Victus, una novel·la gran

26.10.2012

Sánchez-Piñol ha estat l’autor més venut per Sant Jordi, tant en català com en castellà. La Campana s’emporta la palma una vegada més, com l’any passat, que també es va imposar amb la novel·la L’avi de 100 anys… del suec Jonas Jonasson. Esteve Plantada fa aquí la seva lectura de ‘Victus’.

 

Albert Sánchez Piñol | Foto de Ferran Forné

 

Victus és una novel·la gran, i ho és per molts motius. Un dels més destacats, que ho és perquè és una novel·la catalana que transcendeix el fet nacional. I és catalana, tan nostra, tan sincera i tan dolorosa, perquè, sobretot, no és indulgent. De bons, més aviat pocs. De dolents, un munt. Prop de 600 pàgines on queda clar que tot plegat és fruit de la dimensió vulgar –i alhora meravellosa– del fet d’existir i de voler ser. Victus és gran en la voluntat de mostrar un petit tall de la història d’un petit país, de la resistència –heroica i irracional– d’una ciutat, Barcelona, assetjada per les tropes borbòniques durant tretze mesos. El clímax, un 11 de setembre que encara avui plorem. Però Victus és gran, enorme, perquè transcendeix una data i uns fets per explicar l’esfondrament moral d’un segle, per mostrar la pugna entre l’empirisme i el racionalisme, entre la llum i la foscor, entre la revolució i l’absolutisme.

Victus és gran perquè no és una novel·la política, ni de bon tros. És una ficció humanista en el sentit de mostrar les vergonyes i la putrefacció de la raó, dels egoismes, de les necessitats, dels instints que acaben vencent l’intel·lectualisme i el raciocini. Victus és una faula imbuïda per l’esperit amb què John Locke va saber il·luminar els camins del nou segle. Un coneixement fet a base d’una experiència, de l’existència entesa com una tabula rasa que hem de ser capaços d’emplenar amb allò idiosincràtic de nosaltres mateixos. Les nostres inquietuds com a reflex de la realitat del món. El món de Martí Zuviria com a reflex d’allò que desconeix. I Victus ens mostra com pesa la Paraula, una sola Paraula que conté tot el coneixement que abans ha estat negat.

Victus és una novel·la d’aventures, però és tràgica –què esperàveu?–. Una petita mostra de la vida d’un individu qualsevol que passa per tots els estadis possibles de la recerca de la pròpia identitat. Victus té un protagonista que busca, malaltissament, el sentit d’una Paraula que contingui el sentit del Mystère, de la veritat oculta, de l’amor, una paraula que transcendeixi el món –tan brut, tan indigne– i que transcendeixi els esdeveniments. Un dels grans encerts serà, justament, aquest antiheroi anomenat Martí Zuviria, Zuvi Piernaslargas, un personatge que sap explicar els fets des d’una subjectivitat sarcàstica, atzarosa i malparlada, en una mostra de llenguatge vívid i corrosiu. També és un encert l’horrenda Waltraud –altrament morsa, culona, foca, etc–, l’escrivent alemanya que rep tota mena d’improperis, però el veritable narrador de la història. També serà un encert, per descomptat, el gran heroi de l’assetjament a Barcelona, Antonio de Villarroel. No pas l’únic, però. També el miquelet Ballester, la valentia d’un poble que resisteix irracionalment i una tropa de secundaris circenses i irresistibles com la bella Amelis, el pícar Anfán i un nan que es diu Nan.

I tot per una Paraula. Tot un setge, tota una vida estroncada per voler conèixer. Per pur egoisme. El lector pot endevinar que, en arribar a un final que precipita els fets luctuosos de l’11 de setembre, aquesta paraula ja no té cap mena d’importància. Cap ni una. És tan valuós el trajecte –el viatge d’aquest Zuvi  arquetípicament aristotèlic– com valuós és saber com n’era d’idiota Voltaire, o com en són d’indesitjables els napolitans, o com en són de rudes els castellans, o de botiflers els catalans. Estopa per a tothom per part del llengut Zuvi, el camallarg, el bocamoll, el covard, l’ingenu, l’ardent, l’insensible, l’obsessiu, l’atent.

