Vine com estàs

És una suma de relats no gens prêt-à-porter, sinó cosits artesanalment, per una mà que domina el tall, el patronatge, que sap arriscar en la forma.

Edicions Proa publica Vine com estàs, de Mercè Ibarz, una suma de relats no gens prêt-à-porter, sinó cosits artesanalment, per una mà que domina el tall, el patronatge, que sap arriscar en la forma. 

Per més que postavanguardistes tan nostrats com Carles Hac Mor defensin no sense part de raó que tots som artistes (dessacralitzar l’art, i sobretot la figura de l’artista sempre està bé), entre qui escriu i publica consagrat pel milieu cultural, d’una banda, i qui el llegeix des de l’anonimat, d’altra banda, hi ha una barrera molt clara. És evident que, arran del repartiment de papers que ens toca representar a la vida (limitats com el temps que se’ns concedeix) hi ha qui es dedica sobretot a escriure, i qui es dedica sobretot a llegir (encara que, naturalment, els escriptors per ser-ho hagin de llegir, i els lectors, per ser bons lectors, hagin d’escriure, ni que “només” sigui amb el pensament, mentre van fent seus els mons pensats per algú altre). De vegades, aquells a qui ha tocat ser lectors tenen la sort de ser tocats pel que llegeixen. Els pot passar, per exemple, llegint Vine com estàs. Als lectors de Mercè Ibarz se’ls gira feina.

Aquesta exhortació, vine com estàs, està adreçada a la memòria, el fil conductor de les dues parts de què consta el llibre. Alhora, i com ja passava amb el títol anterior de l’autora, la novel·la No parlis de mi quan me’n vagi, està treta d’una cançó. En el cas que ens ocupa, una de Nirvana, “Come as you are”, també cantada per Caetano Veloso. Recomano escoltar-la abans de començar la lectura, perquè aquesta és no només la primera de tota una sèrie de cançons que formen no ja una banda sonora, sinó un veritable tapís musical cosit als relats ibarzians: és tan important i bonica, que els títols dels diferents moviments de la suite de la segona part estan presos dels seus versos.

La primera part del llibre, “La guerra vista des del mas”, recrea la memòria històrica, en un relat sobre la guerra civil de tall clàssic. Situat a la franja de ponent, el mas és la talaia des de la qual es narren un fets que van des dels més històrics (hi surten Joaquim Costa, Felipe Alaiz, la crema d’esglésies, etc.) als més intrahistòrics (les dificultats d’una família pagesa en una terra aspra i sense aigua, l’estraperlo amb oli, un Franco d’incògnit que balla amb la matriarca moribunda, en una escena esplèndida).

Quan deixem les terres de secà i ens traslladem a Barcelona, a la segona part del llibre, no sabem que la veu narradora més o menys omniscient del primer relat i aquesta dona que ara ens parla de tot un “Repertori de passions” (de la seva amiga Sofi amb qui comparteix el gust per la decoració, de l’estació de Zuric que és com una catedral, de la mort del seu pare que demana aigua, d’un medicastre desaprensiu) són la mateixa. Superat el primer desconcert, i com que el relat és amè i ple de frases sàvies que l’obliguen a subratllar compulsivament, el lector no en fa cabal, fins que s’adona (al quart conte-moviment, “Com a amistat”) que l’oncle Gumer de la narradora és el mateix del relat sobre la guerra. A partir d’aquí, tot adquireix sentit. El primer relat es converteix en el lloc d’on venim, esdevé una remor de fons que amplifica i potencia el relat del present i dels anys que ens hi han permès arribar (les monges de l’internat que canten cançó protesta, la mare que cus amb la mateixa passió amb què després escriurà la filla…). I avancem cap al final del llibre en un crescendo en intensitat i en intimitat.

Sí, ja ho sé, ja sabem per la tercera “passió (“Com vull que estiguis”) que oblit i record transformen i distorsionen, i que la memòria té forma de conte. De ficció. Però per sort Mercè Ibarz no és una escriptora a sou de les que ha de donar una collita regular. Ella no dóna peixet, simplement es dóna, és dona com una amant, com una amateur. Arriba al lector tan íntegra i coherent que t’agafen ganes d’escriure. D’agrair-l’hi o respondre-li escrivint. Encara resultarà que Carles Hac Mor té raó.

Quan subratllar un llibre és (re)escriure’l amb el cap

“Ja ho diuen, que en la representació hi ha la veritat de la vida” (p. 72).

“Les decepcions són el camí de la llibertat, són la mateixa llibertat, fet i fet” (p. 81).

“La conversa amb les amistats és sàvia. […] i les paraules són més exigents que les besades, molt més” (p. 111).

“El caçador et pot matar només si l’estimes; si no li’n dónes permís, no et matarà” (p. 118).

“La felicitat és melangiosa, un estat de la malenconia, no té a veure sempre amb l’exaltació sinó de vegades amb el desesper” (p. 127).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació