Un relat rodó sobre l’autisme

El Teatre Poliorama acull fins a l’1 de gener El curiós incident del gos a mitjanit, la versió catalana de l’adaptació teatral que Simon Stephens va fer de la novel·la homònima de Mark Haddon. El muntatge de Julio Manrique arriba al teatre de les Rambles després de vuit premis i múltiples representacions, per tant ja es pot dir que ha estat tot un èxit.

“La paraula metàfora significa portar alguna cosa d’un lloc a un altre […], i és quan algú descriu alguna cosa utilitzant una paraula que no és literalment el que descriu. És a dir, que la paraula metàfora és una metàfora”. Només una ment guiada per la lògica més pura podria arribar a una conclusió com aquesta. Christopher Boone, el protagonista de El curiós incident del gos a mitjanit és qui deixa anar aquesta i d’altres perles, ara sobre l’escenari del Poliorama.

La història comença jugant amb la perplexitat del públic davant les reaccions d’en Christopher i acaba per endinsar-lo en la ment d’aquest noi de quinze anys, tres mesos i quatre dies amb síndrome d’Asperger. El muntatge adquireix intensitat a mesura que passen els minuts: comença arrencant somriures i acaba commovent en una segona part més introspectiva, que ens acosta a una realitat en el fons propera, però sovint força ignorada.

Una de les claus de la història és l’empatia que fa sentir al públic per diversos dels seus personatges. No només ho mires tot amb els ulls d’un adolescent amb Asperger, també adoptes el complex paper de pares i mestres. Entens els arguments extremadament racionals d’en Christopher –potser sí que, tal com diu, tendim a mentir i expressar-nos amb poca claredat–, però també t’arribes a preguntar com reaccionaries si tinguessis un fill que no es deixa abraçar.

La manera de narrar la història tampoc no deixa indiferent. Haddon no se centra en un dia normal en la vida del protagonista, sinó que parteix de l’estrany assassinat del gos de la seva veïna, una qüestió que l’obsessionarà. A partir d’aquí es despleguen una sèrie de peripècies que desembocaran en un viatge iniciàtic per a un noi que s’acaba adonant que, malgrat les seves dificultats, “pot fer qualsevol cosa”. D’altra banda, s’aprofita el context dramatúrgic per trencar la quarta paret en un divertit exercici de metateatre: tot esdevé una representació on en Christopher explica la seva pròpia història a la seva manera.

Tant l’argument com el muntatge són excel·lents, però el que fa l’obra realment captivadora és la magnífica interpretació de Pol López, qui dóna vida al protagonista. Sempre és perillós que un adult interpreti un personatge adolescent, però en aquest cas ell se’n surt amb nota. El cos, l’expressió i una singular cantarella són els punts forts d’una actuació realment notable. Destaca també l’actor Ivan Benet, que construeix de manera versemblant un personatge amb clarobscurs com és el del pare del protagonista.

Capítol a part pel muntatge que conformen l’escenografia, la llum i el so, una excel·lent optimització de recursos que arriba a construir una atmosfera gairebé cinematogràfica i sorprenentment realista. Amb un simplíssim mobiliari d’institut s’aconsegueix plasmar una estació, un veïnat, un tren en marxa… La llum i el so –així com les diverses projeccions– són la cirereta del pastís, els elements clau per transmetre la voràgine d’emocions i l’angoixa que sent el protagonista en aquesta particular i farragosa travessia.

Amb tot, no és d’estranyar que el muntatge de Julio Manrique faci més d’un any que està sobre els escenaris barcelonins. El curiós incident del gos a mitjanit és emotiva, però no dramàtica ni cursi. Surrealista, però real com la vida mateixa. Còmica, sense deixar de ser colpidora. Una cita obligada per aquells qui encara no s’hagin endinsat en aquesta meravellosa història narrada a ritme de Tetris.