Victus és gran, també, perquè és poblada de personatges enormes, i perquè l’ambiciositat del projecte queda perfectament camuflada en un engranatge minuciós de dades, de dates, de preguntes, de respostes, de tecnicismes i d’una bona filera de desgràcies. I sense perdre mai la guspira d’un ritme endimoniadament addictiu. Dividida en tres parts, la novel·la esdevé un manual de la història d’aquella gran i primera guerra mundial, però també esdevé un homenatge fidel a la forma clàssica de narrar. Tres actes marcats perfectament per tres parts generoses i pulcres, amb una primera de presentació brillant on veiem la formació del personatge central, Zuviria, un mentor brillant, Vauban, la descoberta de l’amor, Jeanne, i el posicionament dels antagonistes del relat. Una segona part de transició cap al clímax del desastre, on fins i tot creiem que la salvació és possible. I un tercer acte amb la decrepitud d’uns temps d’horror i de vergonya. De llibre.

En aquest sentit, cal destacar la veu del narrador, que és tot un prodigi d’absència total d’efectisme i sensibleria. Que ningú pateixi per si creu que hi manca estil, en aquest llibre. L’estil hi és, justament, en aquesta opció veloç, gens forçada, que fa avançar el llenguatge i també la història. L’estil és en la manera de dictar i en la manera que té l’escrivent de transcriure, tan honesta i, tamé, tan brusca, seca, sarcàstica, imprecatòria, sentenciosa i amb mala bava. Tal com és aquest Martí Zuviria, amb ganes de no haver sobreviscut i massa covard com per no viure. Noranta-vuit anys amb l’absolut convenciment de no saber res de res.

El que més convulsiona de tot plegat, però, és una tremenda vivesa de l’esglai. El fets que ocorren transcendeixen la ficció per a instal·lar-se dins de les nostres pors. Aquest és l’estil que va fer emergir Albert Sánchez Piñol amb una força inusual a La Pell Freda (La Campana, 2002), aquest és el reducte que va fer que ens sorprenguéssim amb l’ingeni de Pandora al Congo (La Campana, 2005). Això és el que provoca la lectura de Victus: un altre assetjament, terriblement semblant als altres dos assetjaments novel·lats de l’autor. Però en aquesta ocasió, la trama és tan crua que ens remet, sense poder-ho evitar, al flux del present. L’horror que prové de 1714, i que provenia encara de més enllà, ens retopa avui amb una intensitat que esgarrifa.

Amb tot, el do de l’oportunitat no és una cosa a afegir als mèrits que col·lecciona el llibre. Per sort, que sigui en castellà desactiva la possibilitat de pensar en una conxorxa mercantilista. No. Victus és així, contundent, necessària i germinal. És una novel·la catalana que no és escrita en català. És una conquesta de la normalitat d’aquest país que vincla el pes d’una derrota de fa 300 anys a un futur que comença a escriure’s. És la conquesta d’un episodi que havíem amagat a la memòria de les vergonyes de la nació, és l’esperit que reviu d’una tradició literària òrfena d’èpica. Sànchez Piñol demostra a Victus, un cop més, que domina la narrativitat, la pulsió i els recursos magnètics del relat. Demostra, un cop més i amb bona nota, que l’estil és viu en la manera d’interrogar-nos, de sotjar-nos i d’oferir-nos un entreteniment que ens explica moltes més coses de les que païm amb un estil mordaç, mancat d’atributs i resolutiu.

Victus és gran i serà un gran èxit. Per sort, ja és aquesta gran novel·la sobre el 1714 que mai ningú encara havia fet. Per desgràcia, però, és també la novel·la que no voldríem haver llegit, les traces d’una fuetada que ens explica el dolor, la pena, la misèria i la dèria d’uns catalans abnegats que van caure de la forma més abominable.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: Una novel·la gran. Núvol.com | VICTUS Barcelona 1714

  2. Molt bon article, fas venir ganes de llegir la novel·la. Només recordar que, fa poc més de quatre anys, Alfred Bosch va publicar una novel·la que es deia, justament, 1714.