Wanda Pitrowska, grossa regadora de teatre català

3.10.2014

La presència de la directora Wanda Pitrowska a la Sala Gran del TNC ja s’ha convertit gairebé en una tradició de l’inici de tardor teatral, gairebé com la celebració de l’11 de Setembre o l’inici de curs escolar amb els plors dels més petits i les motxilles noves.

La tal Wanda Pitrowska, una senyorassa de considerable corpulència, de qui no es coneix el lloc exacte de naixement ni la data, tot i que un s’ensuma que la situaria en algun lloc remot de la Selva i cap allà l’any 1962, només pregona que és polonesa —que no vol dir “polaca”— i es presenta a l’auditori amb vestit de nit, sabates de taló que acaben fent mal als peus, cabellera fosca i llarga, pitram exuberant, faristol i enormes partitures i batuta sense concessions.

En aquesta ocasió, la directora Wanda Pitrowska ha dirigit unes paraules a la concurrència, amb el seu to estrangeritzat, amb un breu text traduït directament pel Google des del polonès, amb les imperfeccions que el sistema ja se sap que arrossega. També s’ha permès una broma d’amics, abans de començar, que ha fet exclamar en ooohhhsss! decebedors tota la sala quan els llums s’han tornat a obrir després d’un parell de minuts de fosc corglaçat i una veu ha anunciat que per raons tècniques se suspenia l’espectacle. Encara hi ha capacitat de sorpresa i algú que és capaç de penjar-te la llufa si t’agafa desprevingut!

I la festa comença. Wanda Pitrowska ha estat dos anys rescatant partitures i lletres de sarsueles populars que en el seu moment van baixar a ras del cafè-concert i la taverna i que van des del 1864 fins al 1946. Una orquestra d’una vintena d’intèrprets de l’ESMUC apareix pel fons de l’escenari damunt d’una plataforma mòbil i, després d’una peça instrumental d’obertura —’L’Euterpense’, una fantasia simfònica sobre motius de Josep Anselm Clavé, del 1864, amb música de Nicolau Manent— cadascuna de les peces següents, fins a tretze, dóna entrada als intèrprets de la nit, un tenor, una soprano, una mezzo, un baríton, un actor i dos artistes de circ.

Aquesta barreja permet a Wanda Pitrowska alternar les peces musicals, elevades a la categoria dels intèrprets, amb esquetxos carregats d’humor, dels quals no queden al marge els cantants, i protagonitzats, en la majoria de casos, pels dos artístes de circ que traslladen les seves habilitats de trapezi i malabarisme a l’esperit popular del teatre de barraca de l’època, en alguns moments, víctimes de la rauxa apassionada de Wanda Pitrowska que, en una mena de cabaret light per a totes les edats, posa un punt de frivolitat i picaresca a la seriositat aparent que la vetllada promet.

A banda de les intervencions de caràcter més solista, amb la garantia vocal dels cantants Antoni Comas, Begoña Alberdi, Núria Dardinyà i Xavier Mendoza, cal remarcar alguna de les peces més sonades, com l’escena còmica ‘Visca en Peroi!’, de ‘La Paula té unes mitges’, que protagonitza, enfilat a les espatlles del tenor, l’actor i cantant Oriol Genís —convertit aquí en negre de raça— i que barreja la ballarina Rosita Mauri, amb el general Prim, la dita de l’aiguardent del del Reus, París i Londres i el pintor Fortuny, entre altres celebritats.

Tanca la sèrie la popular ‘La Pinxeta i el noi maco’, una escena còmica d”Aquesta americana…’, amb música de Joan Dotras i lletra de Salvador Bonavia i Emili Vendrell, estrenada al Teatre Victòria del Paral·lel l’any 1946, i de caràcter menestral, potser per allò que diuen que “qui canta els seus mals espanta”. Al 1946, calia espantar els mals d’una Dictadura en ple auge i la ressaca de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Espectacle singular i fugaç —només 4 funcions— amb objectiu també solidari —la recaptació es destina a l’Associació Apropa Cultura— i nit d’estrena també especial, amb la presència del president Artur Mas i la seva esposa a la platea i el gest espontani de l’auditori, a peu dret, aplaudint la seva entrada, reacció que ja s’ha vist en els darrers dies en altres concentracions ciutadanes com les Festes de la Mercè al carrer.

Les males veus podrien pensar que l’auditori del TNC estava “pagat” i que era tot “de la corda”. Més aviat, no. El que sí que es constata és que, històricament, no s’havia rebut un president de la Generalitat amb aclamació popular des dels temps llunyans de Francesc Macià, aleshores, anomenat “l’avi”. Arran de l’anècdota de la nit, i parlant de sarsuela, a un se li acut que els de sempre de Madrid, si ho vegessin, potser exclamarien en llenguatge canyí: “Ezto ja é deMACIAó!”.

 

«Per començar, sarsuela!». Dramatúrgia d’Albert Arribas, Lluïsa Cunillé i Josep Maria Miró. Orquestracions: Jordi Cornudella, Jordi Nus i Xavier Pendon. Intèrprets: Antoni Comas, Begoña Alberdi, Núria Dardinyà, Xavier Mendoza, Oriol Genís, Quim Giron (Animal Religion) i Christophe (Cie. 220 vols). Veu en off: Pep Sais. Orquestra de les Glòries Catalanes: Laia Pujolassos, concertino; Anna Bayod, violí I;
Núria Martín, violí I;
Aloma Ruiz, violí I; Marta Carceller, violí II; Carles Civera, violí II; Laura Marín, violí II;
Eura Fortuny, viola;
Maite Abasolo, viola;
Cèlia Torres, violoncel; Mariona Mateu, contrabaix; Camila Mourkarzel, flauta; José M. Martínez, clarinet; Albert Lopeandía, oboè; Marc Solanelles, trompeta; Marina Romo, trompa; Hèctor Penadès, trombó; Mario Garcia, percussió. Pianista repetidor: Francesc Mora. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Coreografia: Roberto G. Alonso. Coordinació: Xavier Pujolràs. Direcció musical: Wanda Pitrowska (pseudònim artístic). Producció: TNC i ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 d’octubre 2014.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Permeteu-me puntualitzar que l’orquestra no és de l’Esmuc, sinó ex alumnes de l’esmuc. L’orquestra és la de les Glòries Catalanes. Gràcies