Joaquim Carbó: “M’esvera una mica sentir com el jovent parla en un argot castellanitzat”

Josep Maria Aloy conversa amb l’escriptor Joaquim Carbó i junts ressegueixen les aventures del detectiu Felip Marlot, protagonista de sis llibres de Carbó. Aquesta insòlita creació literària, en Felip Marlot, s’adreça als lectors més joves des de l’any 1979.  Ara, però, acaba de sortir del forn el sisè volum de la sèrie protagonitzada per aquest entranyable detectiu privat, que intuïtiu i tendre, s’erigeix com un antiheroi divertit, ple de sentit comú i amb algunes característiques compartides amb el seu escriptor, Joaquim Carbó. Un detectiu que té esdevé, sense proposar-s’ho, portaveu de la consciència col·lectiva de la nostra societat, amb una veu clara i crítica. 

-J. Aloy: Felip Marlot és un detectiu tendre que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com les de Raymond Chandler… on s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren els diners i és un idealista que creu que una feina no s’ha acabat fins que s’ha resolt del tot, i que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no puguin pagar els seus  serveis. De quina manera va néixer en Felip Marlot?

-J. Carbó: Ho recordo perfectament: en una oficina de la Via Laietana i l’actuació d’un nou director… no vaig poder resistir la temptació d’escriure la paròdia d’un personatge com aquell que no parava i que, de nit, estava tan cansat que així que posava el cap al coixí i tancava els ulls, s’adormia com un soc, i l’endemà, quan sonava el despertador, tenia la sensació que tot just s’acabava de jeure. Aquest neguit el portava a una decisió tan absurda com demanar els serveis d’un detectiu perquè busqués el lladre que li robava les hores de son que ell creia que es mereixia.

-J. Aloy: Els casos en què intervé no acaben a trompada seca ni s’arriba a disparar un sol tret en totes les pàgines de les seves aventures. Resol tots els assumptes fent treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d’un superhome, sinó d’un ciutadà normal i corrent. D’on treus la inspiració per plantejar els casos amb què es troba en Felip Marlot?
 – J. Carbó: N’hi ha que provenen del món dels somnis. La majoria són fruit de la meva habitual tafaneria quan vaig pel carrer o viatjo en metro. El metro és una font d’una gran riquesa temàtica. Ara mateix voldria escriure el conte d’algú que es passa hores i hores assegut en una andana a l’espera que el comptador que indica el temps que falta per a l’arribada del proper comboi baixi dels 16 segons, que és quan sempre es tanca el compte i apareix la paraula “ENTRA”: qui és el pispa que li roba els quinze segons que falten? I ja que acostumo a apuntar les idees en una llibreteta quan es presenten, també hi ha el cas del client angoixat -jo mateix, si m’hi trobava!- que acudeix a en F.M. perquè es pensa que un escriptor de la competència li ha robat les idees i el que realment ha passat és que ha perdut la llibreta…
-J. Aloy: El tercer volum de la sèrie Felip Marlot comença amb un avís de l’autor: Si fins avui només havia sortit en contes i historietes, ara s’atreveix a protagonitzar una novel.la en què, com podreu veure, les passa ben magres per mantenir la pau d’un festival de rock dur que prometia ser dels de sang i fetge. Que com se’n surt? Ah! Llegiu, preneu til·la i ja en parlarem! Parlem-ne doncs, Joaquim: com s’ho fa el teu amic Felip Marlot quan li encarregues d’organitzar el servei d’ordre d’un macrofestival de sis hores de rock salvatge en plena natura, al cràter del Cim Pelut, el plat fort del qual havia de ser l’actuació d’Els Kagalàstics, Els Tifes, Els Kaka de Vaka i la Lina Purner?

-J. Carbó: No cal dir que em vaig espavilar perquè se’n sortís bé. Etern pluricol·locat, en Felip es va permetre el luxe, mentre preparava un pla magistral per dominar la situació, de resoldre afers tan delicats com el d’una bona dona que havia perdut el temps; d’uns astrònoms que asseguraven que els havien esborrat l’anell del planeta Saturn; d’un veí de Collbató a qui havien robat les muntanyes de Montserrat; del novel·lista a qui havien pres totes les paraules de la seva última obra… Sento una tendresa especial per aquest detectiu que té tantes cares…

-J. Aloy: I, en aquest cas, quan entra en acció pel que fa al festival de rock, se les empesca perquè només es pugui arribar al Cim Pelut caminant un parell d’hores, cosa que deixa tots els assistents acalorats i amb una set terrible que han de calmar amb el suc d’unes fonts de les quals només raja una infusió de til·la que calma de tal manera els ànims que el concert esdevé una bassa d’oli, més ensopida del compte. 

-J. Carbó: La complicitat amb el lector és un dels ingredients que no falta a cap llibre: el fet de parlar en primera persona i ser un personatge de tarannà obert i espontani fa que la proximitat amb el lector sigui màxima. Oimés si, a sobre, trobem gestos com aquest: Com que no vull tenir secrets amb vosaltres, amics lectors, us vull explicar on i com visc perquè em penso que així serà més fàcil que us feu càrrec  de les meves històries.

