#Vilafranca

10.11.2015

El dia que estava veient la representació de l’obra ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre… però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se’n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort.

Manel Barceló i Lluïsa Castell a 'Vilafranca' de Jordi Casanovas

Manel Barceló i Lluïsa Castell a ‘Vilafranca’ de Jordi Casanovas

Parlo de castells perquè l’obra ‘Vilafranca’ hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell… després d’haver-li caigut el castell al damunt.

Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: ‘Una història catalana’ (2011) i ‘Pàtria’ (2012).

Però els qui recorden aquelles dues altres obres, comprovaran que ‘Vilafranca’ és totalment diferent i que beu de les fonts familiars, tradicionals i populars per fer-les transcendir del local cap al global. És a dir, si d’aquí a uns anys —posem un quart de segle— una nova generació teatral catalana vol recuperar ‘Vilafranca’, ho podrà fer sense prejudicis perquè el més essencial que sosté l’obra continuarà sent vigent. I d’altra banda, si l’obra s’exportés, només eliminant alguns dels trets més locals i de difícil comprensió per als foranis, també funcionaria perquè la seva arrel té una pàtina universal.

‘Vilafranca’ té una estructura teatral i una dramatúrgia perfectes que, segurament que des de la seva primera estrena a la població natal, ha anat polint encara més. Ara l’obra dura dues hores i la seva posada en escena a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc —central amb espectadors a dues bandes— potencia encara més l’espai escenogràfic de Sebastià Brosa que li permet fer un salt en el temps sense excessius trasbalsos i amb un toc de màgia escènica.

Vilafranca de Jordi Casanovas es pot veure al teatre Lliure fins al 29 de novembre

Vilafranca de Jordi Casanovas es pot veure al teatre Lliure fins al 29 de novembre

Però no n’hi hauria prou amb aquests elements si la interpretació grinyolés. Cosa que no passa i diria que no només per la qualitat actoral de conjunt sinó perquè, potser més que en altres ocasions, tothom s’hi sent implicat, tocat i interpel·lat, de la mateixa manera que passa amb els espectadors.

El dramaturg Jordi Casanovas ha gratat en una sèrie de conflictes familiars que són a tocar: l’alzheimer del patriarca, l’aparent deixar fer al pare i l’hereu de la matriarca, la venda de les vinyes, l’herència de la casa pairal, les diferències entre les dues germanes i el germà hereus, la jove i els dos gendres que capgiren el moll de l’os familiar, les dues nétes amb vides juvenils diferents, l’amic exòtic i friqui d’una d’elles… I, esclar, tractant-se d’un dinar de festa major, els canelons (que es cremen) i l’ànec mut i el xampany patrimoni del Penedès.

Tot i que el gruix de l’obra té lloc el 30 d’agost del 1999, Diada de Sant Fèlix —moment àlgid del canvi social i convuls a tot el país que encara dura—, la trama fa uns girs en flaixbac que recuperen algunes de les converses entre el pare i la filla gran encara adolescent o porten a una antiga reunió familiar de la qual es deixa constància amb una fotografia amb temporitzador (l’origen del selfie actual de quan les càmeres encara funcionaven amb rodets).

‘Vilafranca’ crema i esgarrapa com un bon vi. No se’n lliurarà cap espectador de sentir-ne la cremor dins seu. ‘Vilafranca’ fa espurnejar perquè remou la memòria i pessiga els sentiments més tribals. ‘Vilafranca’ és una obra per paladejar a través de cadascun dels seus personatges. Memorables els gestos silenciosos, les mirades, els moviments matussers de l’avi de la família en mans de l’actor Manel Barceló. I al seu voltant, al voltant de la seva mirada emparada en la innocència i amb la memòria a can Pistraus, hi ha el pas del temps que ha fet feina en el cos de l’àvia (Marta Angelat); els diferents interessos que han marcat per camins diferents els tres germans (David Bagés, Lluïsa Castell i Àurea Màrquez); l’adaptació a mitges de la jove i dona del germà de la família procedent d’una generació de la immigració de mitjan segle passat (Anna Ycobalzeta); trencador el paperot del gendre casteller, mig malalt i afeccionat a la beguda, defensor de l’arrel vilafranquina, de la terra, de les vinyes, dels castells (David Vert); lluny de voler ser protagonista hi ha el gendre de la filla gran (Manuel Veiga); i tres papers joves molt ben definits, el de les dues nétes (Georgina Latre, que fa de narradora en un pròleg i un epíleg, i Vicky Luengo, que juga a fet i amagar) i el de l’amic friqui segle XXI (Marc Rius), tot regat amb la banda sonora d’Anna Roig i l’ombre de ton chien que, per acabar-ho de reblar, també és de la terra del xampany.

 

«Vilafranca. Un dinar de festa major», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Lluís Soriano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Banda sonora: Anna Roig i L’ombre de ton chien. Cap tècnic: David Pascual. Tècnic so: Óscar Villar. Tècnic llums: Bernat Jansà. Ajudant producció: Júlia Simó. Cap de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 novembre 2015.