Jordi Rovira: “L’encert de ‘Capçalera’ és parlar de la professió”

30.06.2017

El dimecres 5 de juliol, el Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrarà la digitalització dels primers 175 números de la revista Capçalera i la seva incorporació a RACO (repositori col·lectiu de consulta oberta). L’acte tindrà lloc a la mateixa seu del Col·legi i comptarà amb Eugeni Madueño, impulsor de la revista; Jaume Fabre, director entre 1989-2000; Goretti Palau, directora entre 2000-2004 i Jordi Rovira, que la dirigeix des del 2004.

Jordi Rovira | Foto: David Campos

Jordi Rovira | Foto: David Campos

La revista Capçalera va aparèixer l’any 1989 com una revista escrita per periodistes, per a periodistes i sobre periodisme. Actualment és quadrimestral i té una tirada de 4.400 exemplars, amb 100 pàgines per número. De tot plegat, n’hem parlat amb l’actual director, el Jordi Rovira.

Incombustible i multitasca, el periodista Jordi Rovira (Mataró, 1970) fa vint anys que treballa com a freelance. Llicenciat en Ciències de la Informació (UAB), també va fer Ciències Polítiques i Sociologia (UAB) i Geografia i Història (UNED), només “per tenir un pòsit que m’ajudés en la meva trajectòria com a periodista”. Va agafar les regnes de Capçalera el 2004, després de ser-ne quatre anys redactor en cap, sota la direcció de Goretti Palau.

Al mateix temps, Rovira també ha realitzat reportatges per a diaris i revistes des d’una trentena de països del món; ha publicat una sèrie de reportatges d’investigació a El País, on denunciava males pràctiques de​ dirigents de l’Associació Catalana de Municipis, avui pendents de judici; ha estat coautor del reportatge Desmuntant Laietana, emès al ”30 Minuts”​, amb què destapava operacions irregulars de directius de Caixa Laietana; i també coautor del documental Joana Biarnés. Una entre tots, que recupera la figura i l’obra d’aquesta veterana fotoperiodista. Tot plegat, “treballs a foc lent”, com diu ell mateix, que ha combinat amb tasques periodístiques en gabinets de comunicació i altres fronts.

Incorporar Capçalera a RACO és obrir-la a tothom: els articles dels 175 números, accessibles a Internet, filtrats per títol i autor. És això?

Exactament. RACO és un repositori amb perfil acadèmic i cooperatiu des del qual es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de prop de 500 revistes científiques, culturals i erudites catalanes. La seva principal finalitat és augmentar la visibilitat i consulta de les revistes que inclou i difondre la producció científica i acadèmica que es publica a revistes catalanes.

Una bona notícia per al Col·legi, per als redactors i per als lectors de la revista. Quins reptes més  depara el futur a Capçalera?

El principal repte és no repetir-nos i seguir abordant els temes més actuals de la professió. Crec que tenim una fórmula que funciona i la nostra feina és anar-ho polint, millorant, buscant sempre l’excel·lència.

No ha de ser fàcil, no repetir temes. Qui els decideix, i com?

Hi ha un Consell de Redacció format per membres de la Junta, el cap de comunicació del Col·legi i jo mateix, als quals exposo els temes que els col·legiats proposen, més d’altres que jo mateix he anat pensant. I des del consell també aporten moltes idees. D’aquest debat en surt el sumari de cada número. Tot i que pot semblar que puguem repetir-nos fàcilment, el cert és que la professió està en constant transformació, sobretot des de l’arribada d’Internet i les xarxes socials,  cosa que permet disposar de moltes temàtiques diferents a cada número. També és cert que hi ha temes que apareixen sovint, però això és perquè amb el pas del temps han canviat tant que s’han d’analitzar de nou. No és el mateix, per exemple, analitzar el paper de les xarxes socials en la professió periodística quan va aparèixer Facebook al 2004 que ara. Tenim sempre les antenes ben obertes i escoltem moltes propostes que ens arriben.

Alguns exemplars de Capçalera

Alguns exemplars de Capçalera

Quin és el perfil dels redactors? Com roten? Què cobren? Com dona exemple, el Col·legi, contra la precarietat?

