Montserrat Rodés: “La creació no deixa de ser un reflex de la vida”

14.07.2017

Sempre he sentit admiració pels creadors que abandonen els seus territoris ja sabuts, les seves zones de confort, i es llencen a crear amb noves veus, nous registres, nous gèneres i noves possibilitats amarades per l’obertura, i l’aventura, en efecte. Per això m’agraden els poetes que escriuen novel·les i els narradors que es foten fins la poesia. O els poetes que fan teatre, o els contistes que escriuen un guió cinematogràfic, o els rapsodes que un bon dia es posen a pintar. Tal com em va comentar un dia Teresa Costa-Gramunt, escriure i crear des de la diferència d’un mateix és sempre un enriquiment. Per això crec que és un pur enriquiment que la poeta Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) ens regali la seva primera novel·la, Un mar imperceptible (Lleonard Muntaner Editor, 2017), i que el resultat sigui tan fascinant. Atrapat, hipnotitzat per la força de les seves paraules, l’entrevisto per a Núvol i aquest és el resultat final.

Montserrat Rodés | Foto: Joan Guitart

Jaume C. Pons Alorda: En primer lloc, et felicito pel resultat. El teu salt de la poesia a la narrativa ha estat atrevit, venturós i amb molt bons resultats. Com te l’has plantejat, aquest salt? O ni te’l vares plantejar i l’escriptura va anar sorgint, implacable com és en el teu cas?

Montserrat Rodés: Moltes gràcies, Jaume, per la teva lectura tan atenta i minuciosa. Segur que per a molts pot semblar agosarat haver fet aquest salt, tenint en compte que fins ara només havia publicat poesia, concretament nou llibres. No és que hagi volgut experimentar en cap altre gènere literari, ni que premeditadament hagi decidit fer aquest canvi. Un mar imperceptible va sorgir de manera natural, sense plantejar-me res. És com si allò que començava a escriure hagués estat durant molt de temps interioritzat i hagués arribat el moment de deixar-ho anar, de donar-li forma; una forma que agafava el text a mesura que les paraules anaven confegint frases i les frases prenien un cert sentit; i una pàgina duia a l’altra fins a convertir-se en petites històries o, millor dit, en seqüències o fragments d’una única història.

El que dius em fa pensar en escriptors com Mircea Cartarescu, que també ha aparegut a Lleonard Muntaner Editor. Diu que ell va treballant sense guió previ, omplint cada dia pàgines i més pàgines, amb una organicitat plàstica que fa pensar en les abelles dintre dels seus bucs de mel. Has anat fent tu també com una abella? O amb quin animal et compararies si haguessis de dibuixar una analogia amb el teu procés d’escriptura?

Sí, jo també vaig treballar sense guió previ. Cada petita història anava agafant cos fins a arribar a encabir-se dins d’una de més gran. És una bona idea comparar el procés d’escriptura amb el de l’elaboració de la mel, ja que en tots dos casos, hi ha una feina soterrada que al final dona el seu fruit i, ben mirat, té una raó de ser. Potser he anat fent com les abelles, però posats a  buscar una analogia, m’identifico més amb les formigues.

I quant de temps has estat escrivint i treballant Un mar imperceptible?

En la redacció, hi vaig esmerçar uns dos anys ben bé; en la tasca de revisió i correcció, uns quants mesos.

Què volies transmetre amb aquesta escriptura que ara ens presentes?

Segurament allò que he volgut transmetre a través d’aquesta escriptura és el record dels records, no meus, sinó dels altres; de l’imaginari que es forma en la infantesa, a partir d’allò que sents a dir d’històries familiars, d’allò que copses d’una realitat veritable en un context  espaciotemporal determinat, però on també s’hi barregen d’altres realitats més etèries, però prou significatives: la intuïda, la imaginada… Tot aquest cúmul de possibles realitats que percebem que formen una mena d’amalgama fins a esdevenir una única realitat: la que volem plasmar, perquè és la que perviu al nostre interior. Podríem dir que és la que actua com a punt de partida d’inici d’experiència. És a dir, allò que ja som abans de començar a ser.

Per tant creus, com William Faulkner, que l’escriptor ha de ser immisericordiós, tant amb ell mateix com amb el que escriu com amb els materials que va treballant i que ha obtingut de les altres vides que l’envolten?

