Walter Burkert. L’arrel violenta de la humanitat

Acantilado publica per primer cop al nostre país un llibre que als anys 80 va revolucionar els estudis de religió grega i que, a més, va oferir una nova concepció de l’ésser humà. Homo necans de Walter Burkert exposa clarament la tesi que la civilització troba la seva arrel en l’acte de matar.

Acantilado publica per primer cop al nostre país un llibre que als anys 80 va revolucionar els estudis de religió grega i que, a més, va oferir una nova concepció de l’ésser humà. Homo necans de Walter Burkert exposa clarament la tesi que la civilització troba la seva arrel en l’acte de matar.

Des que al segle IV a. C. Aristòtil va definir l’ésser humà com un animal polític en el primer llibre de La política, pensadors i científics de les més variades disciplines han provat de fixar en una expressió única l’essència de la naturalesa humana. Així, quan a mitjans del XVIII, el naturalista suec Carl von Linné classificava les espècies, va referir-se a l’ésser humà amb la locució llatina homo sapiens. Subratllava així la seva capacitat de conèixer i raonar. Segons Linné, la humanitat es definia per la seva habilitat d’engendrar idees. Un segle més tard, però, Karl Marx va decidir posar més accent en les condicions materials que no pas en les facultats mentals de l’home i va optar per escriure l’expressió homo faber a El capital, de 1867. Recuperava així la frase de Benjamin Franklin segons la qual “l’home és l’animal que fa servir eines” i emfasitzava la capacitat productiva i transformadora del gènere humà. Ja al segle XX, l’historiador holandès Johan Huizinga va voler reforçar la idea que la humanitat creix i es desenvolupa en el joc i per això va publicar el 1938 una obra que duia per títol Homo ludens.

Malgrat tot aquest reguitzell d’etiquetes successives, en mancava una. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, i havent conegut el món l’horror de l’Holocaust, calia una definició de l’essència de l’home que reconegués per fi les seves incommensurables ànsies de sang. La resposta no va venir ni des de l’àmbit d’estudi de la política ni de la sociologia ni de la biologia. Una ironia del destí va voler que l’intel·lectual que havia de desenterrar aquesta arrel violenta de la humanitat provingués de l’àmbit més excels, aquell que tradicionalment s’havia encarregat de destacar les virtuts humanes en els textos i les paraules que ens han llegat els antics.

En efecte, l’estudiós alemany Walter Burkert és un reputat professor de filologia clàssica que ha dissertat sobre la religió dels grecs arcaics en universitats de Berlín, Munic, Califòrnia i Washington, entre d’altres. La seva proposta d’estudi recorre un camí diametralment oposat al sentir general del públic i també al d’alguns intel·lectuals que conceben la religió grega com un recull de contalles mitològiques agradables. No. Per Walter Burkert, la violència ocupa el cor de la religió grega i, per tant, és també el centre de la vida social. La seva noció Homo necans, de l’any 1972, va venir a definir l’ésser humà com aquell que s’organitza socialment tot convertint en un ritual el seu desig de sang. Aquesta essència, argumentava Burkert, ha arribat fins a l’actualitat i cal adonar-se que “tots els règims i governs de les societats humanes estan basats en la violència institucionalitzada”.

Burkert va redactar aquestes reflexions en llengua alemanya a començaments dels anys 70 i no va ser fins al cap d’una dècada que la seva obra va trobar traducció en italià, i just després en anglès. La seva gran  influència a partir de llavors s’explica perquè Homo necans va molt més enllà de l’àmbit de la religió de l’antiga Grècia i els seus plantejaments conviden a repensar a fons l’ésser humà. A Catalunya, hem hagut d’esperar més de 40 anys, fins a finals de 2013, per llegir aquesta obra que tan revolucionària va ser en el seu moment. Cal felicitar l’editorial de Jaume Vallcorba per haver ofert finalment una curosa i elegant traducció en castellà a càrrec de Marc Jiménez Buzzi. De fet, en els darrers anys Acantilado ha editat grans obres de Burkert com són De Homero a los magos, La creación de lo sagrado i El origen salvaje, que s’afegeixen a l’extensa Religión griega, publicada per Abada, i a Cultos mistéricos antiguos, editada per Trotta.

