Un dolor anomenat obús

9.12.2016

“No se sap quan comença una història”. Amb aquestes paraules arrenca Un obús al cor, el tercer espectacle del dramaturg libanocanadenc Wajdi Mouawad dirigit per Oriol Broggi. Fet a quatre mans amb Ferran Utzet, és una adaptació de la primera novel·la del dramaturg Visage retrouvé (2002) que conecta amb una de les peces més colpidores dels últims anys en territori català com va ser Incendis. Coproduït entre el festival Temporada Alta i La Perla 29, l’espectacle serà a la Biblioteca de Catalunya fins el 18 de desembre.

Ernest Villegas protagonitza 'Un obús al cor', a la Biblioteca de Catalunya

Ernest Villegas protagonitza ‘Un obús al cor’, a la Biblioteca de Catalunya

Un obús al cor té la sensibilitat continguda d’una història que remou en cos i ànima a Mouawad, un jove que va a l’hospital perquè la seva mare està a punt de morir a causa d’un càncer. Interpretat per Ernest Villegas, el monòleg no és una història sobre la mort, sinó sobre la vida entesa com un viatge ple de regressions al passat on la infantesa és un gran peu de plom.

Un cop més, Broggi s’ha enamorat del llenguatge poètic del libanès i és, probablement des d’aquesta connexió amb el dramaturg, des d’on ambdós directors han construït les imatges de la història d’una manera tan bella: Una llum que destaca el rostre adolorit de Villegas, la música de l’islandès Olafur Arnalds i d’Arvo Pärt, o l’equilibri perfecte entre contenció i intensitat que demana el text.

Un moment del muntatge 'Un obús al cor', a la Biblioteca de Catalunya. © Lara Alonso

Un moment del muntatge ‘Un obús al cor’, a la Biblioteca de Catalunya. © Lara Alonso

Un obús al cor és un garbuix d’imatges simbòliques on el tema central és el dolor. Com expulsar la soga que Mouawad té al coll i al pit? “Una onada immensa m’arreplega des de l’interior i m’arrossega i se m’emporta i m’estavella contra els esculls del meu dolor”. El dol, la mort i els fantasmes d’una infantesa marcada per la guerra brollen del món interior del protagonista. El text és una lluita dialèctica entre cap i cor: “El dolor era molt fort i no hi havia res a fer. Res. M’estava allà veient com es consumia i ja no sabia qui era jo”. Com en altres obres del dramaturg (Ciels i Fôrets), apareixen temàtiques com la identitat, la guerra, l’exili i la incomunicació els pares, entre d’altres.

Amb una durada de vuitanta minuts, Un obús al cor és una història d’aquelles que costen de sentir perquè et cremen per dins. Villegas es rodeja elegantment amb elements típicament perlians com la sorra, la mànega que ruixa, la cortina i poc més que una cadira. Des del minimalisme escènic, les paraules s’imposen amb intensitat i la música ho arrodoneix encertadament. El vent bufa a ràfegues i Mouawad ha de fer el camí fins a l’hospital (“Alguna cosa en mi m’hi porta. Tota la meva vida sé que ha estat pensada per portar-me avui aquí a aquest lloc”) mentre la neu ho embolcalla tot. La neu però, és dolça i freda metàfora del seu terrabastall interior. Una dolor que l’arrossega, l’estavella i ens demostra que, parlar de les ferides d’un mateix, és un acte d’intimitat.