I tant que ho ha de ser, d’immisericordiós! Penso que l’escriptor i, per tant, la literatura no pot compadir-se de res, ni de ningú. No hi ha concessions que valguin; el creador, per poder transmetre, sempre ha d’expressar-se des de la seva veracitat.

Vares pensar, en algun moment del procés de creació, que volies anar més enllà del convencional registre de la novel·la de Guerra Civil?

En cap moment vaig voler escriure una novel·la sobre la Guerra Civil. El record dels records dels altres m’hi va portar. Les dues generacions anteriors a la meva la van patir de ple: els avis, els pares. No voldria haver incidit en aquest tema, que ha estat a bastament tractat en literatura i en cinema,  en què jo res no puc aportar. La Guerra, explícitament o implícita, només hi apareix per emmarcar uns personatges en unes determinades circumstàncies i, així, extreure’n tot allò que en resulta i se’n deriva.

Per tant et consideres una demiürga, en cert sentit, i que el que has escrit d’alguna manera se t’ha estat dictat, com diu que li passa Ana Blandiana?

Potser sí, que em considero una mica demiürga, però només en el sentit que m’agrada tenir les idees ordenades i, així, poder ordenar tota la resta, fins i tot allò que escric, és clar! Contràriament al que li passa a Ana Blandiana, mai no he sentit que el que he escrit m’hagi estat dictat. Penso que durant el procés de creació hi entra en joc una mena de buidatge del subconscient, i com que aquest buidatge actua de manera automàtica, pot fer l’efecte que allò que hem escrit ens hagi estat dictat; diria que tot, absolutament tot, prové de nosaltres mateixos, del nostre cervellet.

I com va ser el procés de creació d’Un mar imperceptible?

Em vaig anar adaptant a allò que em demanava el text. Bàsicament em vaig adonar que havia de tractar aquestes petites històries o seqüències de manera independent, com si cadascuna hagués de ser una peça única. Hi treballava a fons, tenint molta cura en l’estil emprat, en el vocabulari, en el ritme narratiu…; fins que no en donava una per bona, no en començava una altra. Això sí, tenia molt present que totes elles havien d’encaixar, més endavant, en un engranatge més extens i, sobretot, més complex.

I com és ara la teva vida diària?

La meva vida, com sempre, és ben normal, més aviat senzilla.

Escrius cada dia, per exemple?

No escric, físicament, cada dia. Vaig pensant en allò que vull escriure, i només quan ho tinc clar, m’hi poso. Aquest anar-hi pensant sí que és la meva feina diària…

Hi ha moments brillants, com de poesia condensada, amb frases esclatants com “Els pensaments fugien abans de ser pensats.” La veritat és que a vegades tenia la sensació que havia de copiar tot el llibre a la meva llibreta. Creus que tanta intensitat pot fer que el lector de narrativa convencional se senti saturat o ni t’ho planteges?

Potser perquè estic acostumada a escriure poesia, em poden sortir expressions més poètiques. No hi puc fer més… Si pensés què poden pensar els lectors, diguem-ne, de narrativa convencional sobre aquesta certa intensitat, em sentiria excessivament condicionada. I la veritat és que escrivint aquest llibre m’he sentit molt lliure.

El llibre enganxa, ho saps? Ho pots veure? Ho entens així tu també? Si és que no doncs ja t’ho dic jo! En poques hores me’l vaig polir perquè no  el podia amollar de cap de les maneres!

Per a mi és sorprenent que el llibre hagi enganxat. Efectivament, m’ho han comentat força lectors, els més entesos i els que no ho són tant. No m’ho hauria imaginat pas, abans de publicar-lo.

Per ara has tingut bona rebuda, doncs? T’han anat dient coses positives de la lectura?

De moment, totes les impressions que he rebut són positives, però no pots refiar-te’n pas. Sempre pot sortir algú dient tot el contrari, i si fos així, tampoc no passaria res…

Diria que gairebé tots els personatges que apareixen se’ns presenten com víctimes de les seves obsessions, unes obsessions invisibles que planegen per sobre dels seus caps i dels seus cors. I els morts tenen molta més presència que els vius. Has volgut fer una novel·la que parla sobre el pes de l’ombra i com aquest pes ens amara en els moments més transcendentals?

