Un altre Verdaguer hauria estat possible

8.01.2017

D’entrada, tres afirmacions clares perquè tot s’entengui millor:

1. No m’agraden els musicals. Ho he dit per activa i per passiva moltes vegades i moltes vegades ho he explicat i raonat (fins on es pugui raonar una qüestió de gust). L’estètica dels musicals és xarona i kitsch gairebé per definició −gosaria dir, exagerant força, com les del patinatge “artístic”−, o així ens ho fa pensar la realitat de les produccions que es poden veure. Les coreografies, els vestuaris, els arguments, els ritmes narratius… Tot està calculat i disposat per a satisfer allò més superficial de l’espectador, per anar a tocar els ressorts més primaris i sentimentaloides. Amb la música (la forma, els arranjaments, l’adscripció estètica, la instrumentació, els recursos…) passa el mateix, amb l’afegit que s’ha quedat encallada en uns registres i unes maneres de fer que ja han estat sobrepassades amb escreix i en aquests moments són un producte desfasat i anacrònic. De fet, és ben evident que la renovació que s’ha produït en els diferents llenguatges del món de l’òpera (Patrice Chéreau, Philip Glass, Carles Santos, Bob Wilson, Lluís Pasqual, La Fura dels Baus…) no s’ha donat en el musical. Però no cal estendre’m més.

Escena de l’espectacle ‘Verdaguer, ombres i maduixes’. | Oriol Abulí

2. Crec fermament en la visió de Verdaguer de Pere Tió i de Pep Paré, dos –diguem-ne− verdaguerians que l’han sabut llegir amb les lectures que els nostres temps demanen (només cal llegir els papers que n’han escrit per adonar-se de com han contribuït a posar al dia i engrandir la seva figura). Sortosament hi ha lectors com ells que no empetiteixen el poeta, sinó que el fan créixer, l’universalitzen i ens el fan un contemporani estricte.

I m’han agradat molt els treballs dramatúrgics i teatrals d’en Pep Paré, i m’agrada molt l’escriptura d’en Jaume Coll, a qui considero un dels millors poetes d’entre els joves i un gran, gran, lector, i considero l’Arnau Tordera un molt bon músic, i virtuós amb la guitarra i la veu (per això em sap greu que esmerci el seu talent dedicant-lo a un gènere i un estil tan poca cosa). Per altra banda, Obeses ha aconseguit ser un grup de referència del públic i de la crítica amb una música que no té res a veure amb els dos (o potser tres) models que es van repetint en els grups de música popular.

3. Creient-me els entesos i especialistes en el tema, i pel que he vist, puc dir que el nivell de qualitat del musical que ens ocupa és superior a la majoria dels que se solen presentar des de fa uns quants anys en el nostre país amb grans fastos i pompes. M’agradaria creure-ho, i ho crec. I en reconec la qualitat.

A partir d’aquí, però, voldria fer unes quantes observacions sobre Verdaguer. Ombres i maduixes, amb el benentès que són només algunes notes apressades, i potser mal digerides, després de veure l’espectacle, i que segur que caldria matisar, polir, completar, justificar… Però penso que la funció d’aquest paper no ho demana pas; només és per fixar allò que he anat pensant per a enviar-ho a unes quantes persones, tot i que em dol per l’amistat i el reconeixement que professo per un bon nombre de la gent que hi ha treballat; amistat i reconeixement que també m’han empès a comunicar-los-ho. I si al final ho publiqués en algun lloc segurament seria per donar una veu i unes opinions que he constatat que no són només meves i que també tenen dret (i diria que obligació) de sortir a la llum pública. Ara bé, no tinc cap mena d’intenció de continuar-ho amb rèpliques i contrarèpliques; el que aquí es diu ja queda dit.

1.

Si es volia fer un musical sobre la figura de Verdaguer per reivindicar el poeta i l’home, penso que l’opció menys indicada és la que s’ha pres: basar-ho en els versets de joventut, que no fan cap favor ni al monstre poètic que és Verdaguer ni a la profunditat humana de la seva figura.

