‘Zero’ o l’atreviment

23.09.2012

Zero, de Pep Pla i Albert Boronat es va poder veure a Sala Brossa, La Seca, fins al 22 de setembre. Aquells que no van poder veure aquest espectacle, us recomanem que aneu al Teatre Alegria de Terrassa aquest dissabte 24 de novembre. Recuperem avui l’article de Raquel Loscos sobre ‘Zero’.

Jo vaig al teatre a sorprendre’m. Si no hi ha màgia em quedo a casa meva i em poso una peli”. Aquesta frase, que li vaig sentir dir fa temps a una escenògrafa, em va venir ahir al cap durant els primers segons de l’obra Zero, la coproducció del Centre d’ Arts Escèniques de Terrassa i el Festival Grec que obre la temporada 2012-2013 de La Seca-Espai Brossa. I em va venir al cap perquè semblava en Pep Pla i l’Albert Boronat, els directors de l’espectacle, l’havien sentida dir, també: l’entrada en escena dels actors, que més que entrar apareixen a l’escenari, té les dues característiques dels grans números de màgia: és sorprenent i és bella.

 

Zero, de Pep Pla i Albert Boronat | Foto de R. Bustamante

 

 

Però a part de màgic, aquest principi és un avançament del que serà l’espectacle: Zero no és una narració, no explica una història.  És més aviat un recorregut, una visita guiada a una mena de galeria d’imatges sobre la vellesa, on algunes sales semblen tretes d’un delicat museu de cera i altres del més torturat dels passatges del terror. Els actors són guies implacables: ens fan visitar en profunditat totes les “sales” de l’exposició, encara que moltes, si depengués de nosaltres, no les miraríem ni de reüll.

De fet, és possible que si en comptes de ser un espectacle teatral fos realment una visita a una galeria, directament ni entréssim. Setanta minuts de reflexió sobre la vellesa: Qui vol dedicar aquest temps a un tema així? Els més joves perquè “ja hi pensarem quan toqui,  els més grans perquè “En aquestes coses millor no pensar gaire”, ningú no té ganes  d’enfrontar-se al fet de fer-se gran. Envellir és un tema de mal gust, de mal gust per a una conversa de sobretaula, de mal gust fins i tot per a una conversa amb un mateix. Quan ens salta al damunt ens el traiem de sobre, i mirem de pensar en alguna altra cosa… I de cop ens trobem sent espectadors de Zero: una hora i deu minuts dedicats al fet de fer-se vell des de totes les perspectives possibles: cultural, social, econòmica, vivencial…

Aquest és un dels grans actes de valentia que trobem a l’espectacle: ens regala la possibilitat, fins i tot l’obligació, de reflexionar sobre la violenta veritat d’envellir: que tots volem arribar a vells, però ningú de nosaltres volem ser-ho.

L’altre gran acte de valentia és el repartiment. És tota una demostració de coherència comptar amb gent gran per a fer una reflexió sobre la vellesa, i en aquest espectacle, tres dels sis actors tenen 69, 82 i 86 anys respectivament.  Mª Dolors Duocastella, Josep Vallhonrat i Martha Carbonell són la carta més alta de l’espectacle. Per començar, només el fet de poder veure’ls en escena ens posa davant d’una realitat escandalosa: vivim a un món de vells invisibles. Tenir gent gran damunt de l’escenari, poder contemplar actors vells en escena ens fa adonar del poc acostumats que estem a mirar cossos vells, rostres vells. Potser en algun moment a la televisió, potser en algun moment en família… però en general, als vells els veiem, però no els mirem. Duocastella, Vallhonrat i Carbonell prenen part activa en l’espectacle, però moltes vegades només pel fet de ser-hi ja es creen imatges d’una intensitat difícil d’oblidar.

El pes de l’obra, però, el porten els altres tres intèrprets, Isis Martín, Xavi Sáez i Jaume Sangrà, que es mouen amb comoditat entre el teatre de text i el teatre físic. Ells tres constitueixen l’objecte i el subjecte de la reflexió que planteja l’obra: Zero és una obra escrita per i per a els vells del futur: els joves.

Però acabem de dir que Zero planteja una reflexió sobre la vellesa, i això no és del tot veritat. Zero no reflexiona: ens obliga a reflexionar. Zero ens metralla amb informació, ens enfronta a imatges, ens porta per totes les cares del complicat políedre del fet d’envellir, ens colpeja la raó i ens acarona l’ànima… I després ens envia a casa perquè utilitzem tot aquest material com nosaltres vulguem.

 

Zero, de Pep Pla i Albert Boronat | Foto de R. Bustamante

 

Per fer-ho se serveix de tots els recursos escènics possibles: l’espai sonor accelera el ritme de l’escena o contribueix a convertir-la  en un indret inquietant, la llum transporta la senzilla escenografia de l’espai quotidià a l’espai oníric, les projeccions de missatges escrits aporten una informació que modifica el conjunt, les projeccions de vídeo i fotografia creen potents  il·lusions visuals…

I els actors, els seus cossos, els seus moviments, les seves veus són l’eina principal -la principal, però una eina, també- que se suma a totes les altres amb un objectiu únic i concret: fer que el públic s’endugui alguna cosa de l’obra, que no surti tal i com va entrar.

No sé si Zero em va agradar molt o poc: algunes imatges em van colpir profundament, altres no tant; alguns recursos expressius em van interessar, i altres menys… El fet és que no m’importa gens. El que importa és que Zero s’atreveix: s’atreveix a posar actors de vuitanta anys en escena, s’atreveix a parlar d’un tema del que no volem sentir a parlar i s’atreveix a jugar a fons amb tots els recursos escènics per aconseguir un objectiu. Zero té màgia i té valentia, dos trets que escassegen molt sobre els escenaris i que esperem trobar sovint i en dosis tan altes a totes les obres d’aquesta temporada.

 

Raquel Loscos López
@frilancejant
www.sobreactuar.wordpress.com