De fet, he volgut descriure una atmosfera en què els personatges no poden ser altra cosa que fruit d’un temps i d’unes circumstàncies que els han marcat profundament. Es troben immersos en una realitat particular. Transiten per uns anys foscos,  en què la presència de la mort és constant. I això, sense ser-ne conscients, els és nefast, els pesa, els obsessiona… Viuen reclosos dins el seu món. El món de fora ha quedat anorreat. Pertot hi planen: les supersticions, els tabús, la por, el fat que els ve prederminat… Bàsicament, a tots ells, se’ls fa difícil desempallegar-se de l’angoixa que els comporta el fet de viure.

Un mar imperceptible està ple de morts però també de renaixements. Volies mostrar la força d’una Au Fènix Constant i Perpètua?

De manera deliberada no he volgut mostrar cap Au Fènix Constant i Perpètua. Potser en algun passatge concret, s’hi  pot albirar alguna cosa semblant; penso, però, que al llarg del llibre, de tant en tant, només s’hi deixa entreveure un hàlit de llum que contrasta amb una foscor més aviat dominant.

Et consideres una persona esperançada?

No en excés, la veritat…

Montserrat Rodés | Foto: Joan Guitart

Per què?

Per naturalesa. Això no vol dir que sigui pessimista, simplement que soc una persona que no em faig il·lusions amb facilitat.

També hi ha devocions cap a les coses minúscules: algunes de les teves protagonistes col·leccionen diferents castes de paper o actuen com si els seus actes quotidians fossin obres d’art evanescent, que no queda fixat i que s’esborra però ha existit. L’art es troba en aquest gest desesperat però alegre?

Si algunes protagonistes s’aferren a petits objectes, que són significatius per a elles, és perquè els proporcionen una certa seguretat, cosa que els permet afrontar amb més fortalesa els moments difícils. D’altres personatges, per tal de donar sentit a les seves vides, malden per transcendir la rutina de la quotidianitat en una mena de símil d’art, de bellesa… Tenen la necessitat interior de transformar les seves mancances en alguna cosa que es trobi en un estadi superior. Què és l’art, sinó transformació? Penso que en tota manifestació artística hi ha d’haver el gest desesperat, visible o no, del creador. Dubto, però, que aquest gest hagi de ser alegre…

Hi ha molta narració, molta descripció, però molt poc diàleg, com si les individualitats que descrius estiguessin tancades dins d’una carcassa de silenci. Ni el diàleg els queda, a les teves criatures?

M’he sentit molt còmoda amb la narració i amb la descripció; és el que bàsicament volia fer. Només hi ha algun diàleg indirecte, just el que era imprescindible posar en boca d’algun personatge, i ja està. Els diàlegs, em sap greu dir-ho, moltes vegades, com a lectora, els he trobat en bona part sobrers. Tinc la sensació que si no estan molt ben travats poden banalitzar el text. No cal dir que és simplement una opinió…

L’estructura de la teva obra es basteix en seqüències molt curtes viscudes per diferents persones que van apareixent i reapareixent com personatges de Raymond Carver o Elizabeth Strout en retrats de vides creuades. És aquesta la teva manera d’entendre la narrativa però també la vida, com una immensa teranyina?

Bé, aquesta estructura ha representat una manera de fer i d’intentar dominar, al màxim, el teixit narratiu. Cada llibre nou, sigui de poesia o de narrativa, pren una forma i un registre determinats. Suposo que depèn molt de les necessitats expressives de cada moment, les quals van lligades al procés vital de l’autor. La creació no deixa de ser un reflex de la vida. I la vida, per sort, és canviant.

I sense vida no hi ha literatura, al teu entendre?

A veure, penso que si no s’han viscut unes quantes experiències, deu ser difícil escriure alguna cosa consistent. Com a lectora busco sempre una certa profunditat, la qual no pot ser mai gratuïta, ha de venir donada per un seguit de fets que t’hagin marcat mínimament i t’hagin fet reaccionar d’una manera o d’una altra, que t’hagin dut a l’autoconeixement i t’aproximin al coneixement dels altres.