És infinitament més interessant i atractiu, i faria més justícia al personatge, haver-se basat en el Verdaguer adult, vilipendiat i abandonat; en la tragèdia de Verdaguer, que permetia mostrar la seva densitat poètica i el seu drama. S’hi hauria pogut, naturalment, recórrer al Verdaguer jove i il·lusionat, i també al Verdaguer triomfador i honorat, però justament en funció només del contrast amb les circumstàncies del final de la seva vida. (I, així, el teixit argumental hauria estat, de passada, molt més interessant i intens que unes ingènues historietes d’amors jovencells.)

Amb el llibret que s’ha construït, el personatge de Verdaguer queda desdibuixat i es presta a errors. Barrejar Els amors d’en Jordi i na Guideta amb els aspectes biogràfics del Verdaguer jove, és un bon recurs, però pot portar (i va portar algú) a pensar que Verdaguer i els seus companys estudiants anaven a enamorar pageses, que Verdaguer es va disputar la Roseta amb l’hereu del mas i, tirant molt enllà, que va ser un desengany amorós el que va fer que es dediqués de ple a la poesia. La confusió està servida, i més en un país on la gent poca cosa sap d’un dels seus grandíssims poetes.

On és el Verdaguer geni de la llengua? On és el gran poeta? En un parell de frases posades amb calçador en el diàleg entre el Verdaguer jove i el Verdaguer vell, frases com de manual de literatura, dites sense gaire convicció ni èmfasi i amb ben poc relleu en la dramatúrgia.

On és el Verdaguer de En defensa pròpia? On és el Verdaguer amarg de Al cel!, de Sum Vermis? Els podem trobar només en els laments del Verdaguer vell (amb poca presència escènica), que no acaben d’explicar-se del tot; un Verdaguer que es mostra desenganyat però no en sabem el perquè, que només explicita la renúncia a la poesia i el desengany de tot, però sense cap mena de context biogràfic que ho aclareixi ni ho expliqui.

On és el Verdaguer Romàntic (“Romàntic” amb majúscules, al costat dels grans romàntics europeus), el que tant han reivindicat, justament, Tió i Paré? El trobem en quatre frases mal comptades; algunes d’incomprensibles entre tanta cridòria de cants (“per què, per què, enganyosa poesia, / m’ensenyes de fer mons?”), altres desmuntades, descontextualitzades i amb un canvi de persona gramatical i d’intenció que pot fer que l’espectador li canviï el sentit del tot (“Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes ales, / o preneu-me les ganes de volar.”), i una altra (“Lo cor de l’home és una mar / tot l’univers no l’ompliria”), presa com a un dels motius centrals, que té tots els números per acabar com a frase “bonica” a l’altura de les frases d’autoajuda, ja que es relaciona directament i simplement amb el desig amorós i es deslliga del seu veritable i profund fons en l’obra de Verdaguer.

Descontextualitzades, sense el cos teòric que les explica i els dóna el veritable sentit, aquestes cites han perdut l’essència i naveguen a la deriva enmig del guió.

El mateix passa amb els fragments dels poemes de la darrera època (com els de “Se’n cansaran?”), que sense el context biogràfic perden part del sentit i de la realitat tràgica que suposen. Aquestes “ones de la mar”, com les pot entendre un espectador? Queda clar que hi ha alguna força agressiva que l’ataca i l’ha atacat, però… Què? Per què? Com? No se sap, no queda clar. I, sense conèixer-ne les circumstàncies, com pot l’espectador interpretar-ne alguns dels fragments (quan es crida “dolent poeta”, per exemple)?

Basar l’obra en el Verdaguer jove i en els textos de joventut, podria no haver estat un error si s’hagués donat més presència al contrast entre els dos Verdaguers i si no s’hagués donat tanta importància als textos juvenils, que converteixen l’obra en una mena de quadre de costums tronat i embafador. A més, per més qualitat literària que s’hi vulgui trobar, aquests textos de joventut estan a anys llum del Verdaguer adult i madur en tots els sentits; i enmig d’aquests textos, els fragments d’obres de maduresa que hi ha escampats, queden diluïts i rebaixats, superficials.