-J. Aloy: La passió pel llenguatge i el joc de paraules, els embarbussaments i frases fetes conformen un rosari literari que esdevé un dels centres d’interès del llibre. Escrita amb una agilitat i fluïdesa excel·lents, la narració constitueix un enorme gaudi on allò que a moments sembla que importi menys és la mateixa història que s’hi explica. Un humor, destacat i destacable, i un desenllaç bastant frenètic, on encaixen totes les peces del trencaclosques, posen punt i final a una divertida trifulga d’un personatge i d’un autor que continuen tenint corda per anar fent. Aquesta passió pel llenguatge, per les frases fetes, per les comparacions i metàfores és un element omnipresent en tota l’obra de Joaquim Carbó. A la plana 157, un dels personatges, un finlandès que ha estudiat català, pregunta a en Felip que li expliqui què vol dir un ciri trencat, i quan l’amic estranger li diu que aquí diem més frases fetes que al seu país en Felip li contesta: …I les que s’han perdut! I les que es perden! Penso que són la sal de la llengua… i aprofita el moment per engaltar-ne un bon pilot de les més diverses varietats… És una preocupació i una necessitat, per a Joaquim Carbo, utilitzar tots els recursos per mantenir un nivell de llengua que superi l’escassedat de vocabulari de molts lectors joves i la seva pobresa literària a l’hora d’expressar-se?

 -J. Carbó: Potser sí, però jo, tant per tarannà com per falta de formació, no puc ser cap purista. M’esvera una mica, però, sentir com parla el jovent. No perquè ho facin en argot sinó perquè és un argot manllevat. Els jo, macho, vale, tio, demasiè, etc., em foten. És per això que em costa escriure avui una novel·la de caràcter juvenil. Tant, que si m’hi poso procuro suprimir els diàlegs i faig que el narrador els substitueixi per explicacions. Em sap greu que en lloc de dir que a algú li falta un bull diguin que està com un cencerro, o que per significar que una cosa és tan fàcil com bufar i fer ampolles, diguin que està xupat…

–J. Aloy: Al llarg de l’obra -tant en aquesta com en la resta- l’autor va espigolant petites referències crítiques a fets, situacions o actituds concretes de determinades persones com els desaprensius, els egoistes o bé els aprofitats. Les invectives contra la gent de ciutat, contra els pixapins són habituals, també: … la gent de ciutat que perd l’oremus per grapejar la molsa, arrencar brots tendres i collir tota mena de fongs, tant si són comestibles com si no ho són, estimulats per un programa de televisió…Una colla de missatges a favor del civisme i de la solidaritat hi dóna un caliu més aviat pedagògic a favor d’inculcar les bones maneres al jovent: … veig per terra els senyals inconfusibles de la civilització en forma de papers, plàstics i fins i tot alguna llauna… Tampoc no hi falten els missatges com… és imprescindible que ens ajudem si volem que el món sigui una mica més habitable… Podem pensar i dir que Joaquim Carbó, quan escriu per a joves, va constantment amb el xip de l’observació crítica?

-J. Carbó: És possible, tot i que em sabria una mica de greu que qui llegeixi aquesta entrevista es pensi que sóc un carca, però s’ha de tenir en compte que els llibres per a joves i, sobretot, per a infants, poden fer mal si escrius que tots els pares són uns imbècils -tot i que n’hi ha que ho són-, com que tots els adults són uns bandarres -tot i que n’hi ha que ho són-, i que tots els mestres repapiegen -tot i que n’hi ha que ho fan-, i que, en canvi, tots els joves són una meravella i que tenen dret a tot i cap obligació amb ningú. O que el món és una merda tan gran que no val la pena viure.  No voldria que cap infant ni cap jove es deformés per culpa meva o que caigués en una depressió. No evito l’aparició de bandarres, en els meus llibres juvenils, però procuro que es vegi que no són exemplars i que al final els toca rebre. Quan escric per a adults, sé que ja són prou grandets perquè els faci mal el que llegiran, i llavors explico les coses tal qual. Durant els seus anys d’existència vaig formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs que es distingia per no tenir pèls a la llengua.

–J. Aloy: Les vacances d’en Felip Marlot és l’últim volum de la sèrie, ara com ara. Això de les vacances d’en Felip Marlot, senyor Carbó, sona a vacances definitives del detectiu?

-J. Carbó: Això no se sap mai! De fet, aquesta novel·la és una conseqüència de l’anterior en què el detectiu anava a cobrar una factura a Morvià, coneixia un pagès força intrigat i  empipat perquè li robaven les gallines, que el contractava  perquè investigués què passava. L’estada, que es preveia tranquil·la, es complica per culpa d’un incendi, un robatori de coure, uns lleons abandonats al bosc dins una gàbia, una partida de paintball i d’altres fets que convido els lectors a llegir per a entreteniment i diversió, com diria un anunci interessat. En aquest llibre, Felip Marlot, doncs, es pensa que tot anirà bé quan puja a l’autobús que l’ha de portar a Morvià, on ha estat convidat a passar uns quants dies. Però no troba la pau que esperava, sinó que haurà de participar en un munt d’aventures. Per sort, la Clara, una mossa d’esquadra molt eixerida, l’ajudarà a sortir-se’n de tot, no sense rebre, però, alguna trompada.