En quines autores, i quins autors, t’has volgut emmirallar, si és que hi ha hagut mirall en el teu procés d’escriptura?

De fet, no he volgut emmirallar-me en ningú, m’he estimat més anar per lliure. És evident que en l’escriptura pròpia, sempre hi deu quedar algun pòsit dels llibres rellegits tantes vegades, concretament, en el meu cas, de les nostres autores preferides: Maria-Antònia Salvà, Víctor Català, Mercè Rodoreda; tot i que això no vol dir absolutament res. Les autores  en qui més m’hauria agradat emmirallar-me són de fora: Clarice Lispector, Herta Müller; però sé, d’antuvi, que això és un repte inassolible. La meva admiració tant per les unes com per les altres!

De fet has estat defensora de grans noms a casa nostra. Et vares encarregar de l’antologia Ganiveta amb poemes de Josefa Contijoch, publicada a La Fosca de Lleonard Muntaner Editor. Què ens diries de la seva obra, que també combina la poesia i la narrativa?

Efectivament, va ser molt interessant fer la selecció dels poemes per a Ganiveta, la Dolors Miquel en va escriure el pròleg. Penso que la Josefa Contijoch, tant pel que fa a la poesia com a la narrativa, ha bastit la seva obra d’una profunditat inusual i, amb una veu pròpia i afilada, ha anat creant un  univers del tot coherent. Diria que amb l’últim llibre de narrativa publicat, Sense alè, se l’ha reconeguda com es mereix, però que no ha passat el mateix amb la seva obra poètica. I és una llàstima! Tinc la sensació que, de vegades, sense voler-ho, una generació es menja l’altra… Tot no s’acaba fent  llistes cronològiques de poetes existents per deixar-ne constància, cal rescatar-los, estudiar-los a fons, resituar-los…

I creus que s’han de dur iniciatives com la teva antologia, i estudis, i d’altres, per defensar el llegat de les persones que ens han precedit?  

Estaria bé, sobretot, que els més joves ho fessin;  ja sé que alguns ho estan fent. És important visibilitzar obres d’autors que no es van valorar prou en el moment que els pertocava.

Julieta i Mercè, sobretot, són visionàries, que arriben al coneixement com un esclat que els neix de les entranyes. Les entens com oracles urbanes i contemporànies?

En algun punt del llibre intento explicar que aquestes dones visionàries ho són, possiblement, perquè en algun moment de la seva vida han estat sotmeses a experiències extremes, i això fa que algun ressort interior se’ls desperti; cosa que les predisposa a ser més sensibles a les percepcions en estat pur, aquelles que neixen de dins de les entranyes, les que no poden ser raonades. La Julieta i la Mercè les he volgudes mostrar així, dotades d’una intuïció poc habitual i d’una saviesa innata, sense contaminacions culturals de cap mena. Anys enrere, estic convençuda que aquestes dones especials van existir. Actualment, em sembla que resultaria molt difícil trobar-ne…

Perquè creus que ens hem desvinculat de la intuïció i que el nostre món és cada cop menys humanitzat, potser?

Bé, diria que és a causa d’aquest progrés tan vertiginós,  en què la raó preval per damunt de tot que la intuïció ha quedat relegada a un estadi inferior. Potser és que ja no tenim temps de percebre’n els senyals…?

El personatge del Florenci em fascina, com em fascina la carta que deixa a Caterina, i com aquesta, per l’ardent angoixa, es despulla i s’estira al terra per sentir la fredor de les rajoles. És una escena extraordinària que em fa pensar en la desesperació dels personatges de Mercè Rodoreda però també en les dones fortíssimes de Pedro Almodóvar. Com et va néixer un instant tan fantàstic com aquest?

No sabria dir-t’ho com va sorgir. Suposo que em va semblar lògic que la Caterina, guiada pel seu instint, fes el que va fer, ja que es trobava en un estat d’extrema desesperació i angoixa. Era una manera natural d’asserenar-se. Ella, sense ser-ne del tot conscient, tenia present que al cap d’unes hores arribaria el fill; davant d’ell no podia aixecar sospites, havia de mostrar-se tranquil·la, sense rastre de neguit.

