Wajdi Mouawad, abans de l’incendi

2.05.2013

Es fa imprescindible dir-ho abans que res: ‘Incendis’. Desvelada la pista de la memòria teatral més recent, els espectadors ja poden tornar a entrar en el món del dramaturg de formació i adopció canadenca, Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per assistir a la representació del que va ser la primera de les quatre obres del cicle ‘Le sang des promesses’: ‘Litoral’ (1997), ‘Incendis’ (2003), ‘Fôrets’ (2006) i ‘Ciels’ (2009).

 

Litoral, de Wajdi Mouwawad al Teatre Romea

 

‘Incendis’, estrenada també al Romea, però sota la direcció d’Oriol Broggi, ha estat un dels èxits de les dues últimes temporades. ‘Litoral’, una obra escrita sis anys abans, mostra clarament alguns dels elements que l’autor utilitza a l’obra ‘Incendis’. En certa manera fa realitat aquella hipòtesi que diu que sempre s’escriu la mateixa obra, ni que s’expliqui de manera diferent.

A ‘Litoral’, la primera obra de la tetralogia, ja es perfila l’obsessió de l’autor per aclarir la seva pròpia trajectòria biogràfica (Líban-França-Canadà) i marca el camí de la recerca universal dels orígens que a ‘Incendis’ és fa encara més evident. S’hi constata la desconeixença de mare i fill —en aquest cas perquè la mare del fill protagonista mor en el moment del part— i també l’abandó del pare fins a la mort, o les lluites fratricides entre germans d’ètnia.

Tot, però, en un registre més simbòlic, més embrionari, més lliure creativament, sense pretendre una trama lineal. I això, esclar, és el que diferencia ‘Litoral’ de la imponent ‘Incendis’. El mateix que fa que ‘Litoral’ continuï enganxant els espectadors perquè no els cal una història amb plantejament, nus i desenllaç estricte sinó amb impressions sobre el paisatge, tant geogràfic com humà, que persegueix l’obra de Wajdi Mouawad.

En aquest cas, el muntatge és un projecte de la Sala Atrium. L’ànima d’aquesta sala, Raimon Molins, n’és el traductor —en una versió estilísticament i lingüísticament perfecta— i també n’és el director —amb un domini del moviment d’actors i la interpretació en general molt ben aconseguida— i una posada en escena que, sense sofisticacions de gran calibre —un rierol amb aigua real a boca d’escenari que és el mar del litoral on hi ha els espectadors fins a l’horitzó i tres grans cubs mòbils de color terrós que donen tot el joc necessari a l’acció de l’obra, estructurada en dues parts, al voltant de les tres hores en conjunt.

Raimon Molins s’ha mogut tan bé en un espai mitjanament gran com és el Teatre Romea com ho fa en un espai tan íntim i petit com el de la Sala Atrium. A més, per al muntatge de ‘Litoral’, ha importat-exportat dues de les actrius que han treballat en algunes de les últimes propostes de la Sala Atrium: Patrícia Mendoza i Mireia Trias (‘Les tres germanes’ i ‘Huis-clos, A porta tancada’).

La clau del domini escènic de ‘Litoral’ ha estat també en la projecció del discurs, conscient de la importància del text en l’original de l’autor. Raimon Molins ha fet que totes les intervencions dels set intèrprets —i cal tenir en compte que hi ha alguns minimonòlegs a l’abisme de l’escenari— tinguin una dicció clara i, en conseqüència, una recepció nítida per part dels espectadors des del primer moment en què el jove protagonista de ‘Litoral’, Wilfrid, (interpretat per Marc Rodríguez) obre el foc com a narrador davant d’un jutge absent de l’obra que li ha d’autoritzar el trasllat de les despulles del seu pare per enterrar a la seva terra d’origen.

 

Litoral de Wajdi Mouawad al Teatre Romea

Wajdi Mouawad mostra una vena de multiregistre i planteja ‘Litoral’ com un circuit des del Canadà al Líban, sense fronteres de gènere: un cavaller llegendari medieval de l’època d’Artús, una mica d’humor negre —per justificar la vida escènica del cadàver del pare—, preses de rodatge de cinema —per donar-li una pàtina de documental contemporani—, diferents escenaris, paisatges i personatges —només són set intèrprets que multipliquen els seus papers— i el triangle que resol qualsevol trama: amor, vida i mort.

Al costat de les intervencions enèrgiques i dramàtiques a la vegada de Marc Rodríguez, ja esmentat com Wilfrid, el protagonista, hi ha les també importants de Lluís Marco, el pare del protagonista, que és qui tanca el cercle de l’obra, i les dels diferents papers de David Verdaguer o els de Pepo Blasco, els dos molt potents. L’actor Xavier Ruano, entre altres papers, queda marcat pel del cavaller del somni. I els papers femenins, en mans de Mireia Trias i Patrícia Mendoza (aquesta principalment en el de la mare del protagonista), completen un retaule contemporani, èpic, de recerca d’un mateix i que té caire iniciàtic en el cas del jove Wilfrid quan conversa amb el cavaller de la seva infantesa. Cal advertir que ‘Litoral’ no és ‘Incendis’, però tota gran obra com va ser ‘Incendis’, dirigida per Oriol Broggi, es mereix una rèplica com la que ofereix la no menys impactant ‘Litoral’, dirigida ara per Raimon Molins.

 

«Litoral», de Wajdi Mouawad. Traducció de Raimon Molins. Intèrprets: Marc Rodríguez, Lluís Marco, David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano. Escenografia: Ricard Prat. Ajudant escenografia: Pau Tebar. Vestuari: Glòria Viguer. Ajudant sastreria: Eva López. Il·luminació: Mingo Albir. Vídeo i projeccions: Marc Chornet. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Damien Bazin. Agraïment sonor: Ramon Ciércoles. Cantant: Neus Pàmies. Ajudant direcció: Marc Chornet. Direcció: Raimon Molins. Atrium Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 1 maig 2013.