molt les propostes que em fan els autors.

Passem a parlar ara d’algunes de les seves obres publicades. A Ales de Cera, vostè tracta la psicosi com a “ella” en determinades ocasions. És un personatge més?

No. Això que dieu és un efecte literari. Quan vaig escriure aquesta novel·la vaig voler fer un petit joc literari com si semblés mal traduïda de l’alemany i llavors per això queden pronoms de subjecte que nosaltres no faríem servir.

Sentia algun tipus de fascinació per aquesta afecció abans d’escriure la novel·la?

Sí. El tema de la bogeria és un tema que sempre m’ha atret molt i sobretot la pregunta: “Per què els bojos són els bojos i no som nosaltres els que estem bojos i no sabem veure-ho?” Perquè de fet els bojos no ho saben pas que ho estan.

El títol Ales de Cera és una referència a Ícar. És significatiu de la fina línia que separa la fascinació de la bogeria?

Sí. És una clara metàfora a l’Ícar. Amb aquest títol volia dir que si t’acostes massa a la veritat, se’t poden fondre els cables.

A la novel·la La ela de Milet veiem com els somnis, el món utòpic dels personatges es transforma en un infern, en un caos del qual no poden sortir degut, en part, a la sida que contrau l’Eduard. La novel·la va ser publicada l’any 1998. Li va ser difícil parlar d’un tema considerat com a tabú?

No tant per això però sí perquè s’inspirava vagament en fets reals… Llavors, sempre és més difícil escriure d’aquests temes. Tampoc vaig voler fer un tractament paternalista del tema ni similar a les novel·les i obres de teatre que s’escrivien en aquella època sobre el tema. Vaig voler anar més al fons, parlar del que hi ha en el fons del tot de les persones, de l’interior. Trencar mites i tabús.

Veiem un tall en la narració quan, precisament, els dos protagonistes són conscients de la malaltia de l’Eduard, però també amb unes referències que acaben a la segona part als incendis forestals de Catalunya.

Sí, és veritat. Quan l’Eduard li revela al seu amic que té la sida vaig voler deixar tot el pes d’aquesta revelació de manera contundent. La manera que em va semblar més contundent va ser trencar la narració i parlar de la síndrome amb tots els ets i uts precisament per això, per trencar mites i tabús. I precisament, els incendis són una metàfora de l’epidèmia i el seu desenvolupament.

A la novel·la La Tercera Persona, juga amb aquest element de la literatura per demostrar que el lector depèn en gran mesura del narrador. Quin poder creu que tenen la tercera persona i el narrador?

Com ja he dit, la veu és el que defineix la meva literatura i en aquesta novel·la crec que es veu molt clar. Veus diferents, algunes escrites, altres verbals. Fins i tot hi ha un moment en el qual ens posem a la ment d’un dels personatges. Es tractava una mica de parlar de l’omnipotència del narrador, que és com una mena de Déu que fa dels seus personatges unes joguines. Depenent del punt de vista de cada personatge canvia totalment l’òptica de la novel·la.

El conte de la llacuna parla de certs mites dels indis huave on diu que la cultura d’aquest poble és tan universal com qualsevol altra. Com va nàixer la seva curiositat per aquest tema?

A mi sempre m’ha interessat molt la narrativa popular oral i n’havia llegit bastant. Vaig trobar a una llibreria un estudi sobre aquests indis, un treball antropològic que recollia transcripcions de narracions orals que l’antropòleg havia agafat directament dels personatges. Allò em va fascinar de tal manera, ja que molts d’aquests contes em semblaven rèpliques de contes que ens són molt familiars. A partir d’aquí, vaig començar a fer una reconstrucció perquè vaig trobar que segons l’edició hi havia diverses versions o estaven incomplets. I d’aquest treball va sortir aquest recull de contes.

Hi troba, doncs, semblances entre la cultura huave i la catalana?

Evidentment si féssim un estudi social no, perquè els huave, com totes les tribus, tenen una manera de pensar i d’actuar molt diferent de nosaltres. Però si parlem en un nivell més subconscient social i humà sí, és una cosa que compartim totes les societats: tradicions, cultures… O així ho he entès jo.

