Veronese per la vena a La Villarroel

14.09.2012

Teatro para pájaros

 

Entrem a La Villarroel. L’escenografia és austera: un menjadoret plegable, amb un mobiliari de teatre pobre: taula i cadires, un sofà, i un rellotge de paret. És el teatret de sempre de Veronese, la casa de nines on ha fet Ibsen o la saleta on ha fet Txèkhov.

Quan entrem a la sala els actors ja són a l’escenari, asseguts en silenci, a punt per començar. Com si Veronese ens volgués advertir que el teatre és una cosa molt anterior a la funció que venim a veure.

Som a Madrid, amb actors espanyols, molt lluny de Buenos Aires i molt temps després de Txèkhov. El menjadoret plegable de Veronese és més aviat un lloc de pas amb dues portes. La que dóna al replà de l’escala i la que dóna a l’interior de la vivenda, dos llindars pels quals els actors entren i surten en una única escena contínua. Aquestes dues portes moderen l’acció d’una obra que discorre sense un conflicte clarament dibuixat. El tema de l’obra, com diu un dels actors, és el malestar. El malestar de la professió teatral. Un malestar difús, en el qual es barregen moltes coses: l’ànsia de respecte, la pèrdua de la dignitat d’un ofici fragilíssim, i sobretot, la impossibilitat de deslligar-se del tot de la camisa de força del teatre, de treure’s la pell d’actor, amb la claustrofòbia que comporta. Som doncs amb sis personatges, que basculen en un espai reduït, xuclats per dues portes que els fan circular en una mena de remolí.

Veronese posa sobre l’escenari la poètica de la interrupció. L’obra gira sobre si mateixa, com els dubtes de l’actor que es debat sobre la seva vàlua actoral, les seves inseguretats. El centre d’aquest remolí acabarà sent Toni Musante (quin nom!) alias ‘Curtis’, productor i suposadament amic que es presenta a casa de Teresa amb la seva secretària, Jazmin, una ‘bonita de almanaque’. Teresa, una actriu que aspira a estrena-se com a dramaturga, viu amb Marcos, un vell actor, i per casa seva pul·lulen també el seu germà Richie i la Glòria, una nòvia impossible. Tots ells són gent de faràndula, actors en busca d’un productor. Musante és aquí el cretí que tots menyspreen i alhora adulen perquè els trobi un paper o perquè els vagi a veure al teatre.

Mentrestant, el porter de l’edifici on viuen s’ha suïcidat llançant-se de la dotzena planta, l’únic acte no teatral que recorre l’obra o, fins i tot diria, l’unica acció real d’una peça en què els personatges són incapaços d’actuar de veritat.

Veronese ha ventilat uns quants dimonis, aquí. Potser no ha sabut dur-los a la compressió dramàtica a la qual ens té acostumats quan tracta el material dels altres. S’hi ha divertit, per bé que l’obra no acaba de decantar-se per la comèdia, ni tampoc pel drama. Es mou en aquella indefinició, que tants rèdits li havia donat amb Txèkhov o Ibsen, i que aquí no ajuden a deixar en l’espectador una impressió forta fins al quadre final, una mena de pietà eròtica amb versos d’Emily Dickinson que pot arribar a emocionar, si no t’arriba massa tard.

@puigtobella

Etiquetes: