‘Vae Victus’, la incerta glòria dels vençuts del 1714

18.11.2015

El filòleg Mn. Modest Prats explicava a les seves classes d’història de la llengua que els catalans no teníem prou coneixement de la nostra història i, sobretot, de la del segle XVIII. Aquest desconeixement, segons Prats, ha condicionat negativament la interpretació del que va passar durant aquest segle. Fins ara, aquesta ignorància històrica ha estat una rèmora massa pesada per als catalans per poder-nos projectar, alliberats, cap al futur.

Albert Sánchez Piñol

Albert Sánchez Piñol

Aquest dèficit s’ha començat a esmenar amb alguns estudis publicats darrerament, com per exemple, el buidatge exhaustiu de la documentació notarial de l’època que ha fet l’historiador Albert Garcia Espuche a Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714 (Edicions 62, 2014). També cal esmentar el revelador llibre d’Antoni Muñoz, L’11 de setembre poble a poble (La Campana, 2015) que documenta com el terrorisme militar borbònic va cremar milers i milers de domicilis particulars, va incendiar pobles sencers (Arbúcies, Caldes de Montbui, Castellterçol, Esparreguera, Espinelves, Manresa, Monistrol de Montserrat, Oristà, Peramola, la Pobla de Claramunt, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Feliu Sasserra, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Martí Sarroca, Sant Quintí de Mediona, Teià, Terrassa, Torelló, Viladrau i Vilassar de Dalt) i va condemnar a la pena de mort tants civils resistents que decidien per sorteig qui executarien, ja que no donaven l’abast. Així, per exemple, un oficial borbó va declarar: «Todos ellos merecen la horca, però son muchos para hacerlos ahorcar a todos».

Muñoz també ens desvela documentalment, per primer cop, l’existència d’un tal Martí Zuviría -ajudant del general defensor de Barcelona, Antonio Villarroel- com un dels quatre membres que van negociar amb el mariscal Berwick les condicions de la capitulació de Barcelona i que, després, els Borbons no van respectar. Per tant, ara sabem que Martí Zuviría -l’antiheroi que va crear Albert Sánchez Piñol a Victus– va tenir un paper rellevant en el setge i en les negociacions de la capitulació.

Segons l’historiador Agustí Alcoberro, la guerra de Successió no va tenir un bon final per als catalans ja que hi van morir 1.200.000 persones, Catalunya va perdre les seves llibertats polítiques i va provocar el primer exili polític dels catalans (hi va haver entre 25.000 i 30.000 refugiats, que van anar sobretot a Viena). La història d’aquesta derrota i de l’exili, la descriu exhaustivament en 6.000 folis Francesc de Castellví a les seves Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725 (publicades per primer cop per la Fundación Francisco Elías de Tejada de Madrid el 1997). Aquesta obra va impressionar Sánchez Piñol i fins i tot va ser un dels motius, a part de la voluntat de difusió, pels quals va escriure la seva novel·la en castellà.

Albert Sánchez Piñol |  © Pere Virgili | Barcelona Metròpolis

Albert Sánchez Piñol | © Pere Virgili | Barcelona Metròpolis

És en aquest context històric tan dramàtic on es desenvolupa el segon volum de la trilogia, Vae Victus (“Ai, dels vençuts!“), que ara s’ha publicat simultàniament en castellà i en català, amb una traducció de Xavier Pàmies. Es tracta d’una magnífica novel·la riu que s’expandeix geogràficament arreu del món, que és un testimoni d’un país derrotat i que a la vegada retrata les misèries o les grandeses humanes que la guerra fa aflorar.

Quan va publicar Victus, Sánchez Piñol, afeccionat a la creació de monstres, va manifestar que inicialment havia pensat que el narrador fos una rata, però que finalment va preferir que fos un personatge històric aparentment menor del qual no es coneixia gaire res, cosa que li permetia assignar-li les característiques que ell considerés convenient. A Vae Victus el narrador continua essent Martí Zuviría -una rata humana-, del qual, a la mateixa obra, el científic Joseph Banks diu: «Des del primer moment que et vaig veure vaig saber que eres de veritat un farsant de primer ordre, instintivament primari, egoista, lladre, aprofitat, proxeneta, covard i traïdor».

Martí Zuviría és, de fet, una reencarnació moderna i situada al segle XVIII del personatge de Juli Soleràs de la gran novel·la Incerta glòria de Joan Sales, de la qual aquesta novel·la n’és una filla ideològica i literària. Per exemple, està farcida de sentències lapidàries o desconcertants com les que deia Soleràs («el futur és dels imbècils», «…els escèptics tenen l’obligació de no creure en res. Però creuen en ells mateixos») i que ara estan en boca de Zuviría: «No fa tant de mal allò que has viscut sinó el record del que has viscut», «no, definitivament, no hi ha guerres bones», «l’únic dia alegre d’una guerra és el primer»,«la por afebleix les muralles molt més que l’artilleria», «és més fàcil trobar un escarbat bonic que un capellà cristià», «Por a pensar. Crec que és la millor definició de l’univers borbó».

No us penseu que és una novel·la-crònica ensopida, sinó tot el contrari. És un relat esbojarrat i molt divertit, ja que ha convertit l’exili de Martí Zuviría -derrotat i amb mitja cara amputada per un projectil- en una novel·la d’aventures al·lucinant per la geografia universal del segle XVIII. L’obra està dividida en quatre episodis independents que tenen una vida autònoma, una cosmovisió, una ironia i un humor propis en relació a cadascun dels contextos on se situa.

Així, en el primer episodi, “Americans”, el nostre antiheroi Zuviría assessora militarment els indis “yamasees” (a l’actual Carolina del Sud) en la seva sublevació contra els anglesos i recorda les aventures africanes de Pandora el Congo (2005). Al mateix temps, hi ha una referència a un moment de La pell freda (aquell en què l’instructor del jove Batis Caffó li fa fer un estudi d’un petit rectangle d’un prat) ja que a Vae Victus també es proposa a un jove indi quin és el sentit últim de la praderia americana. En aquesta primera part també hi ha una història d’amor molt particular.

El segon capítol, “Hispaniensis”, està situat en el context de la guerra franco-espanyola del 1917 i el nostre protagonista ens diu que els «catalans som una acció novel·lada» i que qui realment va encendre la metxa que va decapitar el dimoni de Berwick a la batalla de Philippsburg el 1734 «van ser els morts de Barcelona». És una mena d’exorcisme dels catalans que ell va eliminar el 1714.

Albert Sánchez Piñol  |   Foto de Ferran Forné

Albert Sánchez Piñol | Foto de Ferran Forné

En el tercer capítol, “Magna parens”, Martí Zuviría retorna a Barcelona i es pot viure un dels episodis més delirants de la novel·la, on el nostre heroi es converteix en el protagonista de la venjança dels catalans contra els ocupants gràcies al vi d’Oporto. És com una novel·la negra amb tocs d’humor.

A l’últim capítol, “Australis”, Zuviría gaudeix dels plaers de Londres, ridiculitza la maçoneria anglesa, debat amb els científics vuitcentistes, practica les desinhibicions sexuals de les tahitianes i es meravella de les estratègies militars i defensives dels maoris.

En definitiva, Sánchez Piñol ha tornat a demostrar amb Vae Victus el seu geni narratiu àgil, divertit i alhora amb una maniàtica rigorositat històrica que l’ha convertit en un dels escriptors catalans més respectats i estimats arreu del món. És capaç de convertir una història local en un relat universal. No sembla català i si no ho fos l’hauríem d’adoptar.

De fet no fa res més que el que l’advocat de Pandora al Congo aconsella –en un dels diàlegs més suggerents i reeixits de la literatura catalana contemporània-: «L’ànima humana és extraordinàriament subjectiva. Això és la literatura, suposo: reconvertir l’escòria humana en or», «-A la gent no li interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat (…) El que volen és que el commoguin». I això és el que fa magistralment Albert Sánchez Piñol.

I per acabar, un consell: si no teniu temps, no comenceu a llegir Vae Victus. No podreu parar. Ai, dels lectors!

 

Josep Vicenç i Eres, economista i filòleg i professor de màrqueting de la Universitat de Girona i de l’Institut de Montilivi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “No sembla català i si no ho fos l’hauríem d’adoptar”. Aquesta frase caldria que el professor Eres ens la comentés i, si pogués, ens la justifiqués.

  2. Benvolgut SMC et contesto la justificació que en planteges sobre el meu article,

    En primer lloc, us haig de dir que, normalment, em diuen Josep, Josep Vicenç (que és el meu primer cognom) o Vicenç simplement. De tota manera gràcies per redenominar-me “Sr. Eres” ja que potser faré com Pessoa i tindré diversos noms, segons el cas.

    Jo he posat en el meu article que Albert Sànchez Piñol “no sembla català i si no ho fos l’hauríem d’adoptar” per diversos motius que ara intentaré explicar.

    Evidentment es tracta de la utilització de diverses figures retòrics encadenades. En primer lloc vaig fer servir una paradoxa “no sembla català” quan tothom sap i, fins i tot, ho sap l’ambaixada espanyola de l’Holanda on li van censurar la presentació d’un llibre de ficció, perquè no s’ajustava a la “realitat històrica”.
    En aquesta mateixa frase hi ha una fina ironia que recorda aquella famosa frase que a molts de nosaltres ens han dit alguna vegada “eres tan simpático que no pareces catalán”.
    Sanchez Piñol “no sembla català” està posat molt expressament ja que hi alguns catalans que renuncien a la seva nacionalitat i diuen que ells no són ni catalans, ni espanyols sinó que són “universalistes o universals!”. Tot el contrari de Sánchez Piñol un escriptor orgullòs de la seva identitat catalana ja que fent servir elementsde la tradició cultural, lingüística i històrica de Catalunya (qüestions que alguns titllen de “massa locals, identitaris, folklòrics…) ell els convertiex en universals. Això ho demostra l’èxit que tenen el seus llibres d’arreu del món.

    També “no sembla català” és un eufemisme per dir que n’hi ha que diuen que tots els catalans son avorrits, que només es miren el nostre melic… Com a tot arreu del món a Catalunya hi ha gent divetida, irònica, avorrida. Per ara, no hi hagut cap estudi científic que demostri que els percentatge de catalans divertits és inferior o superior a d’altres cultures o societats. De tota manera l’estereotip existeix.
    Una cosa sí que segura: la literatura de l’Albert Sánchex Piñol és molt divertida, entretinguda i original.
    També són molt divertits catalans com Trabal, Joan Oliver, Tisner, Calders, Monzó, Sales, Sergi Pàmies, Mendoza, Toni Soler, Albert Hom, Rubianes, Buenafuente, Llol Bertran, Carles Capdevila, Empar Moliné, El Tricicle, Els Comediants, Rosa Maria Sardà, Àngel Llatzer…(alguns d’aquests han presentat la gal·la del Goya, per alguna cosa).
    La segona part de la frase és una barreja de diverses figures estilístiques fusionades: és una figura retòria (si no fos català que creiu que seria: alemany, anglès, suís, botximà…), és una antítesi (si no fos una cosa que ja és) i s’acaba amb un clímax ja que no haguessin tingut la sort que fos català no passsaria res, l’adoptarien ja que, com els bon esportistes, els oferirem la nacionalitat catalana per tal que guanyin títols per nosaltres.
    Aquesta idea de la identitat com una opció personal i lliure és del mateix Sanchéz Piñol (que com els seus cogn0ms indiquen no té “vuit cognoms catalans”) però que en el pròleg que va fer al llibre de la Núria Clotet i Jordi Fexa “Súmate todos contamos” (La Campana, 2014) va dir el següent: “Quien puede ser catalán? Quien quiera serlo. ¿Hay un requisto menos exigente? (…) Nos interessa menos el origen de la gente que su destino”
    Espero que hagi pogut aclarir el que volia dir amb una simple frase i perdoneu les molèsties.

    presentar el holandesa ura retòrica que és alhora una paradoxa (no sembla català) com a