Vila-Matas: l’art de la (con)fusió

5.03.2016

Marienbad eléctrico (Seix Barral, 2016), publicat originalment en francès, és el títol de l’últim llibre de l’escriptor barceloní: un intercanvi d’idees “sense inhibicions” amb l’artista Dominique Gonzalez-Foerster en un viatge incert i insòlit per la fusió de gèneres a través de l’estètica i la creativitat. El resultat, un còctel atrevit i inclassificable.

Enrique Vila-Matas

Enrique Vila-Matas

“Sería falso decir que yo pienso; más bien debería decirse: se me piensa. Perdón por el juego de palabras. Yo es otro”. Enrique Vila-Matas recorda la declaració de principis de Rimbaud, Je est autre (Jo és un altre), durant un dels seus intercanvis d’impressions sobre el procés (i el poder) creatiu amb Dominique Gonzalez-Foerster. “Y tú eres otro?”, li pregunta ella.

Marienbad eléctrico és un altre llibre en què les ambigüitats, les mixtures i les aparences es (con)fonen en la subtilesa de l’escriptura de Vila-Matas, en un recorregut literari eclèctic i sinuós que pregona l’encant de l’art com a experiència. L’autor de Suicidios ejemplares, Aire de Dylan o Exploradores del abismo, per citar-ne alguns, torna a servir-se de la seva ironia habitual –“la forma más alta de la sinceridad”, tal com la defineix a París no se acaba nunca– per emboscar-se en aquest territori difús d’atzars i especulacions, en el qual la categorització de gènere literari es torna completament estantissa.

Vila-Matas ens té acostumats a narracions que són moltes coses alhora, que s’entrellacen, que són el resultat d’una innovació circumspecta i autèntica. Amb Marienbad eléctrico, no només fa confluir la reflexió, la introspecció i l’humor amb l’intercanvi d’idees amb Dominique Gonzalez-Foerster, sinó que combina una forma molt particular d’escriure una novel·la amb una presentació de dietari, de monòleg, que va donant pas al seu diàleg ondulant amb l’artista francesa, subratllat per “felices equívocos” que vindiquen un altre art tan pretèrit com és el de la conversació.

L’escriptura de Vila-Matas fa pensar en una capsa que s’obre i descobreix una altra capsa amb una altra capsa a dins que conté una altra capsa. Marienbad eléctrico no és una excepció d’aquesta tònica dubtosament encasellable que es troba tan còmoda en la confusió (i la sorpresa) de la metaliteratura. Una atmosfera narrativa en què Vila-Matas es mou amb tremenda agilitat.

Com explica Xavier Person (Le Matricule des Anges), el llibre que llegim no és exactament el que creiem llegir. Feliços equívocs, probablement; contenidors abstractes d’una complexitat disseminada més enllà dels indicis, silencis i reverberacions que trobem a les seves pàgines i que apunten al sentit més intens i penetrant de la creació: “Nos gusta el arte fundido a la vida. El arte més difícil”. Per això Marienbad eléctrico és una obra tan fàcilment inclassificable.