You say Tomato!

7.10.2015

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet… O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga… a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó.

Joan Negrié i Anna Moliner a You say Tomato

Joan Negrié i Anna Moliner a You say Tomato

 

El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo “xou” sense embuts ja d’entrada— s’empara en un dels coixins de la cançó ‘Let’s Call the Whole Thing Off’, escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula ‘Shall We Dance’ (la del 1937, doblada aquí com a ‘Ritme boig’), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers.

I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure’s les butxaques plenes.Malgrat la referència musical cinematogràfica, però, el muntatge —el xou, vaja— no és estrictament un musical tal com s’entén el gènere. Però els espectadors faran bé de retenir l’espera fins als tres últims minuts en què tot l’esplendor que ha amagat la misèria de la part del darrere de l’escenari esclata en un número antològic que broden, com a parella de cant i ball, Anna Moliner i Joan Negrié, i que s’emporta del tot els espectadors a la butxaca.

Si els dos, cadascú pel seu costat, ja acumulen un notable currículum interpretatiu en diferents obres teatrals, aquí la parella forma un duet sorprenent, conjuntat a la perfecció, que, si bé sorgeix de la ficció de l’autor Joan Yago, ben bé podrien continuar explotant en la vida teatral real.Recorrent al recurs del teatre dins el teatre, del teatre de bambolines, dels secrets darrere el teló i de l’aparença plena de colors i lluentons sempre amb un somriure de l’escenari davant el públic, la parella d’artistes ha arribat al segle XXI amb el repertori extret de tots els temps per acontentar un públic que els permet de fer bullir l’olla i una organització maldestra de festa major que ni tan sols sap com classificar el seu espectacle (¿duets romàntics?) en el programa de mà i els margina a l’apartat de la penúltima pàgina on diu “altres activitats”.

Un espectacle estrenat aquesta tardor a Tarragona, a la sala de la mateixa productora Trono, presentat ara a Barcelona, a la Sala Muntaner —experta en aquestes petites descobertes—, i que és un caramel per desembolicar, ple d’ironia dels triomfadors i de tendresa dels perdedors, per fer-lo rodar precisament per fires i festes majors, justament com parodia la trama del muntatge que, malgrat l’humor, la frescor interpretativa i el bon gust de mel que deixa a la boca, amaga un traster en crisi, la crisi dels quaranta, diuen ells, que aporta el punt just d’agredolç per donar encara més valor al xou, mentre la parella aspira a aconseguir només cinc minuts més de glòria (‘Five more minuts’), per fer realitat el títol del disc amb el qual, anys enrere, s’havien d’haver menjat el món… si no fos que, el món, alguns l’han cuinat massa dur per a queixals febles.