La gran majoria de redactors són periodistes col·legiats, excepte quan busquem un expert molt concret en algun àmbit. Busquem perfils diferents perquè hi ha periodistes que són molt bons en temes més de profunditat, d’altres treuen el millor en temes més especialitzats, etc. Solen ser freelance joves o de mitjana edat, tot i que també comptem amb veterans. Alguns escriuen més sovint i d’altres més puntualment, no hi ha una norma. I, evidentment, intentem sempre pagar quantitats dignes. No podem criticar la precarietat de la professió i no ser exemplars.

És més difícil escriure per als del gremi?

És molt més exigent. Recordo que en una ocasió, quan no feia gaire que estava al capdavant de la revista, estava en una redacció d’un diari on col·laborava i, de sobte, diferents companys —tots ells havien rebut la revista a casa per les mateixes dates— em comentaven aspectes de la revista. Però sovint eren aspectes com ”t’has fixat que en el peu de la pàgina 78 hi ha un petit error?” o “Has vist que la fotografia de la pàgina 93 està un pel desenfocada?”. De seguida em vaig adonar que el que potser perdonem a alguns mitjans escrits, no ho fem amb la revista del gremi. I això m’ha fet estar molt més atent i extremar el procés de producció per evitar errors de tot tipus. I amb el temps m’he adonat que hi ha gent externa a la professió que també me’n fa bones crítiques i que no la veu com una cosa pròpia d’un sector determinant i excloent, i això és molt bo.

Com te la vas trobar, la revista, i què et van aconsellar?

L’únic consell que em van donar des del Col·legi és que no tingués por de ser crític amb la professió. I he intentat aplicar-ho. Quan vaig començar a treballar amb la Goretti, la revista havia estat deu anys sota la direcció d’en Jaume Fabre, que va fer una gran feina al llarg dels cent primers números i havia apostat per una revista que es centrava en la professió i no pas en les activitats col·legials,  cosa que per mi va ser un encert. Nosaltres vam portar la publicació a partir del número 101, i el nostre repte era, a banda de buscar un disseny més adaptat als nous temps, replantejar algunes coses per intentar acostar-la encara més als col·legiats.

Com hauria de ser, segons tu, la revista? Te n’has sortit en aquests 13 anys?

Sempre he tingut clar que no podia ser la típica revista corporativa amb fotografies de la junta o del degà donant premis, etc., com fan les revistes d’altres institucions. Evidentment, tot això també ha de sortir però en petit —i ara, a més, es concentra, sobretot, en el web del Col·legi—. Per tant, m’he centrat en fer una revista  en què es parli de diferents inputs que interessen a la professió, des de temes tecnològics, laborals, ètics, de gènere, històrics, etc. I crec, modestament, que ens  n’estem sortint. Fa pocs anys, el Col·legi va fer una enquesta als col·legiats i la revista era un dels serveis més ben valorats.

Recordes algun tema polèmic que hagi aixecat polseguera?

El primer dossier especial que vam fer, un parell d’anys després de l’11-M, on destapàvem com en algunes redaccions de Madrid  s’havia manipulat la informació sobre aquell atemptat amb finalitats polítiques i econòmiques, abonant-se a les teories conspiranoiques. Allò va provocar acomiadaments de professionals que no les defensaven i que fins i tot les criticaven obertament. Una vergonya. Vam dedicar moltes pàgines al tema i va ser molt comentat.

El teu perfil de periodista d’investigació t’ha fet promoure’l, aquest gènere, a la revista?

Jo crec que sí. Per una part implica que, sense adonar-me’n, vulgui anar més a fons en alguns temes. Però és que al ser una revista amb un procés de producció de diversos mesos, té tot el sentit del món que apostem per donar una informació molt més aprofundida. D’altra banda, a la revista també parlem sovint de com es troba el periodisme d’investigació a casa nostra, ja que ha anat molt a la baixa per diferents factors. I això també hem de dir-ho.

T’hi trobarem, al capdavant, quan es celebrin els 200 números?

Això no depèn només de mi, l’última paraula sempre la té la Junta del Col·legi de Periodistes, que és a qui em dec. Però passi el que passi, i hi hagi qui hagi al capdavant, la revista ha d’evolucionar en paral·lel a la professió, copsant els problemes i reptes que té. I intentant explicar-ho com hem intentat fer sempre, de manera amena i directa, però també rigorosa.