Al poemari A Sac, assegura que la poesia ha de ser impura. Què caracteritza per vostè aquesta impuresa?

Quan el vaig escriure, als anys 90, hi havia dos corrents molt marcats de poesia. El primer de tots eren els poetes de tendència avantguardista. Els altres, més classicistes, del noucentisme. Amb aquesta impuresa jo vull reivindicar la llibertat d’escriure al marge de doctrines literàries.

La lírica ha evolucionat, però hi veu tot i així la utilitat a encorsetar una poesia entre la mètrica i la rima?

La poesia, com en general l’art, és un joc que estableixes amb el receptor i, per tant, cada obra literària, cada poema -per petit que sigui-, estableix el seu joc. M’agrada citar a Gabriel Ferrater, el qual considerava la cotilla que heu dit no com una cotilla, sinó com un repte pel poeta, que l’obliga a treballar molt més allò que diu i que escriu i, per tant, a jugar més amb la poesia i les paraules.

Vostè aposta per la poesia directa i entenedora. Quina opinió li mereix el poeta del primer segle abans de Crist Catul en aquest sentit?

Amb poesia directa i entenedora us referiu al nivell lingüístic i expressiu, crec jo. Per mi un poeta directe seria Joan Margarit o Miquel Martí i Pol, que fan una poesia molt diferent de la meva. Per mi, Catul és un dels grans poetes de la literatura.

Aleshores com la definiria vostè, la seva poesia?

Jo diria que, citant una crítica de l’últim llibre que crec que és encertada, tinc dues tendències quan escric poesia: jugo molt amb el formalisme però també busco l’essencial. De vegades no coincideixen aquests dos tipus de poesia.

Una característica que ens ha cridat l’atenció dels seus Contes Estigis o el Cabaret dels morts és la inclusió del seu propi personatge en les històries. És vostè pròpiament? Amb quina intenció ho ha fet?

Sí, sóc jo. Quan vaig escriure aquesta obra pensava en un tipus d’articulació modular amb el que l’ordre dels contes no fos necessàriament el de la impressió. Vaig buscar un element que permetés lligar els contes i, al mateix temps, fes evolucionar la trama. Pensant en els contes de les Mil i Una nits, que hi ha la Sherezade que explica un conte cada dia per evitar morir i, després de morir-me de riure llegint un diàleg de Llucià de Samosata, un filòsof cínic, el qual explicava com no tenia diners per pagar a la mort i poder travessar el llac i la seva solució va ser sortir-li amb un diàleg filosòfic… Doncs se’m-en va ocórrer posar-me a mi mateix a l’obra com si fos el dia de la meva mort, i intentés convèncer a la mort perquè no se m’endugui .

La majoria de novel·les van dedicades a l’Eulàlia. Es tracta d’algun tipus de musa o quelcom similar?

L’Eulàlia és la persona que vaig conèixer ara fa uns 25 anys i des d’aleshores estem junts i m’ha permès tenir una estabilitat emocional que ha donat peu a tota aquesta literatura. Abans jo escrivia d’una manera molt desordenada i molt poc afectiva, crec que mereix aquesta dedicatòria.

Diria que l’Eulàlia ha canviat totalment la seva manera d’escriure i el seu punt de vista de la vida?

No. Abans de conèixer-la, escrivia des de la infelicitat i després des de la felicitat, però a la meva obra sempre hi ha un rere fons existencialista, una manera bastant crua de pensar la vida que continua sent-hi.

Té alguna obra publicada abans de conèixer l’Eulàlia en què es vegi el canvi entre abans i ara?

Sí, tinc un llibre de poemes, O Res, però és una edició molt antiga. De fet, quan el vaig publicar ja estava amb ella, però els havia escrit abans. El va publicar una editorial minoritària.

També ha tocat el tema històric amb Història i Tragèdia: A propòsit dels catalans jueus. Com va nàixer la idea d’examinar la cultura jueva a Catalunya i en general?

