Un tebeo per a intel·lectuals

21.05.2012

Raül Garrigasait

Joan Fuster assegurava que havia renunciat al seu ideal d’escriptor majúscul, de poeta excels o de filòsof de l’acadèmia per assumir, llàgrimes vessades, la seva condició d’autor de «tebeos per a intel·lectuals». Sornegueria a banda, i sense cap deix de recança, això és exactament el que ens ofereix Raül Garrigasait en el brillant exercici, d’estil i de pensa, El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contravent, 2012).

Què tenen en comú Diògenes el cínic, l’holandès errant de Wagner i l’assassí de Trotski? Les giragonses del pensament que ens han de fer encaixar les tres baules de l’assaig s’anuncien sinuoses, però la prosa cancelleresca de Garrigasait, clarivident i clara, plàstica i elàstica, fa discórrer les raons sense esforç: com l’anguila dins l’aigua. Per començar, el pròleg ens informa que en tots tres casos ens enfrontem amb la nebulosa del mite: amb les formes de vida que creen —i són creades per a— el sentit de l’home. Som, també i sobretot, davant de tres variacions dispars, llunyanes i actualitzables, del cosmopolitisme: la de l’home natural, còsmic i primari, oposat a l’arbitrarietat local de la polis; la del condemnat que vagareja erràtic, assedegat de puresa (muntat en una goleta fantasmagòrica, Atlàntic enllà, o en un low-cost cap a una platja amb cocoters), i la de l’home camaleònic, eternament transvestit, a la recerca d’una fita programàtica —la closca precisa de Trotski, per exemple— o en reinvenció convulsa i compulsiva de si mateix.

La primera condició per ser cínic, és clar, és que els altres no ho siguin. A aquesta estilística singular es consagra Diògenes, exercitant-se en la vida de l’home mínim, denunciant la falsedat de costums de la ciutat enfront de la veritat perenne de la natura: zumzejant enfadosament, com una mosca vironera, en la consciència benpensant i altiva dels atenesos. En la proclamació de si mateix com a ‘ciutadà del cosmos’, encara avui emprada com a targeta de presentació de gent molt fina, hi ha un error de traducció i d’interpretació fatal, ens informa Garrigasait: el cosmos que asila Diògenes —que no el nostre món rodonet— són l’univers i el cel, les roques i les bestioles. La connexió entre aquest terme i el de ‘ciutadania’ és absurda, per tant: d’aquí la mordacitat del cínic llengut. Però, ¿com articula Diògenes la seva oposició a la cultura? ¿Què amaga l’amulet de la natura que empunya per atacar i escandalitzar els ciutadans? El filòsof entrena el cos per al rebuig de tota convenció artificiosa que vagi més enllà de les seves necessitats bàsiques, fisiològiques i, en definitiva, animals: canines. Rere la seva proposta de retorn a la natura, però, no hi ha cap programa vital o electoral: sols hi ha la performance de si mateix. I, per això, el seu exercici de l’atopia —la manera com se situa fora de lloc i de joc— només té sentit ple, per contrast, dins la polis mateixa. Diògenes no és un anacoreta retirat en un bosc espès; com l’urinari feliç de Duchamp, el seu discurs només pren força i forma si se situa estratègicament: en un pedestal de marbre dins d’un museu silenciós o a la riba de la societat, llançant pedretes al riu d’homes que baixa.

«De què serveix d’ésser bon pare / si Maragall, que ho era / però de més a més era poeta / va imaginar que el vell luxuriós / el comte Arnau, seria redimit / quan una noia pura, molt simbòlica- / ment pura, cantaria la cançó / dels fets impurs del comte»: en aquests versos Ferrater ironitza sobre la gruixuda operació d’identificacions del poema de Maragall. La carcassa argumental de la llegenda catalana és compartida amb la de L’holandès errant de Wagner; la distància sorneguera des de la qual se la miren el poeta reusenc i Garrigasait, la mateixa: per això, potser, sobta de no trobar la referència al comte Arnau, el cosmopolita nostrat —valga la contradicció in terminis—, en les reflexions sobre l’òpera wagneriana. Sia com sia, i coincidint amb Marina Espasa, l’holandès volador és el nostre espècimen preferit: segurament perquè és en aquests capítols que la connexió entre el mite i els  tics de l’actualitat es fa més present, més corpòria. La idea és feliç: com el condemnat que vagareja errant pels set mars a la recerca d’una dona pura que el redimeixi —i aquí Garrigasait suca pa en la carrincloneria de la història, en la deriva vital del mestre Wagner i en la seva lectura naïf de Heine—, l’home cosmopolita viatja incessantment a la recerca de la puresa paisatgística —la platja més solitària, el misticisme indi més prêt-à-porter— que el redimeixi de la monotonia dels dies i l’insufli de vida autèntica. Calen un refinament i una predisposició de l’esperit ben especials per fer front al tedi: d’això, i de la sortida d’escapament que ens hem empescat, Garrigasait ja fa temps que se n’adona.

Ramon Mercader, maître del Ritz barceloní, es va parir com a Jacques Mornard a la trentena, a París, abans d’enfilar cap a Nova York per fugir de la Segona Guerra Mundial, i fent escala al Canadà per comprar-se el passaport d’un tal Frank Jacson. El periple d’individualitats és inquietant, i l’assassí de Trotski el va seguir sense vacil·lacions, programàticament encaminat per assolir la seva fita: esclafar la clepsa brillant del líder polític que l’havia decebut. L’especialització del seu programa, i la tenacitat amb què el segueix, són dignes d’alumne brillant de màster interuniversitari, ben cert. I són, encara, envejables: perquè tracen una línia rectíssima que travessa identitats, països i personatges cap a un objectiu últim. I això, en la desorientació de la nostra època, és un valor escàs: la mutació del cos i de les idees de l’individu —de l’home líquid vaticinat per Bauman— ha deixat de ser una provocació o un mitjà i s’ha convertit en un programa de mínims. De què, però, no ho sabem exactament: ve’t aquí el problema.

Aquestes idees, i moltes més, campen i s’escampen per El gos cosmopolita i dos espècimens més. No pas disposades de qualsevol manera, sinó endreçades pel cap clar, culte i desvetllat de l’autor, un intel·lectual feridíssim de lletra —en el millor i més amorós sentit dels termes. I enllaçades, això sí, fent triples salts mortals: perquè els lectors contemplem bocabadats l’elegància de la pirueta i puguem resseguir-la, pas a pas, gest a gest, fins a copsar-la tota. Atents, doncs, a les noves de Garrigasait, esmolet de la pensa: cave canem.