Vinicio Capossela i la rabiosa ranxera italiana

13.07.2017

Vinicio Capossela va vestir tres dels seus inseparables barrets durant el concert que va oferir dilluns al Festival Grec. Els alternava segons creia que exigia la música. Un dels capells podria haver estat d’estil mexicà, d’ampla i colorista ala. El cas és que no va dur cap sombrero charro (i encara sort: ens hagués recordat la cara més fatídica i absurda de la ciutat). Tot això ve a tomb perquè el so tex-mex va arrelar imperiosament a l’escenari de Montjuïc. Les ranxeres i els corridos de Capossela van endur-se el Grand Prix de l’espectacle.

Vinicio Capossela en la seva actuació al Teatre Grec.

Ranxeres cantades en italià, singularíssimes i furioses, que el cantautor va prendre, sobretot, del seu últim disc, Canzoni della cupa, que podria traduir-se com Cançons de la foscor i és una nova mostra del quilomètric món interior que ha alimentat l’enginy de Capossela durant els últims anys (la literatura de Melville i Céline, les arrels del Sud, els referents musicals, la tradició popular, la mitologia, el mar…). Les composicions de Canzoni della cupa beuen de la font conceptual dels orígens. Capossela va néixer a Hannover (Alemanya) però aquest fet és només casual. El seu genoma és, com la castanya de Montella, profundament italià. En aquest últim treball ret homenatge a Irpinia, la terra dels pares.

Una incontestable i nodrida banda de músics, que incloïa a dos mariachis del grup Mezcal, acompanyava a Capossela. El guitarrista va presentar-lo com un “bandoler anacrónic”. I sense saludar, l’autor de Camera a sud va arrencar amb Femmine, crònica del treball agrícola, la dona i la collita de l’oliva i el tabac. La ruralia, en definitiva. Oberta la nit, el segon tall ja va virar, sonorament, cap a terres mexicanes. El teatre quedava ubicat en un punt il·lusori entre la Baixa Califòrnia -la Califòrnia mexicana, “la frontera de Johnny Cash”, va dir Capossela- i la província d’Avellino, allà a Calitri i Bisaccia. Ben aviat, amb La padrona mia, el nervi del corrido va embalar-se.

Les espatlles del públic es movien tímidament. Els caps calcaven el ritme. Una espectadora gronxava un nadó, fent-lo ballar sobre la falda. I això és el que Capossela va anar fent durant tot l’espectacle. Prendre el públic de les mans i pregar-li moviment. L’explosió completa, però, encara va trigar una mica a arribar. Abans van aparèixer altres composicions, gairebé totes rabioses, però que feien bellugar, de moment, l’esquena. Tothom seguia assegut. Peces trobadoresques com L’acqua chiara alla fontana, que avançava com una marxa militar, o Nanchecici, una versió d’I maccheroni de Matteo Salvatore que el públic va rebre amb riallades per la imitació burlesca que Capossela hi inclou del Knockin’ on Heaven’s Door de Bob Dylan.

Una imatge promocional de Vinicio Capossela, que va actuar al Grec 2017.

Amb Signora Luna, en un escenari encès de vermell, va fer litúrgia “per la muntanya de Montjuïc”. Encara van sonar tonades assossegades com Ultimo amore i Pena de l’alma. La mateixa pena amb què va invocar a Chavela Vargas, de qui en va espoliar Las simples cosas (“Una pena no és una pena si no la canta Chavela”, va sostenir). En la intruducció d’aquesta versió, Capossela va evocar una de les primeres actuacions a Barcelona. Va ser al cafè Tinta Roja, far del tango al Poble Sec.

L’èpica inquieta i bohèmia de Capossela i la seva comicitat bufonesca empenyien el concert cap al tram final. Una darrera part de la qual se’n preveia una bona traca. I així va ser: la festa va esclatar amb el clàssic Che coss’è l’amor, amb el públic dret i ballant davant dels seients, que va enllaçar amb una rengla de composicions captivadores i vehements (Il ballo di San Vito, L’Uomo vivo i Marajà). Capossela ja convertit en un animador desfrenat de la nit. El punt de sutura definitiu el va donar amb Ahí te dejo San Antonio, que va transformar per introduir-hi Barcelona al centre. Van ser dues hores de concert que van legitimar la salutació possible entre la dimensió ultralocal i la universalitat. Com professava Dalí i Capossela va voler recordar.