Lluís Villanueva: ‘El teatre només és un record en la ment de l’espectador’

8.11.2016

Al Teatre Goya s’està representant Art, de Yasmina Reza, després del seu pas pel Temporada Alta. El muntatge de Miquel Gorriz està protagonitzat per Pere Arquillué, Franscesc Orella i Lluís Villanueva, i se serveix de l’excusa d’un quadre blanc per parlar de l’amistat i de diferents maneres de veure la vida. Adriana Boixadós ha conversat amb Lluís Villanueva, que acaba de ser nominat al Premi Butaca com a Millor Actor de Repartiment pel seu paper a Caïm i Abel.

L'actor Lluís Villanueva. Fotografia d'Adriana Boixadós

L’actor Lluís Villanueva. Fotografia d’Adriana Boixadós

La història que s’explica a Art es desenvolupa a partir d’un fet anecdòtic, com seria la compra d’un quadre, i serveix com a pretext per a parlar de moltes altres coses. Quins temes en destacaries?

Si, és veritat que l’anècdota és la compra del quadre, però això, com dius, n’és només el pretext. Art tracta del que passa quan un amic fa alguna cosa que els altres reprovaríem, de fins a quin punt tenim la capacitat de ficar-nos en la vida de l’altre i si ho fem, amb quina mesura o cruesa es poden dir les coses. L’obra, en definitiva, parla de com ens molesta el que els nostres amics interfereixen en les nostres vides. També parla de la tolerància, de fins a quin punt som capaços de posar-nos en el lloc de l’altre. I de l’honestedat; de fins a quin punt ens mullem o diem la veritat quan ens demanen l’opinió i de quan no diem el que pensem o inclús diem el que no pensem, i per tant, mentim. I per últim, del preu que paguem, de com això després ens passa factura.

Miquel Gorriz, director d’aquest muntatge, diu: “Quasi és més important el que no es diu que el que es diu”. Hi estàs d’acord?

Si, i tant! Molt sovint no diem les coses importants, les obviem. Amb temes complicats el que fem és passar com d’esquitllada, no ens mullem. Quan una obra està ben escrita, te n’adones que en els silencis hi ha molt text, no dit, que l’altre pot intuir i el públic també. El públic pensa: “Jo ara li diria això”. I l’altre també percep: “Aquest m’estaria dient això i no m’ho diu… per què?”. Quan no t’ho diuen, encara és pitjor. (Riu). En tot cas és un teatre molt subtil, que prové del teatre de bulevard –de l’entreteniment– però que alhora està dotat de molt contingut. Per això la funció és tan bona, perquè hi ha molt més enllà del riure.

T’agrada el paper que interpretes, el Sergi?

Molt, estic molt content amb el meu paper. Ja fa anys, el 2000, vaig veure la versió del Josep Maria Flotats, que feia amb Josep Maria Pou i Carlos Hipólito i recordo que em va agradar molt el paper que feia l’Hipólito, que precisament és el que estic fent.

Un quadre blanc desencadena tota l'acció a 'Art'. © David Ruano

Un quadre blanc desencadena tota l’acció a ‘Art’. © David Ruano

Fins a quin punt penses que aquests personatges, portats a l’extrem perquè l’obra sigui encara més còmica, reflecteixen situacions reals del nostre dia a dia?

És que jo crec que no cal ni portar-los a l’extrem. El que li passa a aquests tres amics és bàsicament el que passa amb totes les amistats. Ells són uns personatges d’uns quaranta i tants anys, que tenen ja molta motxilla, ja fa molts anys que són amics i les amistats, amb els anys, a vegades milloren però a vegades també empitjoren… Es desgasten. Art reflecteix el pes del pas dels anys, com les petites coses dels nostres amics ens comencen a molestar fins a un punt que sembla que allò ja no tingui solució. Però això també passa amb les relacions de parella, eh? Hi ha cosetes que amb el temps es van fent més feixugues i que si no s’arreglen, poden dur a un punt de no-retorn.

Diries que l’obra porta implícita una crítica a l’esnobisme?

Sí, també hi és. Art és una obra molt urbanita. La primera anècdota de l’obra, com comentàvem, què és? Un personatge que es compra un quadre que val 200.000 euros, fins aquí cap problema. La cosa és que el Sergi no és cap col·leccionista d’art. Això sí que és esnob. Aquesta mateixa situació és extrapolable a tot, gent que es gasta dinerals immensos en coses que no necessita. I això sí que és molt urbanita; com la gent viu superant les seves necessitats reals i queden ancorats de per vida amb uns deutes del tot innecessaris. El personatge assegura que s’estima el quadre, ja veus… Potser seria millor que s’estimés a una persona, no? Aquest gest del Sergi és criticable, i és aquest mateix gest el que el seu col·lega no pot entendre… Que t’agrada l’art? Molt bé, vés a museus o compra’t una litografia de 1.000 euros. Però de 200.000?!

