Yasmina Reza. Matar els anys

Cèlebrement coneguda pels seus textos teatrals, Yasmina Reza (París, 1959) bandeja un cop més la dramatúrgia. L’autora d’Art ha apostat novament per explicar i explicar-se a través d’una novel·la. Ja ho va fer a Adam Haberberg (2002) i Feliços els feliços (2013). Ara hi torna amb Babilònia (Anagrama), el seu nou treball, amb el qual va guanyar el prestigiós premi Renaudot. El jurat va reconèixer una obra reflexiva i esvalotada alhora, salada d’humor, escrita amb bon gust i breu –206 pàgines– però hàbilment condensada.

Babilònia és la història d’una acceptació. Una acceptació despietada i inexorable: l’edat. El temps és el protagonista moral de Babilònia. L’edat com a ofec, parany i malaltia social. La protagonista real, la de carn i ossos, és l’Elizabeth. Una dona a la qual l’arribada a la seixantena se li encalla a la gola. Els anys li són un bony dolorós al dors; l’aniversari, un sinònim de balanç i comparació. Defineix els seixanta com “una edat immensa i abstracta”, però podríem estar parlant de qualsevol altra xifra. Tant se val. L’Elizabeth no accepta el consum del temps.

“Com pot ser? Una noia fa les mil i una, es passeja per la vida amb el cap ben alt i empastifada de maquillatge i, tot d’una, li agafa per tenir seixanta anys”, reflexiona al principi de la novel·la. En aquest sentit, el de l’aprovació personal, Babilònia és una novel·la cruel.

Reza, com l’Elizabeth, no és partidària de recordar permanentment l’edat que té cadascú. L’autora explicava la setmana passada, en la roda de premsa que va donar a Barcelona, que està tipa dels portals de venda en línia que forcen a detallar l’edat per a comprar qualsevol ximpleria. “Em molesta el recordatori constant dels anys que tinc perquè prendre’n consciència implica coses”. A la protagonista, a banda de reflexions punyents, li implica també una flamarada d’optimisme que és concreta en una fantàstica festa de primavera. Que munta, precisament, per esborrar la boira malsana que li omple el cap, agafar impuls i superar un estat anímic d’enfonsament. La intenció és bona, i per uns moments sembla que rutlla bé, però tot acabarà ensorrat. Com ens diu un passatge revelador: “Així que posem un peu a terra, cal renunciar a qualsevol idea de permanència”.

 La fracció Reza

La fracció mana. És la sensació que es respira en algunes obres seves. Com en Un déu salvatge (2007), per exemple. Passem d’una calma absoluta a una guerra que ho arrasa tot. “La moral s’atura allà on comencen els nervis”, és com justifica Reza aquests canvis de clima abruptes. Quasi com una traïció del sentit comú, ingovernable.

La festa de l’Elizabeth és l’equador de Babilònia. Un punt intermedi important que divideix la novel·la i que dona entrada a una segona part –incloguem-hi el desenllaç de la festa– amb sabors de novel·la policíaca. “La novel·la té un aire de pel·lícula dels germans Coen”: a la contraporta del llibre s’inclou aquesta opinió que Julien Bisson va escriure a la seva crítica de la revista Lire. És exagerat comparar Babilònia amb cap obra de Joel i Ethan Coen perquè la violència no arriba a esclatar davant del lector ni la comicitat és una constant. L’art de Reza és un equilibri alternant exquisit. Reflexió i acció, humor i misteri.

Reza, de fet, rebutja la inclusió de la novel·la ni cap fragment d’ella en el gènere negre o el thriller. A Barcelona, explicava que si per primera vegada s’ha permès treballar el suspens, és per una qüestió capriciosa i d’interès. Cada any, deia, li agrada assistir a dos o tres judicis. Escoltar els argumentaris enfrontats. “Unes bones defenses t’obliguen a situar-te en l’equidistància. No trobes ningú del tot culpable”. L’observació l’ha inspirat. Babilònia juga amb això. Amb el perill de fidelitzar amb el mal.

Si Reza no accepta un accent de gènere, no nega, en canvi, que és la seva obra amb més esdeveniments. És a dir, el seu llibre més novel·lesc. Es distancia de la quietud extrema que impregnava, per exemple, Al trineu de Schopenhauer i supera el dinamisme de Feliços els feliços. De fet, Babilònia és una llesca de la seva anterior novel·la si aquesta fos un pa rodó. La història de l’Elizabeth, el Pierre i el senyor Manoscrivi és una porció amplificada de Feliços els feliços, on ja apareixien els temes centrals d’aquesta, l’edat i altres d’indiscutibles com la parella, els convencionalismes o la solitud. Aquesta última explicada, en part, a través de The Americans, recull d’imatges del fotògraf Robert Frank. “El llibre més trist de la Terra”, segons l’Elizabeth.

Pels seus tocs d’humor elegants i inesperats –Silvia Sesé, editora d’Anagrama, en destaca la seva “jocositat i ironia deliciosa”–, per la frivolitat necessària que acompanya la lectura –el poder dels objectes per recuperar un estat d’ànim en qüestió de segons–, per una escriptura rigorosa i referencial i pel sabor agredolç, és a dir ple de veritat, de la narració, Babilònia és una novel·la que goso encoratjar a llegir. Sense oblidar-me d’esmentar una exacta i gustosa traducció d’Oriol Sánchez Vaqué.