Abel Cutillas: “Hi ha un decalatge entre el món real i el cultural”

8.09.2016

En uns dies en què s’ha posat a debat la presència de la cultura als mitjans, hem parlat amb Abel Cutillas, autor de Desànim de lucre (Walrus Books, 2015), un assaig sobre els prejudicis que arrossega el món de la cultura –i que pretén destruir-los.

Abel Cutillas | Ester Roig ©

Abel Cutillas | Ester Roig ©

A mesura que anava llegint-lo, el llibre d’Abel Cutillas (Vinaixa, 1976) em confirmà les nocions que, sense meditar-ho gaire, m’havia fet sobre aquest món. “Hi ha un decalatge entre el món real i el món cultural”, afirma Cutillas. Després de la Segona Guerra Mundial es va fixar la idea que el nazisme havia germinat entre la gent culta de la societat alemanya. Una teoria que, tot i els estudis que ho desmenteixen, encara perdura. L’Escola de Frankfurt, primer, i després la filosofia francesa, van ordenar el món de les idees que van seguir els traumes i la destrucció de la guerra. En aquell moment, podia tenir un sentit. El problema és que, al cap de setanta anys, “la cultura segueix estant instal·lada al món de la postguerra europea”.

És com si la cultura estigués tancada en una cambra on el temps s’ha aturat. Mentre el món avança –millor o pitjor, en això l’autor no hi entra– la cultura ha parat el rellotge. “El món de la cultura s’està alimentant no dels fets, de la realitat, sinó de la seva pròpia idea”. Un altre dels prejudicis que Cutillas vol destruir és la falsa dicotomia entre cultura i mercat. Adorno i companyia van fer calar la idea que amb la cultura sotmesa al mercat tots seríem idiotes i, en conseqüència, no hi hauria cap fre perquè el mal regnés sense límits. Doncs bé, la cultura està més mercantilitzada que mai i, malgrat que d’idiotes no en falten, el mal segueix confinat als seus espais habituals. Paral·lelament, a través de les etiquetes d’alternatiu, independent o crític els consumidors sadollen les ànsies d’autenticitat, fent el sistema “més agradable, més divertit, més Jot Down”.

Mentre parlem faig alguna llambregada al meu voltant. Som a la llibreria que Cutillas i la seva sòcia, Isabel Sucunza, van obrir fa dos anys i pico. La Calders projecta la confiança dels seus propietaris en el valor de la literatura. M’explica que el Desànim de lucre el va escriure en un mes. Després se’l va autoeditar, pagant-lo de la seva butxaca. Tot això ho remarco perquè la reflexió del llibre no és fruit del ressentiment, sinó en contra. La cultura, diu Cutillas, té actituds reaccionàries. Davant de tot allò que és nou, real, la cultura hi reacciona en contra. A més, el públic premia aquesta actitud. La negativitat cap al que no sigui món cultural té premi perquè el públic cultural, una mica rebutjat per la realitat, s’hi sent reconfortat. “Clar, el món cultural acaba sent un refugi de tarats, de gent inadaptada al món”.

Una de les crítiques de Nietzsche ja és aquesta, m’explica. “La cultura ha de ser un instrument per a la vida, no per a refugiar-se.” Els llibres no són un viatge, una fuga que t’eviti la realitat –diu el llibreter–, sinó que han de ser un incrementador de la vida, que et faci créixer, que et faci anar cap al real, no que et protegeixi. L’autoajuda i la contínua reclamació de la sentimentalitat serien les escorrialles d’aquest estat de coses. De tota manera, tot això ja s’ha acabat. “Totes aquestes idees foucaultianes, tots uns models universitaris, tots uns plantejaments polítics ja no serveixen”. El llibre empeny una muralla que ja estava caient, però concretar els detalls d’un discurs nou és tota una altra cosa. Com em diu Cutillas, “la feina de l’intel·lectual no és donar solucions a les coses, sinó formar part de la solució”.

Etiquetes: