Adam Zagajewski: «Mentre escric un poema, tota la meva vida en depèn»

Xènia Dyakonova entrevista Adam Zagajewski (1945), un dels millors poetes polonesos actuals, que va passar uns dies a Barcelona arran de la seva actuació al cicle Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica, on va llegir una selecció de poemes presentats i traduïts per Xavier Farré.

X.D: Senyor Zagajewski, entre els seus poetes preferits, quins són els que han canviat la seva forma de mirar i veure les coses?

A.Z: Podria fer una llarga llista dels meus déus: Tadeusz Rozewicz, Czeslaw Milosz, Gotfried Benn, Guillaume Apollinaire, Óssip Mandelstam, Antonio Machado… Però Zbigniew Herbert, per exemple, va ser algú que em va marcar molt de jove. Quan jo feia batxillerat, a Gliwice, va venir a fer una lectura de poemes al meu institut. Em va fer molt feliç que anul·lessin les últimes classes del dia i ens fessin anar a la sala d’actes per escoltar un escriptor convidat. El nostre professor ens va presentar Herbert, tot i que no sabia ben bé qui era, i el poeta es va dirigir a nosaltres. Em vaig quedar parat, no només pels seus versos sinó també per la seva forma de parlar. Era algú que realment treia paraules del silenci, del pensament! I no del soroll i de la xerrameca, com fa la gent normal… Aleshores vaig començar a llegir els seus poemes, que em van obrir el món de la poesia moderna, i al cap de molts anys ens vam conèixer i ens vam fer amics.

X.D: I vostè, quan escriu, també treu paraules del silenci? O pot escriure tot escoltant música? A les seves memòries, traduïts al castellà amb el títol En la belleza ajena, parla molt de la seva afició a la música clàssica.

A.Z: Sí que puc escriure amb música, tot i que em fa una mica de vergonya confessar-ho. Em poso música per començar a somiar, i només d’aquest estat de somieig en poden sortir poemes. La música crea una paret, una barrera entre el món i els meus somnis, em protegeix dels pensaments sobre les coses molestes de cada dia, com ara les factures o els impostos que he de pagar. Aleshores, quan ja porto una estona escrivint, la música encara sona però ja no la sento… I em sap greu ser tan desconsiderat amb els meus compositors preferits, com ara Bach, Schubert o Mahler.

X.D: Com comencen els seus poemes? Amb una idea, una paraula, una sensació?

A.Z: A vegades comencen amb un vers, com ara «Intenta celebrar el món mutilat»: vaig apuntar això en una llibreta, i vaig trigar ben bé un any a poder continuar el poema. Altres vegades comencen amb una imatge, com ara la de la bosseta de lavanda de «Les meves tietes». De tant en tant, el que sento és un impuls, un desig lluminós d’escriure, sense cap estímul concret. Em fa molta por perdre aquest impuls, i per no deixar que s’escapi necessito escriure uns dies seguits. La meva dona es queixa sovint que hem perdut molts cap de setmana per culpa d’aquests poemes meus, del seu naixement llarg, lent i difícil.

X.D: Quan comença un poema, pot preveure com acabarà?

A.Z: No, mai! A menys que comenci amb els versos finals. Això també passa; però en certa manera és més divertit, més apassionant que comenci pel principi, perquè així em deixa amb la intriga de com acabarà; i el fet que el seu trajecte sigui sempre imprevisible és una de les alegries més grans que em dóna la poesia.

X.D: Sí, això també ho deia Joseph Brodsky al seu discurs de recepció del premi Nobel.

A.Z: És veritat! Brodsky i jo coincidíem en moltes coses. Crec que un dels grans tresors de la meva vida ha estat la seva amistat. És curiós: Brodsky podia ser molt arrogant i absolutament insuportable amb la gent que no li queia bé. En canvi, si et tenia simpatia, era l’amic més tendre i atent del món. Era com si dos homes completament diferents convisquessin dins seu! Recordo una anècdota divertida. Un dia li vaig trucar des de Houston, on m’acabava de traslladar des de París, i em sentia molt sol i deprimit. Vaig començar a parlar-li d’això, però ell em va interrompre de seguida: «Escolta, estic escrivint un poema sobre Horaci! Tu què en saps, d’Horaci?» I així, com només ell ho sabia fer, em va ajudar a distreure’m completament dels meus problemes, i em va obligar a pensar en Horaci i intentar recordar tot el que en sabia.

