Un rampell de ventre

4.05.2013

Hi ha gentilicis emblemàtics i il·lustratius de tota una època en els establiments més antics d’alguns carrers catalans. Per exemple: «El Indio», a Barcelona. O «El Negrito i la Negrita», a Tarragona. Per no parlar d’aquell anunci que té com a personatge principal el «Negrito del Cola-Cao», tan popular entre generacions contemporànies.

 

Llibertat! de Santiago Rusiñol, al TNC | Foto de David Ruano/TNC

Avui és impensable que un comerciant o un industrial bategi, retoli o anunciï el seu producte o el seu establiment amb un gentilici com aquests perquè qui ho fes seria immediatament titllat de racista, xenòfob o botiguer escurabutxaques. En tot cas, els gentilicis colonialistes han estat substituïts per gentilicis colonitzadors i ningú no es queixa.

De fet, el polifacètic Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) ja va posar el dit a la nafra de segons qui quan va escriure i representar l’obra ‘Llibertat!’, estrenada al Teatre Novedades de Barcelona el 1901, primer en italià per la companyia Vitalini, després al Teatre Romea, en català, i un any després, novament al Novedades, però en versió espanyola.

Quan els negocis d’ultramar estaven encara en el seu punt especulatiu, floria aquí el Modernisme a costa de la mà d’obra menestral més barata entre les classes acabalades i els indians eren patriarques a qui es llepaven les sabates, disposar d’una minyona negra o un criat també negre era signe d’opulència i fins i tot de bon gust i de paternalisme. Però veure reflectit dalt de l’escenari l’escarni que es fa, per discriminació de color de pell, del petit “negrito” adoptat pel poble com a regal a canvi de dedicar una plaça a nom del seu “amo”, un indià que en té, diu, unes quantes dotzenes a la seva disposició, els devia produir més d’un rampell de ventre, asseguts a les platees dels teatres de l’època.

El mateix rampell, malgrat els més de cents anys que ens separen de l’estrena de ‘Llibertat!’ que, per circumstàncies de la nova immigració, encara deu produir en segons qui la trama de l’obra que despulla el que realment s’amaga en l’interior de la societat, tant la menestral com la benestant, en relació a la presència del petit “negrito” entre ells i, uns anys després, acollit a casa del president del Casino Menestral com un segon fill, fins que el drama explota quan aquest, enamorat de la filla de la casa (Florentina) demana al seu pare per casar-s’hi. I és que una cosa és ser negre i l’altra pretendre viure com un blanc.

 

Llibertat! de Santiago Rusiñol, al TNC | Foto de David Ruano TNC

El director Josep Maria Mestres no ha estalviat en la dramatúrgia de l’obra aquest rampell provocador. L’obra, de caràcter social, però també indirectament històrica, sense amagar la pàtina costumista que arrossega, té dos tractaments ben diferenciats.

La primera hora i quart de la representació respecta al màxim el planteig de Santiago Rusiñol, tant de contingut com de llenguatge prefabrià, amb un adornament musical i de banderoles i domassos a pleret.

I aleshores és quan, davant el perill de caure en una reproducció pamfletària d’un temps passat, Josep Maria Mestres fa un viratge de 180 graus amb un max-mix sonor que va des de les vagues obreres de principi de segle XX, passant per la proclamació de la República, la guerra civil, el franquisme, la Dictadura, la Transició, la recuperació de la Generalitat amb Josep Tarradellas, fins als fets locals i internacionals com la presidència de Barack Obama i els moviments més recents dels indignats que han desembocat arran de la crisi moderna.

Un viratge estil looping que fa que els mateixos personatges de Santiago Rusiñol es converteixen en personatges contemporanis, d’ara mateix, amb iPhone’s i iPad’s d’última generació, però amb els mateixos conflictes i els mateixos prejudicis que els revoltaven cent anys enrere, en una ambientació grisa i freda, al voltant d’un arbre sec, on el crit de megàfon no evita ni la política d’acomiadaments ni la plaga de l’atur.

I és d’aquesta manera que Josep Maria Mestres venç la possible baixada d’interès, vist a distància, de l’original de Santiago Rusiñol, i en canvi el fa créixer perquè, sense tocar gairebé ni una coma del que ja deia Rusiñol, l’obra flueix d’actualitat amb un realisme social cru i devastador quan el protagonista, Jaumet Negre i Martinet, l’intel·lectual i progressista, fugen de l’escenari per fugir també de la terra que els ha enganyat i que el mateix Jaumet Negre denuncia: «M’heu ensenyat la fe per després fer-me-la perdre; m’heu fet tenir il·lusions, m’heu predicat sense creure; m’heu omplert les orelles de paraules sense solta; m’heu atordit de progrés, embafat de llibertat, d’oratòria, de discursos, de fraternitat mentida…».

Amb un repartiment que ratlla la vintena d’intèrprets, l’obra no escatima, doncs, recursos humans i explota al màxim les seves possibilitats amb una posada en escena escenogràficament austera —espectadors a banda i banda en un escenari rectangular—, festiva en els seus inicis amb fanfàrria enganxadissa inclosa, més dramàtica camí del desenllaç i amb una interpretació coral que deixa algunes perles.

Hi destaquen els discursos de progrés de l’il·lustrat Martinet (Roger Casamajor), o els de Pep Anton, president del Casino Menestral (Jordi Martínez), el paper del secretari Jepet (Víctor Pi) o el milhomes Baldiri (Òscar Rabadan), sense passar per alt la parella femenina de Donya Carme, la senyora del poble (Maife Gil) i la secretària i exfilla de Maria (Tilda Espluga), o les intervencions de balconada de l’alcalde (Quimet Pla), en un conjunt en general ben aconseguit.

 

Llibertat! de Santiago Rusiñol, al TNC | Foto de David Ruano al TNC

 

Al seu voltant, la parella protagonista, En Jaumet Negre (Óscar Kapoya) i Florentina (Aina Sánchez) —que tenen el seu moment de glòria en la declaració d’amor i rebuig com a resposta perquè una cosa és estimar com un germà i l’altre desitjar—, dos personatges que, a l’inici de l’obra, compten amb els seus dobles encara infants d’uns deu anys (el Negre Nen i Forentina nena) —preparats actoralment per Lídia Linuesa, també una de les actrius del muntatge en el paper de Filla de Maria—, dues criatures amb intervencions breus, però essencials en el plantejament, la manera de fer i de dir, i en el posterior desenllaç de la trama.

Per a la parella de petits actors de cada nit, els espectadors brinden els millors aplaudiments, potser per aquell pressentiment intern que aguanta tothom amb l’ai al cor: si falla el present, que almenys se salvi el futur. Ara bé, que en el futur hi hagi ‘Llibertat!’, com proclamava fa més de cent anys Santiago Rusiñol en el seu títol —basat en un conte seu publicat abans—, ja és tota una altra història que qui sap si explicarem demà, o demà passat, depèn.

«Llibertat!», de Santiago Rusiñol. Dramatúrgia de Josep Maria Mestres. Intèrprets: Óscar Kapoya, Roger Casamajor, Camilo García, Artur Trias, Jordi Martínez, Víctor Pi, Òscar Rabadan, Quimet Pla, Jacob Torres, Marc Fonts, Jordi Girabal, Atilà Puig, Aina Sánchez, Maife Gil, Tilda Espluga, Lídia Linuesa, Neus Pàmies, Artur Raurich / Ton Vieira (nens), Mariona Albert / Jana Font (nenes). Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Assessorament musical banda: Jordi Badia. Ajudant direcció i preparació actors infants: Lídia Linuesa. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2013.