Em va fer pensar en un insecte, un insecte que per sobreviure s’amaga, s’adapta al paisatge com ho fa la Caterina amb un nou clima, i després vaig pensar que la resta de personatges també eren com insectes… Què en penses?

Efectivament, tots els personatges d’aquesta nouvelle s’adapten a l’entorn que els pertoca en cada moment, per més inhòspit que sigui. I ho accepten de manera natural, sense rebel·lar-se. Com tu dius, no tenen més remei que fer-ho per tal de sobreviure a les adversitats.

També noto que hi ha parts que em recorden el Biel Mesquida més íntim i ultratjat, el de títols com Doi, Vertígens o T’estim a tu. Detecto cert gust pel melodrama?

Mira, justament, quan vaig rellegir el llibre un cop publicat, no sé com va ser que vaig pensar tot d’una en l’obra narrativa de Biel Mesquida, sense posar-hi cap títol en concret. Va ser com una fiblada punyent. Hi vaig notar una certa connexió… Pel que fa al melodrama, no m’agrada gaire, la veritat…  Si s’hi detecta algun tret en aquestes pàgines, penso que deu ser natural, ja que vaig intentar posar-me a la pell d’uns personatges amb uns sentiments i emocions primaris, que responen a una sensibilitat d’altres temps, que ja no és ben bé la nostra.

Potser aquesta sensibilitat connecta amb la poesia que ens has anat regalant. Penso en un poema teu titulat “pèrdua” i que es pot trobar a Deleàtur: “Sempre hi ha algú / que fa créixer les paraules / – les que, tu, cada dia perds.” Com si les paraules perdudes del passat haguessin estat enviades a les teves mans per escriure-les… No ho trobes?

Tant de bo fos així!

Un mar imperceptible es pot llegir com una nouvelle, però també com un recull de contes i també com un poemari de prosa poètica. Volies transcendir els gèneres literaris?

Tens raó, potser sí que aquesta nouvelle es pot llegir també com a recull de contes. Algun cop hi havia pensat. Tot i que segurament hi ha passatges que es podrien considerar poètics, no ho veig tant, que es pugui considerar un poemari en prosa poètica. De fet, l’estil i el registre que empro quan escric poesia són molt diferents. En cap moment no em va passar pel cap transcendir els gèneres literaris.

Però tens consciència de gènere quan escrius o vas fent de forma natural, orgànica? Sembla que amb Un mar imperceptible el llibre t’hagi caigut a les mans, com li va passar a Antònia Vicens amb els poemes, que li varen començar a caure a sobre…

En aquest cas, la consciència de gènere apareix a posteriori, un cop finalitzada la redacció. Tal com he comentat a l’inici de l’entrevista, tot allò que havia estat llargament interioritzat, un dia es va desfermar i es va convertir en escriptura, concretament en Un mar imperceptible. No crec que m’hagi caigut d’enlloc, va sorgir ben bé de dins.

I què tal el procés de publicació amb Lleonard Muntaner Editor?

Ha anat fantàsticament. Ha estat un goig poder editar el llibre a Lleonard Muntaner Editor; una editorial que actualment està en auge i que sap valorar la literatura. Ha estat molt enriquidor tractar amb l’editora d’aquest llibre, na Maria Muntaner. Li agraeixo la confiança dipositada, la cura i l’eficàcia  amb què ha dut a terme el procés d’edició i, sobretot, l’exquisida amabilitat que he rebut en tot moment. Considero que na Maria és una persona excepcional, difícil de trobar en aquests temps que corren…

També vares publicar D’incertes certeses a LaBreu. Creus que és un bon moment per a les editorials independents? Com ho veus?

Per descomptat, que és un bon moment per a les editorials independents. S’han replantejat el món de l’edició de cap a peus. I han sabut trobar la fórmula!

I què tens ara entre mans, si es pot dir?

Bé, com no podria ser d’altra manera, sobre la taula tinc uns quants poemes; i al cap alguna cosa que encara no ha pres forma, ni tan sols té nom.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Arran d’aquesta entrevista em vaig decidir a comprar el llibre. I, efectivament, quan el comences no el pots amollar. És una novel·la especial escrita meravellosament bé. La recomano a tothom.