Un final devastador

Primavera, estiu, etcètera és una de les novel·les que més alegries m’ha donat. En primer lloc, com a lector enlluernat per un estil sorprenent, per la capacitat d’atrapar els matisos de l’oralitat i exhibir amb naturalitat el domini de registres geogràfics i socials al servei de la narració, sense estridències ni exhibicionismes gratuïts. En segon lloc, a la llibreria, amb els lectors que agraïen la recomanació amb converses on sovintejaven les paraules admiració i entusiasme.

La lectura de L’altra aviat va superar un cert recel, la pregunta de si Marta Rojals superaria el repte de repetir la màgia a una altra novel·la. I el principal encert és que defuig la repetició. Hi ha canvis importants, com el pas de la primera persona a un narrador en tercera persona arrapat al punt de vista de la protagonista, una elecció que no és gens gratuïta, perquè condiciona la manera com dosifica el desenvolupament de la història, incloent-hi un brillant McGuffin que potencia l’efecte devastador del final.

I la història que ens explica es desenvolupa enmig de la crisi actual, abandona l’àmbit rural de Primavera, estiu, etcètera i la seva mirada de cronista escruta l’àmbit urbà a través d’una parella que del benestar passa a la incertesa, de tenir dues fonts d’ingressos a perdre’n una i patir per mantenir l’altra. Però aquest és tan sols el context per desenvolupar el tema, més íntim si es vol, que té a veure amb tenir cura dels altres i que impregna la relació entre els personatges. Un tema important en la narrativa contemporània que Marta Rojals afronta amb un matís excepcional que recorre tota la novel·la: la capacitat de tenir cura d’un mateix. Perquè l’Anna, la protagonista, causa estranyesa des del començament, amb les seves manies i la seva particular manera d’actuar en la vida, amb la voluntat de controlar-ho tot, des de la planificació de les despeses domèstiques fins a la seva consciència.