Jaume Ayats: “La música és el gran pretext”

19.01.2016

Jaume Ayats i Abeyà (Vic, 1960) és músic, etnomusicòleg i, des de fa tres anys, director del Museu de la Música de Barcelona, així com del Centre Robert Gerhard per a la promoció i difusió del patrimoni musical català. Josep M. Muñoz entrevista al guardonat amb el Premi Nacional de Cultura Popular el 2012 arran de la publicació d’Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional (L’avenç, 2011), on reconstrueix els camins pels quals una cançó popular ha esdevingut l’himne nacional de Catalunya. Publiquem un tast de l’entrevista que trobareu sencera a L’Avenç.

 Jaume Ayats | Font: Josep M. Muñoz

Jaume Ayats | Font: Josep M. Muñoz

Al seu currículum, hi diu que és etnomusicòleg. Què significa, això?

Com deia John Blacking, etnomusicologia és una paraula molt lletja per explicar  una cosa que hauria  de ser molt simple: explicar  com la música intervé en la vida social, com ens fem a través de la música, i com la música pot explicar  allò que som i allò que volem ser.
Històricament, l’etnomusicologia ha servit per separar-se de la musicologia històrica,  i en part  també  de la musicologia comparada, i per fer veure que la música, més enllà de l’estructura d’unes partitures, ens serveix per a dir-nos coses entre humans  en un lloc social concret.  Per explicar aquest  lloc social podríem  acudir  a l’antropologia, a la sociologia o a un conjunt  de ciències socials; de forma que,  en definitiva,  l’etnomusicòleg hauria  de ser un estudiós del fet social i del fer personal.  De fet, la música és el gran pretext.

Un pretext, diu?

A mi m’agrada  definir la música com un magnífic pretext. A través de la música, el que busquem  són actituds, comunicacions, la construcció de mons socials i de mons personals. Llavors, una certa època dels idealismes –i concretament  del romanticisme i del postromanticisme– ha construït la idea de música com un fet separat. I això ha comportat que aquest  ideal de la música s’idealitzés, es magnifiqués,  se separés de la vida individual  i col·lectiva, com si fos una cosa externa.  Quan  anem a altres nivells de la pròpia  societat, o quan anem a altres societats, descobrim –i això seria exactament l’etnomusicologia– que la música no és res més que un nivell determinat de l’expressió que ens permet construir simbòlicament les expectatives personals  i socials. I aquí és on podem  dir que la música  és només  un pretext, però  que és un magnífic pretext.

A la primera frase m’ha citat un autor, John Blacking, un etnomusicòleg i antropòleg social britànic, de qui vostè va prologar la traducció catalana, publicada a Eumo, i també la castellana, publicada posteriorment a Alianza, d’un seu llibre titulat Fins a quin punt l’home és músic?

Blacking és un clàssic, que a mi em va servir molt per obrir les expectatives  d’aquesta  visió social i humana de la música; ell va fer, als anys setanta, diverses propostes de com entenia la música, que han estat molt vàlides a l’hora d’obrir  una nova etapa dels estudis musicals, tot i que jo no les comparteixo exactament del tot. Ara bé, em sento un continuador de la seva escola, del seu punt de vista. Sovint, des de les ciències socials –enormement eurocentristes i enormement basades en el discurs escrit–, hem tingut la mancança d’unes implicacions  estètiques, vitals, corporals, gestuals i emotives, i perdó per tants adjectius,  que formen tanmateix part essencial de la vivència humana. En el món occidental, sobretot des de la Il·lustració  del segle XVIII i encara més des dels idealismes del segle XIX, s’ha privilegiat la idea, despullada  de tota  corporalitat,  enfront  de tot el sentiment  de conjunt  amb què van les idees, oblidant la importància d’aquestes actituds i d’aquests  sentiments.
Per tant,  crec que té sentit la recuperació dels estudis sobre expressions com la música, però també el gest, l’emotivitat, el sentiment,  i tot allò que fa la comunicació, i que és el centre de la vida social. En canvi, les ciències socials han  tendit,  sovint,  a deixar això només com un extern,  com un superflu, com un afegit, com si hi hagués una lluita per les idees, que és la central, i una lluita perifèrica, que són aquestes altres. A vegades ens cal anar  a altres moments històrics de la nostra  societat, a classes diferents de les hegemòniques, o simplement  traslladar-nos a altres societats, per veure que la cosa és mot més complexa,  molt més rica i, sobretot, molt més divertida.

En aquesta entrevista, Ayats parla del seu pas per l’escolania de Montserrat, el franquisme i la música popular. La podeu llegir sencera aquí. El sumari el trobareu aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.