Els dos Joans del Circ d’Hivern

El passat disset de desembre es va estrenar Invisibles, el 21è Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris. Oriol Puig Taulé ha conversat amb Joan Arqué i Joan Ramon Graell, els seus dos directors, sobre aquest espectacle i la situació actual del circ a Catalunya. Invisibles es podrà veure fins el 22 de gener a l’Ateneu Popular 9Barris.

D’on sorgeix aquest projecte i com arriba fins a ser l’espectacle número 21 del Circ d’Hivern?

Joan Ramon Graell: Invisibles neix de les ganes que teníem de fer un Circ d’Hivern, que per a nosaltres és el referent del circ català. De fet, és l’única producció de circ que es fa en condicions cada any a Catalunya. Teníem ganes de fer un espectacle sobre la fugida, en gran part per tot el que està passant a l’actualitat, una mica per necessitat. El Circ d’Hivern funciona per concurs, tu presentes un projecte i hi ha una comissió artística que s’encarrega de triar una de les propostes rebudes. El nostre és un projecte de creació col·lectiva, o fins i tot de recreació col·lectiva, i de fet no ens hem inventat res. El que expressem amb aquest espectacle és tot allò que veiem i sentim.

Joan Arqué: A partir d’una idea incial, vam començar amb la concepció que té cada intèrpret sobre la fugida, i sobre tots els tipus de fugida amb els que ens trobem a la nostra vida. Ja sigui a nivell geopolític o social, o bé es tracti d’una fugida interior. A partir d’aquí vam extreure un material que, sumat al que és pròpiament les diferents tècniques del circ, ha acabat configurant el muntatge que veureu aquí. El material prové de nosaltres mateixos i de tots els artistes que estan en escena.

Veient les imatges i el tràiler de l’espectacle, de seguida ens vénen al cap els refugiats, d’ara o d’un passat proper, la fugida, les maletes… Invisibles va en aquesta direcció?

Joan Arqué: En el nostre procés de treball hi hagut espai per a moltes més capes que aquesta. Però potser sí que, vist des de fora, és evident que les imatges que ens vénen al cap són aquelles que veiem cada dia per televisió. Els nostres referents han tingut orígens diversos, encara que sembli que només parlem d’un tipus d’èxode. Sí que és veritat que nosaltres parlem des del mal anomenat “primer món”, i hem volgut fer un exercici d’honestedat, sent molt conscients que ho veiem tot des de la nostra realitat i des del nostre punt de vista. No és un fet vivencial que pugui explicar una persona que ho ha viscut en primera persona.

Joan Ramon Graell: Hem volgut superar un marc geogràfic i un marc temporal concrets, perquè qui més qui menys en el seu passat ha tingut fugides, ja sigui a la seva família o en la seva pròpia experiència. O en un futur més immediat, no ho oblidem. Tots som refugiats o el fruit de diverses fugides.

De quina manera s’ha materialitzat aquesta creació col·lectiva en el procés d’assajos?

Joan Arqué: Quan vam començar aquest projecte nosaltres teníem la trama molt clara, i durant la creació ha anat patint petites modificacions, però s’ha conservat bastant com era al principi. Suposo que a nivell artístic ha encaixat la creació col·lectiva amb allò que nosaltres teníem en ment, i a més d’una forma molt natural i gens costosa.

Joan Ramon Graell: Cadascú ha aportat el seu coneixement. Crec que vam estar molt encertats a l’hora de triar el nostre equip artístic, i de fet també vam escollir aquests pensant en tenir un procés de creació agradable.

De quines eines us serviu per a explicar la vostra història? Quines tècniques de circ apareixen a Invisibles?

Joan Ramon Graell: La Griselda Juncà és trapezista, el Tomeu Amer fa escala d’equilibris i roda alemanya, el Jordi Serra i la Deborah Cobos treballen el quadrant rus, el Blai Juanet porta el paper de narrador i també interpreta la música amb el Marc Sastre, que és el director musical de l’espectacle. No és només un acompanyament, sinó que en alguns moments la música és la protagonista absoluta de l’escena.

Com han respost els espectadors que ja han vist l’espectacle? També esteu fent funcions escolars… De quina manera han rebut Invisibles els nens?