Això té un origen complex. El tema dels jueus és un tema que a mi m’havia interessat sempre, sobretot com era possible que aquesta gent, fora del seu país, haguessin aconseguit mantenir una cultura al llarg dels segles malgrat d’haver estat diverses vegades sotmesos a l’extermini. Quan en aquell moment vaig començar a publicar a l’editorial Proa, al director editorial se li va acudir d’encarregar-me d’escriure un llibre sobre els jueus a Catalunya. Ells tenien la idea de què jo fes un llibre tipus els que feia llavors el Jesús Mestre sobre els Càtars. Però un cop acceptada la proposta, quan vaig em vaig preguntar què tenia a dir sobre els jueus no em va sortir el que esperaven sinó aquest altre llibre que no van voler publicar però que va publicar una altra editorial. Me’l van pagar però no me’l van publicar.

Vostè va escriure juntament amb Trinitat Gilbert el pròleg d’El (Des)crèdit de la Cultura en què diu que vivim en una cultura de crèdits en al·lusió als crèdits universitaris i en què assegura també que han posat preu al coneixement. Està patint la cultura un declivi? I la literatura contemporània?

Jo no hi crec gaire en els declivis ni en les èpoques d’esplendor. Són mirades que fem nosaltres sobre les coses. El que sí que és clar és que hi ha un dilema amb el tema del saber i de la universitat, és a dir, les universitats han baixat el seu nivell, han baixat la seva ambició i, a canvi, hi ha molta més gent que té accés a la universitat. Per tant, no sé què és el que pesa més a la balança. A mi em sembla molt important que hi hagi molta gent que pugui accedir a la universitat encara que potser fabriqui menys savis que abans. Els savis, de fet, penso que es fabriquen sols. El mateix podríem dir de la lectura: diuen que es llegeix molt poc ara. Jo diria que mai s’ha llegit tant com ara, el que passa que els que llegeixen molt, els que tenen una casa com aquesta, continuen sent poquets. Penso que continuarà així sempre. Pel que fa a la literatura contemporània i catalana en general, en llegeixo bastant poca i m’interessa bastant poc, però no en tic cap dubte que en algun lloc de França, Alemanya o Anglaterra hi ha un escriptor fantàstic que no coneixerem mai. Sí que admiro molt a un autor que es diu Thomas Bernhard, que tot i que ja és mort el podem considerar contemporani i segurament en podríem trobar d’altres.

Què en pensa dels best sellers?

Penso que això no té res a veure amb la literatura. Té a veure amb la indústria del llibre, i ja està. Això no és fer literatura, això és fer salsitxes.

Un best seller és, aleshores, igual a comerç?

Normalment sí, però pot haver-hi algun que resulti que literàriament sigui boníssim, per exemple Emilio Salgari, que escrivia best sellers d’aventures i són boníssimes. Per tant, pot haver-hi algun escriptor d’aquestes obres que sigui molt bo. Pel que jo tinc entès de com es fabriquen ho veig complicat.

Fent al·lusió a l’escriptor desconegut i, vostè no creu en les globalitats?

La globalització té les seves virtuts i els seus inconvenients. Un dels inconvenients és que ara un autor català escriu igual que un de francès, que un d’italià i que un d’anglès i no hi ha manera de distingir-los un cop han estat traduïts, per exemple. Abans, cada cultura tenia les seves particularitats. Jo crec que la globalització és com una capa que es posa per sobre de tot, per tant, el que hi ha a sota és difícil de veure. Però, per exemple, admiro molt un escriptor jove que es diu Grégoire Polet que és belga -no en sé pràcticament res de la literatura belga-, però que resulta que durant un temps vam portar els nostres fills a la mateixa escola. A partir d’aquí vam crear una petita relació, he llegit algunes de les seves novel·les i em sembla un autor magnífic i, a més, compartim bastant la manera de concebre la literatura. Si no haguéssim portat els fills a la mateixa escola, probablement jo no hauria llegit mai aquest autor perquè no és excessivament conegut.

Vostè relacionaria editorial gran amb productes comercials com els best sellers o no és necessari que un gran literat estigui en una editorial petita i sigui menys conegut?