L’obra tracta la fragilitat de l’amistat quan pel mig hi ha diferents punts de vista. Quina valoració en fas?

Fa riure la ximpleria, l’encabronada que els agafa als tres a partir del quadre. Al principi queda molt clar que és pel quadre, però després ja no, t’adones que el veritable problema és que s’enfronten diferents maneres de veure el món. L’Ivan (Pere Arquillué), que és qui es troba entre les dues aigües, és el pitjor de tots. Hi ha un moment, al principi de l’obra, quan Francesc Orella descriu a aquest personatge, que diu: “L’Ivan és tolerant, que en qüestions de caràcter és una de les pitjors coses que li pot passar a una persona”. Clar, és una ironia, és una frase que te la podria signar Oscar Wilde, però és que és veritat, no es pot ser només tolerant. Digues la teva opinió, i després tolera’m. El que no pot ser és que vagis per la vida donant la raó sense posicionar-te, la gent et demanarà que et mullis. És molt més interessant barallar-te amb algú que té un criteri que no amb algú que et dóna la raó, no?

El Sergi pot recordar, pel seu caràcter delicat i refinat, al Claudi que vas fer a El nom

Sí, el Claudi de El nom és un artista i el Sergi un amant de l’art, s’entendrien molt bé tots dos. (Riu). Ben vist!

El trio protagonista del muntatge 'Art', que es pot veure al Teatre Goya. © David Ruano

El trio protagonista del muntatge ‘Art’, que es pot veure al Teatre Goya. © David Ruano

Durant l’època en què Calixto Bieito va ser el director artístic del Teatre Romea vas participar en la majoria dels seus espectacles. Com definiries el seu mètode de treball?

Calixto és un director-artista, que concep l’espectacle com una globalitat. Com jo deia: “És com si pintés un quadre, on tot; la llum, l’escenografia, el vestuari, els actors, formen un total i tu com a actor has de tenir clar quin color del quadre ets”. Amb ell, a vegades tens la sensació de formar part d’un gran número. El Calixto munta saraus molt importants! Treballant amb ell se n’aprèn molt com a actor, t’has d’espavilar perquè dins de l’escenari ets molt petit i has de lluitar –quan sigui el moment– per ser el focus d’aquest gran número.

Amb quina experiència et quedes, d’aquell període professional?

Home, jo amb les més grans. La que recordo molt és l’estrena de Peer Gynt a Bergen (Noruega), al teatre on Henrik Ibsen estrenava les seves obres. Va ser molt emocionant anar a fer un Peer Gynt al públic noruec, que se la sap de memòria. Ens van rebre molt bé; per a ells també va ser una experiència veure –per primera vegada– un Peer Gynt fet “a la mediterrània” per un Calixto Bieito.

I de tota la teva carrera en el camp del teatre, quin personatge és el que més t’has estimat?

Me’ls estimo molt a tots, cada personatge és com l’última novia; te n’enamores molt. No ho sé… Tinc molt bon record del Cristian de Festen, que vam fer a l’etapa Romea. Ara estic molt enamorat del Sergi. També t’he de dir que el teatre és molt efímer i és bo també anar aparcant les coses. Al final, el teatre només és un record en la ment de l’espectador.

Per a molts espectadors sempre seràs el Ramon de Plats bruts

És clar! La televisió no té cap equivalent possible. Pensa que molta gent em crida pel carrer: “Ets el Ramon!”, i ja m’està bé. Ja m’agrada aquest tipus de popularitat, tan senzilla, tan franca, tant de primer nivell, tant d’aquí! Però també és cert que em fa molta il·lusió quan algú em reconeix per alguna obra de teatre, perquè són tan pocs… Amb un capítol de Plats bruts fèiem 800.000 espectadors de mitja, aquí al teatre els fem de 500 en 500. Ni en una temporada sencera amb el teatre de gom a gom cada dia, no faríem els mateixos espectadors que teníem amb un sol capítol de Plats bruts.

I després d’Art, tens alguns projectes de futur que es puguin explicar?

Doncs de moment el que desitjo és que Art tingui una llarga vida, perquè està anant molt bé i estem omplint cada dia! També hi ha un projecte, que encara s’ha de quallar però que em faria molta il·lusió, que és fer la Tv movie de El nom, per TV3.