Per altra banda, els pocs moments on s’acaren els dos Verdaguers queden anecdòtics, superficials, de manual de literatura, deia abans. Frases sense convicció, afirmacions sense context i, per a un públic no iniciat, difícilment copsables en tota la dimensió que amaguen. Moments que queden engolits per l’abassegadora presència del mel·liflu argument prim com un paper de fumar.

Alguns recursos del joc entre els dos Verdaguers haurien pogut marcar una bona línia dramatúrgica que malauradament no s’ha seguit. Per exemple, l’escena de la inspiració per a l’incendi dels Pirineus de “L’Atlàntida”. Dóna compte d’un procés de creació, però es queda en un garbuix. D’entrada, l’argument de l’escena queda confós, i qui no tingui “L’Atlàntida” al cap (no literalment, s’entén) difícilment entendrà res del text. I la magnitud del poema passa del tot desapercebuda; no se’n diu res, no hi ha cap referència a la naturalesa i les característiques de l’obra.

Quin Verdaguer li queda a l’espectador? Seria bo fer una enquesta a la sortida. És aquest el Verdaguer que ens convé transmetre? Cal rebaixar i empetitir la seva figura per a fer-lo “assequible” o “digerible”? No hi havia la possibilitat de mostrar-lo en tota la seva dimensió potent? O és que ja ens interessa crear un mite de pa sucat amb oli? A la sortida vaig sentir el comentari (que, com sol passar, seguia estrictament al peu de la lletra les notes de premsa) que “que bé que ens hagin mostrat aquest Verdaguer Inèdit”. Em sap greu, però la trista constatació es que Verdaguer és tot ell inèdit, i potser aquesta no n’és l’aproximació volgudament popular més eficaç.

Sé que el guió definitiu no és el que tenien al cap Paré i Tió i que tampoc no és el primer que van elaborar. Estaria bé de conèixer el guió original i veure quins canvis s’hi van anar fent, i assajar d’endevinar les raons que el van dur allà on al final ha arribat. Eren raons tan i tan de pes?

Es pot adduir que en totes les cultures es troben visions frívoles o parcials (o ben esbiaixades) dels seus mites i grans personatges. És ben cert, però és més cert encara que aquestes versions són una peça més dins d’un conjunt força ampli de tractaments d’aquests “tòtems” (sigui Shakespeare, Goethe o Dante), són una mirada més al costat de totes les altres i duen ben clar (implícitament) el senyal del seu codi o registre; i així són valorats en la seva mesura i relativitat. Però aquest no és el cas: Segur que no hi haurà més “Verdaguers” en molts anys i aquesta serà “la” obra (teatral, o musical) sobre Verdaguer, segurament l’aproximació popular al personatge que haurà tingut més receptors. Per exemple: per molts lectors que hagin tingut les biografies (novel·lades o no) de Verdaguer –de Torrents, Simó o Garolera/Pessarrodona−, el seu nombre no es podrà comparar amb el nombre d’espectadors que (espero que) tindrà el musical.

Tot això, per altra banda, dóna una imatge provinciana, local i no universal, no només del personatge sinó també de la producció, ancorada en unes formes i unes idees que remeten a allò que justament la dimensió universal de Verdaguer podria (o hauria de) anul·lar o, al menys, superar. La dimensió universal és la que aquí s’escamoteja implícitament en la producció, i se’ns en dóna només la pagesívola, l’anecdòtica de barretina i casa de pagès; justament la visió de Verdaguer (i de la cultura catalana) contra la qual cal lluitar.

I si hi afegim que tot plegat ha estat engendrat a Vic, el còctel és perfecte per a una imatge de provincianització de la cultura. I encara més: és un blanc perfecte per als comentaris sarcàstics que segur que apareixeran i que no faran cap bé ni a la producció ni a la imatge de la cultura comarcal ni a la cultura del país, encallada en aquesta dicotomia de la capital progressista, moderna –i pràcticament castellanoparlant− i les comarques, carques, tradicionalistes –i “catalanetes”. Aquesta obra posa en safata de plata comentaris i arguments que no voldria pas haver de llegir.

