Un home dièsel per carreteres secundàries

31.03.2012
Joan Carreras. Foto de Víctor Pérez de Obanos

 

Joan Carreras forma part d’aquella generació dels 80 que Vicenç Pagès alguna vegada ha anomenat la generació dièsel. És una generació que no s’ha fet veure gaire, però que ha anat fent el seu recorregut, sense desgastar-se massa ni prodigar-se en grans esquitxades de notorietat. Joan Carreras encaixa amb aquesta actitud tant per generació com per temperament. Autor de dos reculls de contes i quatre novel·les, la seva obra no vol soroll ni premis. Lluny d’endinsar-se en les autopistes dels premis literaris, Joan Carreras ha preferit sempre anar circulant per carreteres secundàries. Les darreres tres novel·les han aparegut en tres segells editorials diferents i aquesta dispersió probablement ha fet que avui, malgrat la sempre excel·lent acollida dels crítics, Joan Carreras sigui un autor desconegut per a molta gent. Carretera secundària (Proa) és una novel·la extraordinària i corre el perill de passar desapercebuda en aquest Sant Jordi tan carregat que ens espera. Joan Carreras hi explica la història de Jonàs, un home separat i amb un fill que ratlla la majoria d’edat. Jonàs té un pare ja gran i vidu, que viu sol en un poble de nom preciós i inventat, Malzinelles. Jonàs passarà un cap de setmana amb el pare i aquest retrobament, natural i estrany alhora, li servirà per fer-se una composició de lloc del tomb que ha fet la vida del pare, un home tossudament independent, des de la mort de la mare. Coneix la seva minyona i un amic veí, Albert, que tindrà un paper sorprenent al final de la novel·la.

La novel·la es va obrint com un telescopi, gràcies al qual la vida de Jonàs es va desplegant i anem descobrint la relació amb el seu germà Lluc, la seva exdona, i el seu fill, per acabar retornant al pare. Carretera secundària és el retrat d’un home en un moment de solitud extrema, el punt de la vida en què se li emancipen alhora el pare i el fill. El nom, Jonàs, ja ens dóna una pista que no som davant d’una novel·la realista en sentit estricte. Tot el que se’ns explica és perfectament versemblant, però tot està recobert per un tel de misteri inquietant: Carreras s’aparta declaradament de la temptació costumista per acostar-se a la fàbula. Això sí, no hi ha res forçat, tota la informació ens arriba de manera natural, amb un llenguatge diàfan, sense cap derrapada estilística, cap artifici que ens distregui de la història. La novel·la es descabdella, silenciosa, com una bola de llana. Motor dièsel. Hi ha un accident, que al final tot apunta que és un assassinat. Joan Carreras ens introdueix una investigació policíaca, però no cau tampoc en la temptació del gènere. No som davant d’una novel·la negra, sinó d’una reflexió sobre la impunitat, sobre la impossibilitat d’erradicar el mal. Per dir-ho curt, hi ha un crim, sí. I quan ens sembla que hem entrat dins una novel·la de Simenon, resulta que més aviat ens trobem en una novel·la de Modiano, que sempre ha estat un mestre a l’hora de conjugar intriga i misteri. Hi ha novel·les d’intriga que no encomanen misteri. Hi ha novel·les que, en canvi, creen una gran atmosfera, però no t’inoculen el cuquet de la intriga, les ganes de saber què passarà la pàgina següent. Intriga i misteri. Carreras sap servir totes dues coses en una mateixa tassa.