Vagin al TNC a veure Imma Colomer

Dijous passat es va estrenar Qui bones obres farà, espectacle de Pep Tosar a la Sala Petita del TNC. Txèkhov, reivindicació i compromís en un espectacle llarg. Molt llarg. Pep Tosar defensa que el teatre d’abans era millor, que tot temps passat va ser millor, en un exercici d’autoreferencialitat i nostàlgia clos en si mateix.

Pep Tosar és Anton Txèkhov, personatge que rep el públic i ens fa quatre pinzellades, d’estil força viquipedià, sobre la seva vida i obra. Xavier Ripoll és un director d’escena que està enllestint el que serà el seu darrer muntatge, La gavina, en un teatre obligat a tancar a causa dels deutes. Xavi Sáez és Diego Romero, l’administrador, materialista i interessat (amb vestit i corbata, evidentment) i Pere Eugeni Font és un periodista bonifaci que arriba a la sala per fer-ne un documental. La primera part és, ras i curt, un exemple d’allò que qualsevol dramaturg aprèn a les primeres classes d’introducció a la dramatúrgia, i que cal evitar a qualsevol preu. Els personatges es passen una hora i mitja explicant-se coses que ells ja saben, recordant-se mútuament informació (“Jo sóc l’administrador, recordes?”), rememorant com es van conèixer, descrivint les seves relacions afectives, repassant la seva trajectòria artística… En definitiva, donant informació a l’espectador, en un bombardeig de noms i fets del passat (amb aires de culebrot) que no porta enlloc.

Curiosament, tot i que la tesi de Tosar sigui, bàsicament, que tot temps passat va ser millor (especialment en el terreny cultural), i que ja no es fa teatre seriós i “sense trampes” com el d’abans, una de les coses que funcionen més de l’espectacle són les seqüències de fals documental. Tosar insereix (amb l’excusa del periodista) unes breus entrevistes als seus personatges, de to absolutament televisiu, on aquests expliquen a càmera la seva relació amb el teatre i amb la sala que tanca les seves portes. És aquí on tots i cadascun dels actors estan més convincents. També veurem uns clips de vídeo, totalment anecdòtics, on diverses personalitats relacionades amb el teatre reflexionen en veu alta sobre la situació actual: hi destaquen Albert Vidal i els “fantasistes” Víctor Guerrero i Gilda Love, mentre Krystian Lupa té una aparició estel·lar (ergo, fugaç) d’uns trenta segons que no aporta res d’interessant.

Pep Tosar també introdueix el tan germànic efecte de la càmera en directe en escena, ja que el periodista enregistra els assajos de La gavina, i mentre els actors són a l’escenari (teatre dins del teatre) rere el tul, les imatges es projecten al davant. Però, ai senyor, el director fa trampes i el que veiem no és l’enregistrament d’allò que està succeint en escena, sinó unes imatges gravades anteriorment, que un esforçat Pere Eugeni Font intenta sincronitzar amb els seus moviments amb la càmera. Si juguem a fer teatre modern, fem-ho fins al final, no? La història de Qui bones obres farà és innecessàriament culebronesca, i funciona sobretot quan juga a la metateatralitat, amb l’ajuda dels fantàstics ninots dissenyats per Mim Juncà. Referència i homenatge a Tadeusz Kantor, és clar.

Un repartiment curiós i desigual (Mireia Ros fa el que pot amb el seu personatge, però en molts moments no arriba a les cotes de drama que el text li exigeix) defensa un espectacle llarg i ambiciós, a nivell temàtic, però que no funciona a nivell d’execució. Hi ha moments agraïts, és clar que sí (la festa d’abans de l’estrena amb Font cantant un “Cachito, cachito” memorable) i moments que no funcionen gens (borratxera i pistola). Quan apareix una pistola en teatre és molt millor parlar en llenguatge escènic, i no televisiu, ja que tots plegats hem vist moltes pel·lícules i moltes sèries, i del drama a la paròdia hi ha un petit pas. La música composta i interpretada al piano per Elisabet Raspall no acaba aportant res a l’espectacle, a nivell dramatúrgic, esdevenint un fil musical que sentim de fons durant la majoria de les escenes.

Si una cosa funciona, i molt, en aquest espectacle, és el paper d’Imma Colomer. Ella és Catarina Dentoler, la figurinista de la companyia, nascuda i criada a Polònia ja que els seus pares, republicans, s’hi van exiliar. Un Fabià Puigserver en versió femenina, naturalment. Colomer té el bombonet de l’espectacle, el personatge escrit amb més amor per Pep Tosar, i el resol de manera brillant: l’espectador agraeix i respira alleujat cada cop que ella entra en escena, i l’actriu construeix un dels millors papers de la seva carrera. Catarina es troba en una fase inicial de demència senil, i el seu divagar entre el passat i el present, la seva confusió de noms (“Estrenarem La gallina”) i la seva bonhomia i optimisme són petites perles escèniques. Està molt ben jugat que sigui precisament el seu personatge l’únic que pugui veure i parlar amb Txèkhov, i el seu diàleg és un dels millors de l’espectacle, així com el moment en què canta una cançó en polonès. Imma Colomer condensa i sintetitza, de forma excel·lent, tot allò que Tosar està buscant amb la seva obra: un homenatge al teatre cuinat a foc lent, als inicis del Teatre Lliure, a la professió entesa com a ofici artesanal, a la companyia de teatre com a gran família.

Sortim del TNC pensant en Imma Colomer i en alguns moments de l’espectacle, però les tres hores se’ns han fet llargues i feixugues. Pep Tosar es lamenta que hi ha un tipus d’espectador que s’ha quedat orfe d’un tipus de teatre… Serà aquest el que està buscant? Serà aquest el que anirà a veure Qui bones obres farà? No ho sabem pas.