“La comunitat sorgeix, com ha demostrat la investigació de la conducta, a partir de l’agressió en comú”, assegura Burkert a Homo Necans. Així arrenca aquest llibre tan particular i agut que ens interpel·la des de la primera pàgina. Burkert explica que des del Paleolític els mascles humans van aprendre a matar amb rituals de cacera i, per la seva banda, les femelles van aprendre a exigir matança i carn. L’estudiós alemany assevera que l’acte de sacrificar un ésser viu ha fet que la humanitat anés desenvolupant la seva estructura psíquica i la seva organització social. En aquest constructe social, domina amb força des del centre la figura del pare, una institució no natural, sinó humana. El vincle artificial entre el fill i el pare, propiciat sobretot pel llarg període d’aprenentatge humà, va ser fonamental per construir una societat de caçadors. Es tracta d’un vincle que perviu a través del Neolític i de l’Edat dels metalls, i arriba al temps de la Grècia arcaica. Per això, segons Burkert, “en la societat grega la veneració pel pare ocupa el centre de la moral conscient”.

Bona part de l’obra Homo necans es concentra a descriure amb profusió de detalls el ritual del sacrifici de les comunitats gregues arcaiques i clàssiques. Aquí, la matança s’ha elaborat i estilitzat, i ja no té la brutalitat dels caçadors del Paleolític, però tanmateix es situa encara al centre de la festa i de la vida social. Cal realitzar tota una sèrie de preparatius per participar-ne: banys purificadors, vestits nets, corones vegetals, processons solemnes amb càntics i instruments de vent. Tot per allunyar de la quotidianitat els participants. L’animal que ha de ser sacrificat camina lentament amb tota la comitiva. Ha estat tot ell guarnit i porta unes banyes d’or. Una jove amb una cistella, on s’amaga el ganivet que durà a terme l’execució, encapçala la processó. I després d’alguns gestos rituals més, finalment es dóna el cop mortal a la víctima i les dones prorrompen en un crit estrident. Aquesta és la seqüència central d’un ritual que, segons Burkert, presenta “un començament laberínticament retardat, un nucli horripilant i un final serè”, amb el punt central de l’experiència de la mort.

Amb un mètode d’anàlisi comparatiu que va del mite al ritual i del ritual al mite, i atenent també a les altres manifestacions culturals més importants de les civilitzacions del Pròxim Orient, Burkert ressegueix les festes gregues més destacades per explicar amb deteniment les variacions, però també allò central i específic, del sacrifici. Així, viatgem a l’Arcàdia, aquell paradís inexistent somiat pels poetes romàntics, per assabentar-nos que, segons tots els indicis, s’hi duien a terme sacrificis humans i per saber també que les llegendes dels homes llop s’inicien precisament en aquest context. Després marxem fins a Olímpia per veure com s’hi celebraven els jocs i així entenem que les competicions atlètiques anaven acompanyades de tota una sèrie de ritus religiosos on el sacrifici tenia un lloc d’honor. Els misteris d’Eleusis, l’oracle d’Apol·lo a Delfos, les Panatenees i les Bufònies d’Atenes, així com les  Antestèries, les Escires i les Arrefòries, totes congreguen la multitud al voltant del sacrifici. Pocs són els espais socials que s’escapen d’aquest ritual. Burkert assenyala les crítiques realitzades per Empèdocles al segle V a. C. a les seves Purificacions, i més tard per Teofrast a Sobre la pietat. Podríem afegir també els seguidors de les doctrines òrfiques i pitagòriques, que precisament per això, per la seva oposició al sacrifici, havien de construir una vida al marge de les comunitats gregues.

Sens dubte, Homo necans és un llibre colossal, edificat sobre uns fonaments d’erudició impecable. I això té molt mèrit, ja que, amb una posició irreverent i fins a cert punt rebel, ens acara amb l’essència humana que no volem veure. Burkert ja ho adverteix d’entrada. En l’obra, diu, “no es destaquen els aspectes edificants de la religió i de l’existència humana, ni els trets ideals i més agradables de la civilització grega”, sinó que s’insisteix en un aspecte que normalment queda a l’ombra, però que ens defineix: la capacitat de matar o fer matar un ésser viu.

Està gravat al temple de Delfos i Sòcrates ho repetia sovint: “L’ésser humà ha de conèixer-se a si mateix”. Cal aplaudir Burkert per haver-nos regalat Homo necans, un mirall on podem veure la cara humana menys amable.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació