Una novel·la imprescindible sobre la València del tardofranquisme

20.03.2017

Capvespre, de títol premonitori, és l’hàpax de l’exllibreter Josep Bertomeu Moll (1950-2016). Suposa la primera publicació per a adults d’una nova editorial valenciana, Lletra Impresa, que la va traure només uns pocs mesos abans de la sobtada mort de l’autor, que encalçava la del seu amic Rafael Chirbes, prologuista del llibre.

Josep Bertomeu Moll

La novel·la de Bertomeu Moll cal incloure-la en el que Vicent Simbor i Ferran Carbó anomenaren “crònica testimonial” a la seua Literatura actual al País Valencià (1973-1992). És el mosaic d’una València que bat en violència perpètua entre la fi dels 60 i la dels 70: “Temps roïns, sens dubte, però no n’hem tingut d’altres.” (pàg. 44). Una època que podeu seguir en el seu vessant cinèfil en El baile de los malditos del supervivent Abelardo Muñoz, títol on brilla el director Antonio Maenza però també el poeta Eduardo Hervás. Aquest morí el 1972 i pertanyia a Bandera Roja, mentre que els protagonistes de Capvespre són a l’inici militants de les Joventuts del Partit Comunista i anomenen els altres grups “esquerrans” (pàg. 92); només a la fi de la novel·la apareixen de sobte joves o no tan joves (inclosos alguns excomunistes) troskistes. Per la novel·la desfilen amb noms i cognoms els detinguts de CCOO, del PCE, de l’SD o les primeres vagues de la Normal (el dia més feliç de la vida de Pilar, pàg.82); però també la intrahistòria eroticoamorosa i existencial dels personatges protagonistes, secundaris (Scubidú, Tereseta) o fugaços i semioblidats (el Rullets, Insa).

Capvespre és una novel·la ambiciosa i amb un treball del temps narratiu i històric encomiable. Té un començament espectacular, més enllà de l’in media res, amb uns quants noms que, a poc a poc, el lector/a anirà posant-los cara i ulls –més que no veu. I és que hi ha poc de “l’art de conversar” (pàg. 105) en la novel·la, l’únic que li retrauríem. Ens agradaria escoltar, per exemple, Pilar i Lluís, els dos protagonistes, més enllà de les cartes de la primera o dels mots silenciats d’ell (que sovint rep com a resposta només un “imbècil” –pàg. 30 i 64– per part de Pilar i de vegades ell mateix s’ho diu: pàg. 105).

El rigor en la recreació és enorme; assaborim una Oliva a pinzellades, una Dénia quasi sempre en “festes patronals” i sobretot una València al detall, unes vegades impressionista i una altra a l’estil Antonio López. Sonen bars, begudes, un “sol africà” i barris sencers descrits mentre algú la camina o creua en tramvia. Els capítols descriptius III, XXI o XXXVIII són magnífics. L’omnisciència del narrador (per empatia, l’associem a Lluís) permet jutjar i autojutjar-se sense compassió: “Com monòton era el nostre món, com trists eren els nostres amors, angoixosa la nostra necessitat de creure en un altre Déu” (pàg. 46).

Trobem una joventut –la dels fills de Marx i el vinatxo– reprimida sovint per si mateixa i per psiquiatres, i sobretot pels omnipresents policies, guardiacivils i militars i molt poc per l’església –malgrat l’anticlericalisme confés de Lluís. Trobem una joventut militant incompresa pels intel·lectuals afins més majors (XI), per la gran part de la joventut i fins i tot pels joves militants d’altres tendències –a excepció de l’aplec del Puig, on van tots els corrents junts, i que és narrat amb humor, to escàs al llibre (llegiu també el capítol XLI). Una joventut que participa d’un quiero y no puedo diferent dels seus pares, amb qui xoquen perquè, per definició, aquests són conservadors (com els de Pilar i com ho esdevindrà aquesta). Una joventut que serà incompresa inevitablement per la joventut que la succeirà (pàg.95), i pels lectors/es futurs, per exemple, els del 2017: “Per molt ridícul que avui puga semblar” (pàg. 48).

Al capdavall el que es tracta en unes memòries, fictícies o no –vegeu la fi del capítol XLIX– és un juí confessional de l’experiència. Els personatges es desvirguen, s’equivoquen, canvien de parella, de partit, es fan majors, s’aburgesen i milloren la qualitat dels menús i begudes triats alhora que canvia la fesomia del Cap i Casal. Es lloa el paper de certes persones i entitats (XIII, XV i XXIV) fins i tot amb un to pamfletari però adient i just. S’analitza com València passa de “la feblesa de l’estructura cultural” inicial de la fi dels 60 a una fi dels 70 amb una València cultural dinàmica i viva al seu parer: “Sembla que han passat dècades de part a part d’aquesta dècada.” (pàg. 223). Als 80, en la “transició” de la “transició” (pàg. 131), a la qual han contribuït amb sang els nostres protagonistes, aquests es troben injustament fora d’ona; els comunistes trauen pocs vots, els mites es trenquen (pàg. 93) i ve l’hora del Capvespre: “el nostre món va quedar enrere, en la dècada dels seixanta.” (pàg. 218) o “El món que es va enfonsar, quan encara no existien –no existeixen– alternatives.” (pàg. 132).

Bertomeu Moll s’interroga front a la Història i la diègesi: “Com es pot disgregar tot allò que no s’ha compartit? (pàg. 101); i hi respon lúcidament i dialèctica, en disposició estructural en ”espiral” (pàg. 107) i/o en cercle (pàg. 172) i mitjançant capítols heteròclits: salten dades i dates, cartes, monòlegs, llistes d’apunts biogràfics (I, X, XLIX), noticiaris (XL), reportatges i cròniques (XI) etc. Chirbes relaciona al pròleg Capvespre amb Dos Passos i sobretot amb Rayuela de Cortázar. Però també hi ha Nouveau Roman (als capítols-fotografies, per exemple). La novel·la és excel·lent perquè és lliure, fins i tot d’autojutjar-se metapoèticament a mesura que es llegeix: persones o personatges, equívocs existencials, realitat o ficció (pàg. 87, 88 o 200). Capvespre és un llibre-homenatge als 60 amb la tècnica narrativa de la literatura experimental que s’escrivia o es llegia en aquella època. El llibre es plena com aleshores també de cinema, de música (sobretot en la vida de Sergi, tan “atonal”) i de molta literatura: “Quanta vida adquiria sentit per la paraula impresa?” (pàg. 155).

Feia falta aquesta novel·la que Lletra Impresa ha publicat, ja que tota generació és irrepetible i mereix ser novel·lada i a més, com afirmava Jenaro Talens, “No se puede no dar testimonio”. Bertomeu Moll ha esdevingut, empès pirandellianament per Pilar (“per què no escrius una novel·la?”, pàg. 180) “el cronista de les persones de la nostra generació” (pàg. 162). Eixa, la de l’autor, la de la joventut valenciana comunista de la fi dels 60, ha estat ara retra(c)tada per fi: més val (capal)tard que mai. El col·locarem en la prestatgeria, just abans d’una altra gran novel·la: Tots els jocs de tots els jugadors (1981) de Joan Oleza.