No. Sí que és veritat que estem en un moment molt complicat per les editorials perquè el paper durarà molt poc. Continuarà durant, però no com a indústria, sinó com a petita editorial que fa el seu producte exquisit. Jo crec que el llibre com a indústria és un tema que s’està acabant. Sí que és veritat que, en aquest moment, les grans editorials que tenen més dificultat per vendre estan renunciant al paper que feien servir abans per descobrir autors i van molt de cara a la venda i són les petites editorials les que estan agafant el relleu de trobar la literatura interessant i fer-la conèixer.

Té pensat publicar llibres digitals?

De fet, jo diria que els meus últims llibres, com Breu Assaig sobre la Mort i la Bellesa, ja són assequibles com a ebook, una altra cosa és que els compri ningú. És a dir, ara quan publiques en una editorial et fan l’edició en paper i també t’ofereixen la versió en ebook.

Provaria llavors a publicar exclusivament en digital?

Pels meus llibres no em sembla una qüestió transcendent, si es publiquen així o aixà. La qüestió és que es publiquin. Jo tinc una petita editorial de teatre i sí que m’estic plantejant seriosament el tema de continuar publicant en paper, que em sembla que ja no té gaire sentit, sobretot per a una cosa com aquesta tan concreta. També estic treballant en el projecte de fer una col·lecció de poesia que no arribés a ser paper a menys que ho volguessin els seus lectors, és a dir, que es publicaria digitalment i s’obriria una subscripció i quan un llibre arribés a prou subscriptors es publicaria en paper.

Amb la crisi ha trobat que costi més publicar?

No tant amb la crisi com amb la crisi del sector. Les coses van molt clares ara: o cap als premis o cap aquest tipus de literatura comercial i les petites editorials que editen coses interessants, però tenen menys capacitat editora i, per tant, no poden editar tants llibres a l’any.

Com aconsellaria un apropament cap a les editorials?

Això ja és més complicat. El més pràctic és conèixer algú. La via fàcil entre cometes és la dels premis i la difícil és la de les editorials. Jo no crec en els premis, no m’hi he presentat mai i precisament per això he començat a publicar més tard que altres autors.

Per què creu que es consumeixen més aquestes novel·les senzilles de llegir que la literatura més elaborada?

Perquè entrar a la literatura complexa és un aprenentatge que no tota la gent fa i, per tant, moltes vegades ja només davant de cert tipus de textualitat la gent ja es fa enrere.

Però a llegir s’aprèn llegint.

Sí, jo dirigeixo un club de lectura a Caldes de Malavella per proposta dels seus membres. Són gent que no tenia l’habit de llegir literatura complexa i amb cada nou llibre que els hi proposava s’espantaven bastant, però ara han començat a trobar-hi la gratificació i, quan veuen que els hi costarà d’entendre -de vegades demanem als autors que hi vinguin-, pensen que després acaba sent una lectura més interessant. Però, és clar, és una gimnàstica que s’ha de fer.

Per començar aquesta gimnàstica té algun autor pensat?

Jo aconsellaria els grans autors realistes del segle XIX, per exemple Dostoievski, Flaubert, Dickens… Són autors que tenien una ambició literària considerable però en canvi pensàvem en un públic molt ampli i, per tant, són una bona porta d’entrada.

Què n’opina d’una novel·la que ha tocat quasi tots els gèneres com és l’Ulisses de Joyce?

És una obra mestra de la literatura universal. Va ser una obra que va ser un pes per mi com ho havia sigut Joan Brossa perquè m’ensenyava a anar més enllà i al mateix temps no ser una rèplica de Joyce.

Algun consell per algú que es vulgui dedicar a la literatura?

Que llegeixi. Que llegeixi molt.

Es podria dir que la meitat de la seva vida ha estat la literatura.

No. La meva vida ha estat molt poc literària. Crec que no s’ha de confondre l’experiència vital amb l’experiència literària. És un vici que ens ve dels romàntics el fet de confondre aquestes dues experiències.