Joan Ramon Graell: Els espectadors adults que ja han vist l’espectacle l’han rebut de forma molt emotiva, i no sabíem com els nens es prendrien l’espectacle.

Joan Arqué: Creiem que Invisibles té moltes capes: una reflexió més o menys intel·lectual, una capa més emocional, una capa visual molt gran i una capa musical que podries escoltar independentment i també et transportaria a algun lloc. Teníem una mica de por abans de fer les funcions escolars, perquè no sabíem com els nens rebrien el muntatge, i per sorpresa nostra va anar molt bé.

Joan Ramon Graell: Aquests bolos els hem fet amb escoles del barri, on hi ha molta immigració. I també és bo que vegin algun espectacle on els protagonistes s’assemblen a ells. Ens hem sentit molt ben acollits aquí, a l’Ateneu Popular.

Quina ha estat la vostra relació personal i professional amb l’Ateneu? Hi heu treballat en més ocasions?

Joan Arqué: Fa com gràcia dir-ho, perquè jo sóc el que menys m’he dedicat al circ de tot el nostre equip artístic, però sí que he anat venint a l’Ateneu a formar-me i a fer cosetes. Crec que, més o menys, tothom que es dedica al circ aquí ha passat en un moment o altre per l’Ateneu.

Joan Ramon Graell: La majoria dels artistes de circ han anat a l’Escola Rogelio Rivel, que està aquí al costat, i que més qui menys ha actuat aquí alguna vegada. Jo vaig participar a l’espectacle Rodó, que va ser el desè Circ d’Hivern, i n’he vist divuit, per tant tenim un coneixement força gran del que s’ha fet per aquí. Crec que amb el Joan ens complementem bastant bé.

Joan Arqué: Curiosament ja havíem treballat junts, en un espectacle titulat Una d’ostres, que també unia el circ amb el teatre i la música en directe. El va dirigir el Joan Ramon i jo hi feia el paper que aquí fa el Blai Juanet, una mena de narrador-actor.

Què diríeu a algú que no hagi vingut mai al Circ d’Hivern?

Joan Arqué: Primer de tot jo li diria que vingui, perquè a part que considero que la gent ha de conèixer aquest espai i tot allò que fa al voltant del circ, crec que no el decepcionarem.

Joan Ramon Graell: Jo li diria que vagi a veure circ, i que si no sap on anar que vingui a l’Ateneu Popular 9Barris. Aquest és un muntatge pensat per fer gira, el que passa és que en aquest país no hi ha mercat: el circuit està dinamitat. Els que hem treballat amb companyies franceses hem vist com allà cada poble de més de 10.000 habitants programa circ amb regularitat. Aquí sembla que tinguem teatres com tenim rotondes a les entrades dels pobles. Sense anar més lluny, jo he dirigit un espectacle que ara estic girant per França. Un cop vam fer deu bolos aquí, ja vam haver de portar-lo a fora, perquè a casa nostra sembla que no es vulgui programar teatre. S’ha penjat el sistema i ara s’hauria de reiniciar.

Joan Arqué: També crec que som hereus d’un sistema basat en la subvenció, i no de circuit, que en certa part del teatre funciona més o menys. Considero que aquest sistema està obsolet, i que si no tenim cura del circuit no podem pretendre que tots els teatres comencin a programar circ. S’hauria d’ajudar els teatres i fomentar programacions que incloguessin el circ, així com altres disciplines. No m’agrada parlar de la paraula “educar”, però si que s’ha d’ensenyar com el circ connecta amb el públic d’una manera molt més potent del que molts creuen, i per vies insospitades. Aquesta és la nostra assignatura pendent: ara tenim escoles i centres de creació, i després d’això… el buit.

Joan Ramon Graell: Si els teatres porten trenta anys oferint el mateix al públic, oferint pomes, al final la gent el que demana són pomes. Llavors si un dia ofereixen peres, al començament la gent potser seguirà volent pomes, però alguns descobriran que també els agraden les peres. I no cal oblidar que a casa nostra també hi ha projectes molt bons, com aquest mateix. Que un equipament com l’Ateneu Popular hagi dedicat 21 anys a produir un espectacle de circ, i que sigui l’únic que t’ofereix fer temporada, és un fet excepcional.

Joan Arqué: Això és una altra cosa que s’hauria d’animar. Que els teatres programin temporades de circ, i no únicament funcions úniques.