Un concert històric a Vilabertran

19.08.2012

No és fàcil posar-se a fer una crònica del concert que van oferir el baríton Matthias Goerne i el pianista Alexander Schmalcz divendres passat a l’església de Santa Maria de Vilabertran, perquè la intensitat emotiva que van generar al llarg del recital entra en el terreny del que és inefable.

 

Matthias Goerne

 

La proposta del programa del concert era innovadora i imaginativa: l’alternança de lieder de Schumann (1810-1856) i de Mahler (1860-1911) semblava, a priori, una mica capritxosa (combinar Schumann i Wolf, per parlar d’un contemporani de Mahler, potser hauria resultat menys sorprenent), però finalment es va revelar com un encert indiscutible.

Dividit en tres grans blocs (l’amor, la mort i la guerra), el recital seguia un fil argumental molt pensat per posar de relleu els grans temes romàntics, amb poesies d’autors com Rückert, Eichendorff, Goethe o Heine. Entrellaçats també musicalment per tonalitats afins, els lieder exigien un virtuosisme i una tècnica impecable, en particular alguns dels de Mahler. La parella Goerne-Schmalcz en van estar més que a l’alçada.

La veu vellutada, la riquesa harmònica, la bellesa tímbrica i la tècnica excepcional i enlluernadora del baríton, estaven al servei de la música i del text sense exhibir en cap moment res més d’afegitó.  Alhora, el piano de Schmalcz va tenir un paper molt rellevant; mentre el piano de Schumann és ric i evocatiu, el de Mahler és netament orquestral i tendeix a un protagonisme més evident que el de Schumann.

La coordinació perfecta entre el baríton i el pianista va aconseguir un esclat emotiu que va fer únic i especial el concert: l’èpica i la força de Die beiden Grenadiere de Schumann, el dramatisme mahlerià de Das irdische Leben —que recorda tant el pathos de l’Erlkönig de Schubert— , el lirisme sublim de Urlicht i de l’excels Ich bin der Welt abhanden gekommen de Mahler.

L’increment de la tensió emocional que es va anar gestant de manera sostinguda al llarg del concert —accentuada pel fet que no hi va haver mitja part— va fer esclatar el públic en un aplaudiment arravatat i insistent com no es veu habitualment en un recital de lied. Tothom era conscient que havia assistit a una ocasió històrica.

Els intèrprets encara van regalar un lied de Schumann (Du bist wie eine Blume), però després de l’esforç estrenu que va representar actuar durant una hora i quart sense la més mínima interrupció, el concert no es va poder allargar més, malgrat l’eufòria del públic.

L’estat de xoc general era visible, en acabat, a les cares dels assistents. Era difícil tornar a baixar a la terra. A la memòria, encara hi ressonaven aquells dos últims versos de Rückert: Ich leb’ allein in meinem Himmel,/ In meinem Lieben, in meinem Lied, que en traducció de Miquel Desclot ve a dir: Jo visc tot sol en el meu cel,/en l’amor meu, en el meu cant.