Xavier Aliaga. Vides desafinades

26.05.2012

Xaver Aliaga, autor de ‘Vides desafinades’

De què parla Xavier Aliaga (Vides desafinades, Edicions 62) quan parla de córrer? De pegar a fugir per desenganxar-se. De fúmer el camp quan, urbanita que estàs abandonant la trentena, t’hi trobes ben fotut. De pirar, xicon o xicona, cap a un lloc on de bonics cadàvers en vida, víctimes del dia a dia, pugues fer pira. De la llarga tirada que hi ha entre una amanida amb tomato (pur rock’n’roll, pur Breathless) o sense (pura; el tomato és una fruita; el tomato és una fruita, però no dues mitges taronges; l’ars amatoria és una ars combinatoria; el tomato és una fruita, repetisc, i això teu, baby, és una fuita).

Quan Xavier Aliaga i Villora (parit a Madrid l’any 1970) escriu trossos de vides derringlades, escriu d’ordres d’allunyament. La seua és una telegrafia que toca exilis forçosos de joves membres de la generació ull, individus que s’imposen distància per a, des de la talaia, dominar sense frecs la realitat*. Indivídeos, aquests, capaços de veure el que està passant a Tòquio, a l’oficina o al dedins del cos propi, i tot instantàniament, alhora i sense esforços, amb un colp de mà i, com a molt, altre de maluc a la còmoda cadira. On van —els indivídeos—, ens preguntem fent-nos la pregunta que Heidegger ja e(n)s feia l’any 1936 en Introducció a la metafísica, on anem? Envers una cosmovisió reduïda?

Aliaga obliga els seus personatges a eixir de casa, a fer camí i pagar peatge. L’escriptor valencià els avia a terra incognita, on és possible desenvolupar una nova perspectiva d’allò que s’acaba de deixar, ensopegar alguna cosa que no s’havia vist, trobar un amic o tenir un accident; viure, en definitiva, el que no es viu quan ens llancem a la seguretat de la finestra. Els protagonistes de Vides desafinades no fan tant un passatge de València a Barcelona o de Barcelona a València, com un viatge —un buidatge— cap a l’experiència mateixa de la distància. On van les boletes acerades del xiquet criat a Xàtiva? Devers un cosmos reduït? Aliaga introduïx les seues joguines en una capsa de sabates, en una metafísica. Així, quan els malalts desconcertats que busquen una sortida topen — conxorxa d’atzar i necessitat— en el corredor d’aqueix hospital enfollit en què se’ls ha convertit la vida, el propòsit del Déu infant no és tant anul·lar la distància que separava les seues creatures com fer-(los-)la palpable, posar-(los-)la al bell centre. Palpable; evident a ulls (dels personatges) del lector.

La novel·la guanyadora del XXXIIIé Premi Joanot Martorell de narrativa no amaga que les seues estampes no són agradables. Exposa joves cossos malalts i morts, i amb ells tot el que aquests poden ensenyar-nos. El seu autor, amb unes imatges paoroses, vol, talment com Berkeley, que la realitat que la generació ull pretén sotmetre sense desgastar- se, (els) siga tan propera com el dolor. Vol, Déu terrible, que ens internem en una capsa (de capses), i que a dins hi trobem quelcom que anomenem «escarabat».
*  La seua és una telegrafia que, coherentment, pren sovint una forma gairebé telegràfica: frases breus i pocs nexes, personatges que expressen el propi pensament de manera molt lacònica i escarida. Quan hi ha diàlegs —en xicoteta quantitat— hi ha, és clar, telefonia mòbil, i amb ella, flexibilitat, fi de la compartimentació, confusió entre faena i lleure, públic i privat, sacre i profà. Hi ha també una telecomunicació consistent en la transmissió a distància de missatges electrònics. Sobta que no s’use per a trameses urgents, banals, immediates, sinó per a dilatades i reflexives epístoles. No sobta tant si pensem que ara els ginys tecnològics ens traslladen des de l’exigent comunicació-relació cara a carao carta a carta— a la comunicació-relació de vidres. No sobta tant, diem, si pensem que quan algú t’envia un e-mail difícil, un d’aquells que et compliquen l’existència, en veritat no està esperant resposta.

Etiquetes: