“A Internet fa deu anys hi havia ganes de descobrir. Ara hi ha, sobretot, soroll”

22.05.2012

La revista digital de literatura Paper de vidre celebra deu anys de vida amb un número extraordinari. Anna Costa i Guillem Miralles han aconseguit implicar fins a 51 col·laboradors per a aquesta edició, el número 61 de la revista.

La nòmina de col·laboradors és extensa. Al llarg dels anys els editors de la revista han sabut seduir autors de primera, com Jordi Puntí, Màrius Serra, Vicenç Pagès o Lluís Muntada, que en aquest número participen redactant un pròleg. Aquest número també inclou una entrevista realitzada col·lectivament als editors de la revista i signada per un grup d’escriptors reconeguts, com ara el poeta Marc Romera, l’escriptor Francesc Serés, el guionista Enric Gomà o el periodista Ramon Besa, entre d’altres. Oferim aquí un fragment de l’entrevista, que inclou les preguntes de Ramon Besa i Francesc Serés.

Ramon Besa: Quins criteris de selecció heu fet servir fins ara per entrevistar als personatges?

Com vam dir-li fa uns anys al Marçal Lladó, actual responsable de la discogràfica Bankrobber i experiodista de La Malla, per ser entrevistat al Paper de vidre una persona hauria de tenir un discurs propi personal, sigui del color que sigui, però construït sense pensar exclusivament a adaptar-se a les canviants corrents dominants (estètiques, econòmiques, socials, polítiques) de cada moment.

Ho vam dir fa uns anys i ho mantenim. Hem entrevistat persones que, aparentment, comparteixen molt poques coses, ni la seva activitat professional, ni la seva extracció social ni els seus posicionaments, però si alguna cosa creiem que tenen en comú és el que hem dit abans. I també hi ha pesat el fet d’anar a cercar els referents personals dels qui fem la revista, persones que admiràvem o ens captivaven. En aquest sentit, hem estat plenament lliures per satisfer la nostra curiositat personal per conèixer segons qui.

Francesc Serés: Després d’aquests deu anys, ¿què és el que més us ha sorprès?

Sense cap mena de dubte, el que més ens ha sorprès i satisfet ha estat la generació de múltiples complicitats, que s’ha produït sense que haguem forçat res perquè succeeís així. Tot ha anat esdevenint-se amb naturalitat, guiats per l’atzar (az-zahr, el terme àrab d’on prové la paraula atzar, segons explica Pau Riba a Al·lolàlia, és el dau). I aquesta sintonia l’hem trobat tant amb escriptors o artistes consolidats com amb gent que, de la mateixa manera que nosaltres, començava llavors a remenar la cua en aquest món de les lletres als marges o iniciava algun projecte personal.

En el primer número s’hi incloïen, sobretot, textos de persones de Terrassa, d’on som nosaltres, i un pròleg de Màrius Serra. Ràpidament vam trencar el full de ceba d’aquest primer cercle i va començar a entrar-hi més gent, evitant el perill de convertir-nos en una proposta endogàmica. Això es va produir, en bona part, gràcies a la facilitat de propagació de qualsevol proposta a Internet, i més tenint en compte que fa 10 anys tot el que s’abocava a la xarxa semblava tenir un caràcter innovador només pel fet de ser-hi.

Ens vam conèixer amb la gent que freqüentava els dimecres el bar Horiginal, per exemple, i especialment: l’Ester Andorrà -que impulsava Labreu Edicions, amb qui vam editar el primer llibre–, el Pedrals, el Ferran Garcia, el Miquel Adam, el Joan Todó, el Roger Puig -que ja ens coneixia per ser terrassenc- i la revista va començar a consolidar-se. D’altra banda, gairebé tots els escriptors o artistes consolidats a qui ens apropàvem ens rebien amb els braços oberts, ens ajudaven i animàvem, i hi sintonitzàvem ràpidament.

Al mateix temps que començava el Paper de vidre, el món dels blogs vivia la seva eclosió. I per afinitat personal, va començar a formar-se una mena de consell assessor informal i virtual de la revista que encara ara es manté, format per tres grans referents de la blogosfera independent catalana d’aquells temps: la Teresa Amat, el Carles Miró i la Tina Vallès.

I la revista, als quatre anys de vida, després d’un creixement ininterromput fins llavors, va viure moments d’incertesa perquè els que la vam endegar estàvem vivint un altre creixement, el familiar. I va ser llavors quan, com àngels caiguts del cel, la Tina Vallès i el Xavi Simó, es van oferir a col·laborar amb nosaltres, essent coeditors de la revista. Van ser dos anys de col·laboració intensa en què vam renovar la pàgina web, vam començar a realitzar especials temàtics, ens vam obrir encara més i vam realitzar entrevistes que ens marcarien durant els següents anys.

Si voleu llegir íntegrament l’entrevista, feu clic aquí.

Anna Costa i Guillem Miralles, editors