2.

Se suposa que si en un musical hi ha llibret és perquè el text és important. I bé es deu haver d’entendre, oi? Doncs en aquest cas molts espectadors es van perdre bona part del text. Per què? Doncs per vàries raons. Perquè els jocs de veus i les polifonies embruten el text i no s’acaba d’entendre què es diu, sobretot quan són frases soltes, descontextualitzades i que no es repeteixen en cap altra escena (això agreujat per la identificació cant/crit que sembla que s’imposa en els musicals). Perquè els frasejos ràpids, que l’Arnau Tordera pot fer amb el seu virtuosisme, no estan a l’abast de tothom, i fets per els altres cantants no deixen entendre el text. Perquè l’espectador no sol estar habituat al llenguatge del XIX, i no li és donat el temps que li costaria d’assimilar i entendre el text que, a més, se li dóna amb música, cosa que ho dificulta encara més.

No pas per això penso que s’hauria de renunciar a un dels encerts de l’obra: conservar intacte el llenguatge de Verdaguer i adaptar a la parla del seu temps els fragments de text escrits de nou.

No cal, suposo, que un musical tingui majoritàriament un to èpic i grandiloqüent, però sembla que és el que s’imposa, segurament perquè així és més fàcil excitar els ànims del públic i arrencar els aplaudiments a cada escena. Aquesta obra sembla no voler baixar del carro de l’èpica, i només ho fa en els moments en què, per exigència de les convencions del gènere, es veu forçada a introduir altres estils musicals (el valset, la música de cabaret, les tradicionals catalanes…). Tanta acumulació de música grandiosa i heroica no només resta grandiositat als moments en què caldria aquest to, sinó que fa que algunes escenes esdevinguin –al menys als meus ulls− ridícules (com l’escena de “sóc l’hereu”).

Tampoc deu caldre que els cantants d’un musical hagin de cridar sempre ni que contínuament hagin de fer com si estiguessin eufòrics o a punt d’entrar en batalla. Per què? Certament, no cal, però el crit i la força sembla que sigui allò que s’imposa tothora, i són una altra de les raons que fan que difícilment s’entengui el text, enmig d’un garbuix de veus i crits.

3.

Sortosament la nostra cultura ha sabut posar al dia les tradicions de música i dansa popular. Molts creadors, conservant-ne les arrels, han reinterpretat els passos de dansa i les melodies i ritmes de la tradició i n’han donat mostres exquisides. Després de Cesc Gelabert, de Malpelo, Sol Picó, Ramon Oller o Àngels Margarit, o després de Xavier Maristany, Carles Santos, Marcel Casellas i Carles Belda, o Antoni Ros-Marbà o Xavier Benguerel (per posar uns exemples de coreògrafs i músics), en una producció dels nostres dies ja no ens pot valer la reproducció més o menys ben feta del que feien els esbarts dansaires els anys seixanta.

Doncs bé, aquesta reproducció, actualment sense cap mena de sentit, és la que es pot veure aquí. Es tractava de fer un Verdaguer etern i contemporani, o d’ensenyar-ne una imatge encarcarada i empetitida en els motlles d’una estètica que es diu “tradicional”? Passos de dansa, gestos i coreografies que no tenen res a envejar als que es devien fer els anys seixanta en les visites del dictador Franco als pobles de Catalunya, i que no tenen res a envejar als que encara es fan a alguns pobles que des de temps immemorials no han sabut o no han pogut, o no han volgut, canviar ni un pèl les representacions dels Pastorets o dels esbarts dansaires. (Sembla que qui ha creat la coreografia no hagi posat mai els peus al Mercat de les Flors.)

