Wilde, incombustible a La Seca

18.01.2017

“L’Art és l’única cosa seriosa del món. I l’artista és l’única persona que mai és seriosa”, Oscar Wilde. Aquest geni dels aforismes, ens ha proporcionat un reguitzell de cites afilades de menys 140 caràcters i la seva imatge de dandi victorià el convertí en una icona. Més enllà dels aforismes i la icona, Sergi Mateu ret homenatge a l’escriptor irlandés des de la intimitat de la sala Leopoldo Fregoli de La Seca. A Sempre teu, Òscar, Mateu convida a l’espectador a fer un viatge al seu llegat tot teixint fragments de textos i les vicissituds de Wilde, des de l’èxit aclaparador al West End a l’home que va ser condemnat a treballs forçats a la presó per ser homosexual.

Sergi Mateu a ‘Sempre teu, Òscar’. © Berta Tiana

Només ocupen l’escenari una butaca i una tauleta cobertes en llençols blancs i un ram de flors plantat en un gerro, tanmateix l’ambientació sonora –carruatges i les notes distintives del Big Ben– ens trasllada en una cambra del Londres de tombant del segle XIX al XX en un obrir i tancar d’ulls. Com a El retrat de Dorian Gray, visualitzem/imaginem l’espai i després apareixen els personatges. Assaborides les campanes del Big Ben, entra Sergi Mateu solemnement a la sala abillat com un gentleman. L’actor interpreta tots els papers de l’auca a Sempre teu, Òscar  –els ficticis i els reals– amb fluïdesa mitjançant els gests més petits i mesurats, la modulació de la veu i la mirada.

Mateu ens condueix per un relat que primer ens desvetlla l’esteta i hedonista decadent a partir de El Retrat de Dorian Gray i el seu credo –bellesa, joventut i plaer–, i segon, el dramaturg satíric tot posant en escena l’interrogatori que fa Lady Bracknell a Jack Worthing per treure l’entrellat dels orígens dubtosos del jove a La importància de dir-se Frank. Mateu etziva magistralment: “Perdre al pare o a la mare és una desgràcia, però perdre als dos a un mateix temps pot semblar un descuit”.

El públic encara aplaudia les seves obres de teatre, quan Wilde, que sucumbí a la insistència de Lord Alfred Douglas (Bosie), es querellà contra el pare d’aquest, el Marquès de Queensberry. És en aquest punt vital en el que Sempre teu, Òscar aprofundeix en el personatge; quan Wilde s’arriscà a convertir-se en el protagonista d’una obra, la seva vida, que no controlava amb la pròpia pluma. Després de narrar la querella i la sentència, Mateu ens llegeix des del faristol la carta amarga i obscura que Wilde escrigué a Bosie, De Profundis, que al llarg de les pàgines es convertí en una confessió. Aquest és el passatge més farragós de l’obra, però el monòleg revifa amb els relats d’Ada Leverson (l’escriptora i amiga de Wilde, a qui ell anomenava Esfinx) i d’André Gide, i s’enlaira amb el recital apassionat de la Balada de la Presó de Reading, l’últim poema que va escriure. La presó el destrossà física i moralment.

Oscar Wilde

No hi ha dicotomia entre vida i obra en el cas del dramaturg i assagista irlandès. Ell mateix ho va definir a André Gide: “He posat el geni en la meva vida, i el talent en la meva obra”. Perquè Wilde no només va regir la seva obra per les seves idees estètiques, sinó també la seva vida, que ell teatralitzà fins la sacietat. Mateu ens desperta l’olfacte per sentir les mil i una facetes de l’escriptor: el xarlatà, l’hedonista, el pagà, el cristià, l’homosexual, el socialista, el classista rebel, l’esnob humil. És inevitable sentir-se més atret per una que per una altra, però el que vibra sempre al llarg de Sempre teu, Òscar és el pensament viu de Wilde que ens indueix a escriure les agudeses pronunciades enmig de diàlegs o retalls del relat. Sergi Mateu ens recorda amb tendresa l’atractiu incombustible de Wilde, que ens confón amb el seu l’enginy afilat i la força de les seves contradiccions. Atrapats en les seves frases paradoxals, intentem treure l’entrellat, però Wilde llençava pilotes cap al futur i nosaltres encara les perseguim.