X.D: Tornant al seu procés creatiu, la seva relació amb un poema canvia quan aquest es publica? O segueix sent la mateixa?

A.Z: Mentre escric un poema, tota la meva vida en depèn; i quan ja està escrit, durant un parell de dies encara visc sota el seu impacte. Però quan es publica, perdo tot l’interès per ell: és com si ja fos mort, i de seguida començo a somiar un poema nou, que encara trigarà a venir. Però de tant en tant, quan en una lectura recito un vell poema meu, de cop i volta el ressuscito: torna a existir, a emocionar-me gairebé tant com abans, però només per un moment, el temps just de la lectura.

X.D: Entre els poemes que va llegir al recital d’Arts Santa Mònica, n’hi havia un, Xacona, que parlava d’una peça per a violí sol de Bach i estava dedicat al seu amic Jaume Vallcorba. Per què li va dedicar precisament aquest poema?

A.Z: Perquè quan ja estava malalt, en Jaume em va trucar per explicar-m’ho, i em va dir que el seu últim refugi era la música, i que n’escoltava molta. Vaig escriure aquest poema per ell, perquè sabia que ho necessitava, i que li faria il·lusió. I em va contestar que li havia agradat molt… Sempre recordaré el seu riure extàtic, la seva conversa brillant i la seva forma franca d’estimar la vida, com qui estima el bon vi. En general, admiro molt les persones que accepten la vida sense reserves, potser perquè jo… sóc una mica més escèptic, en aquest sentit.

X.D: Abans ha esmentat alguns dels llocs on ha viscut: Polònia, París, Houston… Els viatges, o la vida nòmada, són un dels seus temes recurrents. Quin paper juguen a la seva obra? Els poemes que parlen de les ciutats que visita, els escriu durant o després del viatge?

A.Z: Crec que qualsevol canvi d’escenari, qualsevol canvi de decorat t’ajuda a viure un moment de la teva vida amb més plenitud que si fossis al teu domicili habitual. Et fa ser més conscient de viure al món, o de tenir un lloc al món, encara que sigui provisional. Viatjo molt, i en cada trajecte apunto coses, i alguns versos, a les meves llibretes; però només puc acabar el poema quan el viatge ja s’ha acabat. Així i tot, no diria mai de mi mateix que sóc un «poeta de viatges», o «un poeta viatger». De fet, els meus poemes sobre ciutats franceses, italianes o gregues que estimo només son excuses per parlar del món, o per preguntar-me qui sóc jo, i sobretot qui som tots nosaltres. En el meu cas, sé que sóc algú escindit entre el nord dels meus orígens i el sud dels meus països preferits: França, Itàlia, Grècia, Espanya… Un sud que a nosaltres, els poetes del nord, ens sembla encara més càlid del que és en realitat.

X.D: Per poder escriure d’un viatge, necessita que sigui real? Podria escriure de la mateixa manera verídica sobre una ciutat on no hagi estat mai, sobre un lloc que hagi somiat, per exemple?

A.Z: Crec que sí que han de ser viatges reals. Però hi ha moltes ciutats que no he vist i que em fan somiar. No he estat mai a Alexandria, però hi vaig pensar molt mentre preparava unes classes sobre Kavafis, que va néixer allà. Aquesta ciutat, que va arribar a ser tan important per a la cultura grega, i seguiria sent-ho després de passar a formar part de l’Imperi Romà, i també quan la va prendre Napoleó, al començament de la seva història era només un petit poblet de pescadors! Devia ser molt tranquil i pintoresc. No et sembla increïble que, entre tots els poblets de pescadors que hi havia aleshores a Egipte, només aquest fos destinat a convertir-se en una ciutat llegendària?