Però no només hi ha problemes en les coreografies de les danses tradicionals. Els moviments coreogràfics de les altres danses i els moviments dels actors en tota l’obra tenen un aire gastat, de déjà vu, un to previsible i polsós pas rere pas, així com l’estètica dels quadres escènics (la coreografia, en definitiva) que prenen allò més llepat i buidament efectista dels musicals de sempre.

Una altra vegada: On és el risc? On és l’aposta per acostar-se –ni que sigui una mica− als llenguatges contemporanis? Una altra vegada: Quin Verdaguer estem donant?

Una imatge de ‘Verdaguer. Ombres i maduixes’, l’espectacle dels Obeses | Oriol Abulí

4.

I ja que parlàvem de Pastorets, les coreografies de dansa no són l’únic que ens acosta a les representacions dels Pastorets dels molts poblets deixats de la mà de Déu. Les escenes de text acaben essent d’un teatre costumista tronat i ridícul (i més si les posem al costat de les produccions una mica compromeses amb els llenguatges contemporanis). Per un cantó, el text no hi ajuda gens, però, sobretot, hi fa molt la dicció dels actors, el to, els moviments (i també les actituds estàtiques)… Talment escenes d’un Guimerà fet per una pobreta companyia d’afeccionats. Amb l’agreujant que els textos de Verdaguer no són escrits per a ser representats en escena, i que estan inserits en una trama molt molt feble.

Molts dels diàlegs, de les rèpliques, pateixen del mateix mal que el concepte i la realització dels moviments escènics. Previsibles, tòpics i, sobretot, mostren desvergonyidament el peu forçat quan la seva missió és introduir algun concepte, com és el cas de tot allò relacionat amb les idees sobre poesia o els apunts biogràfics de Verdaguer.

5. 

I el mateix passa amb l’escenografia (i vagi la meva simpatia per a en Xavier Oró, potser massa jove i encara inexpert pel qual aquest encàrrec tal vegada hagi estat un regal enverinat). Allò que era “modern” els anys setanta ara queda, simplement, obsolet i anodí. I antiquat. I pobre. I també l’attrezzo. Per exemple, les tristes panotxes que no es poden acabar d’espellofar perquè n’hi ha poques; la bota de vi, que es veu ben buida; els sacs que no pesen i el maldestre gest de fer veure que són pesants; les pomes com a única menja de la berena; les caixes buides… −el problema etern de quan s’opta per un realisme al qual no es pot arribar i que tampoc dóna llum a l’espectador perquè ho pugui llegir més conceptualment o simbòlicament.

L’escola escenogràfica del nostre país és prou consistent i innovadora (i va consolidant relleus generació rere generació) com per a prendre model del que s’està fent sense haver d’anar gaire lluny. Em sap greu, molt, però aquesta escenografia ja l’havíem vista al teatre independent els anys setanta (i, sobretot, abans del Teatre Lliure i de Fabià Puigserver), i ara no és la seva hora.

6.

I també sóc conscient que molts d’aquests aspectes, que per a mi són defectes, seran factors que faran que l’obra tingui molt èxit, cosa que sí que desitjo, però amb totes les recances que he assajat d’expressar.

7. 

I ja està (em sembla)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Estas fatal noi , disfruta del musical i no busquis tres peus al gat, tot és més senzill. Gran musical grans actors i gran música. La vida és xula

  2. Haters gonna hate. M’has fet perdre el temps tio… Vols dir que és necessari escriure i publicar tot això? I amb tanta poca vergonya d’escriure: “I també sóc conscient que molts d’aquests aspectes, que per a mi són defectes, seran factors que faran que l’obra tingui molt èxit, cosa que sí que desitjo, però amb totes les recances que he assajat d’expressar.”
    La propera vegada que hagis d’escriure quelcom intenta fer-ho amb un estat d’ànim òptim, pot ser més serà interessant i productiu.

  3. M’encanta aquesta crítica! A mi em va agradar el musical, però tant de bo es fessin més crítiques teatrals amb aquest nivell d’anàlisi i sobretot amb aquest respecte i actitud. Moltes gràcies, Víctor!